Les fàbriques de Sant Feliu (3): Solà-Sert (o Can Corrons).

Aquesta tercera aproximació a la història de les nostres fàbriques (la pròpia història de Sant Feliu!) em porta a Can Corrons o, en el seu nom posterior i oficial, a la fàbrica Solà-Sert. La raó és simple: és on va treballar ma mare des que tenia edat per fer-ho (1950, 14 anys) fins que es va casar (1956, 20 anys). La fàbrica forma part, també, de la meva pròpia història familiar.

Foto del grup de Facebook "Viatjant per Sant Feliu"

A finals del segle XIX, tres grans fàbriques tèxtils donaven feina a més de mil persones, de Sant Feliu i els voltants: Can Bertrand, Can Güell i Can Corrons. De fet, els meus besavis provenien de Sant Just, i venien cada dia a treballar a peu a Can Bertrand. Quan van poder (a la primera dècada del segle XX, encara no he trobat documentalment el moment), van venir a viure a Sant Feliu, on ja van néixer la meva àvia (Maria Batlle) i la meva mare (Teresa Buenaventura Batlle). De Can Bertrand i Can Güell, en parlaré en altres escrits.

Can Corrons es deia així perquè qui, a finals del segle XIX, va comprar els terrenys on es va construir la fàbrica es deia Jaume Corrons, un comerciant vilafranquí que havia arribat a Sant Feliu dècades abans. La seva filla, Assumpta Corrons, es va casar amb un teixidor de vels de Molins de Rei, de nom Martí Galtés. Van fundar l'empresa l'any 1886. A l'any 1893, aquest petit industrial es va associar amb Adolf Solà-Sert, qui pocs anys després ja seria l'únic propietari de la fàbrica. Ja sabem l'origen dels seus dos noms... La fàbrica estava situada després de la de Can Bertrand, anant en direcció a Sant Just, entre la riera Pahissa i el recinte de les monges franceses, seguint el traçat del carrer Josep Gaspà al barri de Can Bertrand. Hi van arribar a treballar més de tres-centes cinquanta persones, la immensa majoria dones. Avui, no en queda res.

La fàbrica estava especialitzada en la fabricació de vellut i de “manteleries", i, segons m'explica ma mare, tenia una nau per a cada especialitat. Com diu el llibre "L'Abans": "Els seus productes havien gaudit d'una gran sortida al mercat. Empreses com la Transmediterrània i la majoria dels hotels de luxe del país havien adquirit un producte elaborat a Sant Feliu durant molts anys".  Però tot va canviar als anys seixanta: "Amb l'impacte de la roba texana, la pana va anar cedint terreny. Una cosa similar va passar amb la tovallola ornamental, que, amb l'arribada d'altres productes de menys qualitat, però molt més assequibles, van impossibilitar continuar el negoci amb la prosperitat d'altres èpoques". I la fàbrica va tancar definitivament les seves portes l'any 1969.

Foto extreta del llibre "L'Abans".

La meva mare hi va entrar com a bitllaire, després va fer de nuadora i va acabar de teixidora, sempre amb fil de cotó a la nau de "manteleries".  Per entendre les funcions de cada ofici, cal entendre el funcionament del teler: recomano visitar aquesta pàgina. Recomano encara més el llibre "El vol de la llançadora", que explica el paper decisiu de les dones en la indústria tèxtil de Sant Feliu fins a l'any 1975. En faré només cinc cèntims. Les bitlles eren petits tubs de fusta que anaven dins les llançadores. I les bitllaires eren les noies, normalment les més joves i sense experiència, que posaven les bitlles plenes de fil a les llançadores, i les passaven a les teixidores que tenien assignades. Les nuadores intervenien quan calia canviar una troca o una bobina i llavors s’havien de nuar els fils de la troca que s’acabava i de la que començava, o bé quan es trencaven els fils del teler (sobretot els fils verticals de l'ordit) i els nuaven un a un per garantir que la llançadora continues volant i el teixit es completés "sense esguerros". Ma mare diu que feia uns nusos que passaven pel forat d'una agulla! Les teixidores ja eren les obreres responsables del funcionament del teler i de garantir que sortia la feina encarregada pels contramestres de cada secció (aquests ja manaven... i eren homes). Per la seva responsabilitat i com que anaven a preu fet, les teixidores cobraven més que les nuadores i les bitllaires. M'hi he estes més que no em pensava, però aquestes són les feines del tèxtil, els oficis del tèxtil, de centenars de les nostres familiars i veïnes de més de setanta anys, de milers de les nostres àvies, besàvies i rebesavis, són els orígens de la Catalunya industrial i del Sant Feliu d'avui.

Manat de llançadores amb bitlles amb fil de diferents colors

Can Corrons tenia molt bon nom entre les fàbriques de Sant Feliu. Ma mare sempre em diu que havia tingut molta sort d'entrar-hi pel respecte que hi havia als treballadors. Crec que hi va haver una persona clau per fer-ho possible: el seu director, el senyor Àngel Pagès i Cortès. Era, fonamentalment, un home bo. Un home just, com diu ma mare, que ajudava sovint al personal que ho necessitava en tot allò que estava a les seves mans. Va ser director entre els anys 1945 i 1969. També va tenir molta implicació a la ciutat, a la Parròquia i al mateix Ajuntament. Va ser un dels promotors destacats del Centre Parroquial. Persones com ell van humanitzar, dins el possible, aquell període tan tràgic de la postguerra i la lenta recuperaciò econòmica dels anys cinquanta.  Així com en els altres escrits he fet menció de dirigents obrers (Josè Cano a la Matacàs i Felip Alcàntara a l'Alumini), crec que és de justícia per part meva recordar a un director de fàbrica a qui tot el personal li reconeixia l'autoritat (en el millor sentit de la paraula) i la bonhomia. Encara avui, dirigents amb aquestes virtuts ens fan molta falta!

Reportatge de la revista Alba, d'abril de 1951.