Alfons Comín, la gran persona que dóna nom a la plaça que hem inaugurat avui.

Alfonso Carlos Comín era, en paraules avui de la seva pròpia filla, aragonès de naixement, català d'adopció i andalús d'opció. I, com ha dit Maria Comín, els tres primers carrers o places que porten el seu nom són a la seva Saragossa natal, a Sant Feliu i a Málaga. I en aquestes tres ciutats primer i en les que han vingut després, pel seu pensament i compromís polític. Era enginyer tècnic, nascut a Saragossa l'estiu de 1933 i va morir de càncer a Barcelona, a l'estiu de 1980, poc abans de fer 47 anys. Durant el franquisme, va ser empresonat vuit vegades per la seva militància política comunista i sindical, com a fundador de Comissions Obreres. Profundament cristià, va portar a Espanya l'esperit de diàleg, respecte mutu i de compromís social compartit que els cristians i els comunistes italians van viure després del Concili Vaticà II. Ell i moltes altres persones com ell van ser crucials perquè una bona part de l'Església catòlica trenquessin amb el franquisme als anys seixanta i setanta.  Va participar, al 1973, en la fundació de Cristians pel Socialisme. Militant del PSUC i del PCE, va ser fonamental perquè aquestes organitzacions passessin de l'ateïsme militant al laïcisme respectuós de les conviccions individuals.Va escriure el llibre del que he tret la meva pròpia definició personal: "Cristianos en el Partido, comunistas en la Iglesia". A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de la primavera de 1980, va ser escollit diputat del PSUC, però va morir pocs mesos després. En memòria seva, el seu llegat es manté viu en la Fundació Alfons Comín, al capdavant de la qual hi ha la seva filla gran, la Maria, que ha fet avui la glossa històrica del seu pare. 

M'ha fet molta il·lusió que la Maria ens hagi acompanyat avui. També hi va ser el 5 de febrer de 1984, en la primera inauguració de la plaça. A Sant Feliu, a més, mentre vam tenir la nostra seu al carrer Torras i Bages, la nostra sala principal es deia, a més, Aula Comín.  Els i les dirigents locals del PSUC en els primers anys de democràcia, amb en Cesc Baltasar al capdavant, van tenir la visió i la voluntat polítiques d'homenatjar, en el nostre carrerer oficial i en la nostra activitat de partit, a un company de partit i a un demòcrata i un comunista excepcional.

En la primera foto, es veu l'ambient festiu de la inauguració de la plaça, molt més verda que abans, fent un paper magnífic de part i porta del Parc Falguera. En la segona, la Maria Comín i jo, i en la tercera, les quatre persones que avui han intervingut: l'alcalde Oriol Bossa, el gerent de l'Àrea Metropolitana, que és qui ha projectat i dirigit les obres, Ramon Torra, la filla de l'Alfons Comín, la Maria i la persona que jo votaré a les municipals de proper maig perquè torni a ser l'alcaldessa de Sant Feliu, Lídia Muñoz.

Amb la Lídia compartim la mateixa visió i voluntat de com ha de ser i per a què ha de ser l'espai públic, i que ha de ser de molta qualitat i a tots els barris... i sempre amb roses, com pertoca a la Ciutat de les Roses. En els vuit anys que jo vaig ser alcalde i ella regidora d'Urbanisme, vam fer ni més ni menys que sis remodelacions completes de places: Catalunya, Dicià, Rafael Alberti, la Salut, Lluís Companys i Francesc Macià, a més de diverses millores en altres (Laujar de Andarax, Estació, Can Llobera) i d'acabar la plaça de la Solidaritat, començada al mandat anterior. En aquest article vaig explicar l'enorme importància que jo dono a les places i al seu ús social quotidià i al seu paper cultural i festiu, perquè tothom s'hi senti "com a plaça seva".

I, com és habitual en mi, una mica d'història, a partir d'una cerca de fotos al magnífic portal del nostre Arxiu Local i Comarcal, que recomano fer a tothom que tingui interès en la nostra història.

La primera és de la primavera de  1978, mort ja el dictador, en plena inactivitat i descomposició del darrer consistori franquista, i un any abans de les primeres eleccions municipals democràtiques. Un descampat al costat del privadíssim palau on la marquesa de Castellbell continuava vivint i muntant les seves festes. Un descampat on s'aparcava i, relativament sovint, la família Martí hi posava les pistes d'autoxocs.

La segona és de tres anys més tard, de 1981. Cesc Baltasar ja és alcalde de Sant Feliu. Ja no hi ha cotxes, unes baranes perimetrals hi impedeixen l'accés, i ja hi ha un enllumenat com cal, multitud de bancs i molts jocs infantils. Una actuació provisional i ràpida del consistori d"esquerres constituït només dos anys abans.

I la tercera foto és de pocs dies abans de la inauguració de la plaça que coneixíem fins ara, i que va tenir lloc el 5 de febrer de 1984. Encara s'hi veuen les tanques de l'obra, poc abans de ser retirades. Jo vaig tenir la sort de ser-hi en aquell dia:

Vull acabar amb dues fotos d'aquell primer diumenge del febrer de 1984. En la primera, la vídua d'Alfons Comín, Lluïsa Oliveres, acompanyada de tots els seus fills, talla la cinta per inaugurar la plaça. I la segona, molt entranyable i significativa per a mi, és en l'acte polític previ d'homenatge a l'Alfons Comín. A la taula, l'estimat capellà i fundador de Cristians pel Socialisme, Joan García Nieto està parlant dempeus, mentre l'escolten Lluïsa Oliveres, Cesc Baltasar i el mític Gregorio López Raimundo, també aragonès, llavors secretari general del PSUC. Només deu anys enrere, tots quatre eren militants clandestins, només deu anys enrere Franco acabava d'ordenar l'assassinat de Puig Antich. Només deu anys enrere, la lluita per la democràcia ja era absolutament imparable i persones com Alfonso Carlos Comín en van ser els principals protagonistes. Per a elles, per a ell, novament el meu reconeixement personal i polític i el meu homenatge.