Aquest immens dolor no és inevitable.

Les imatges recents que arriben d’Afganistan causen un dolor immens. Per uns moments, ens posem sobretot en la pell de milions de dones i nenes afganeses i ens horroritza el patir de la mare que va decidir salvar la vida del seu fill o filla a costa segurament de la seva. 

Com ens vam horroritzar el 2015, amb la imatge de l'Aylan, aquell nen kurd que va morir ofegat en una platja de Turquia intentant arribar a Europa, i que lentament s'ha anat esborrant de la memòria…

O al 1993, quan ens vam horroritzar amb aquella fotografia dramàtica d'una nena sudanesa a punt de morir de fam, feta per un periodista que, aclaparat pel dolor, es va suïcidar un any després:

Ens horroritzem quan les imatges de la televisió i les fotos de les xarxes socials ens repeteixen mil i una vegades durant uns quants dies imatges realment insuportables. Fins que altres notícies, com que un conegut jugador de futbol canvia d'equip o que no m'importa qui organitza una paella no m'importa on, canvien el focus d'interès de l'actualitat. Als països rics, el nostre, el dolor té, majoritàriament, una durada i una intensitat marcades pels telenotícies. 

Però arreu, també a les cases pobres dels països rics, el dolor persisteix. I mata. Lluny de casa, el dolor i la pobresa continuen matant de fam, sense que les xifres d'aquestes morts obrin cap informatiu. Prop de casa, un goteig de suïcidis de persones pobres i desnonades es presenten com inevitables i tristes decisions personals i no, com afirma explícitament la PAH, com un assassinat estructural, perfectament previsible i evitable. El dolor social, col·lectiu, el dolor global, només apareix amb certa força en moments de gran convulsió o dramatisme. La major part del temps, en les nostres societats riques, el dolor social s’amaga i s'anestessia. Sempre hi haurà algun/a tertulià/ana, youtuber o influencer que faci més gràcia o la digui més grossa en algun "debat" televisiu o xarxa social, i a otra cosa, mariposa.

Si el dolor social, col·lectiu, estructural, global, existeix i persisteix, vol dir que ens hi hem de resignar perquè és inevitable, perquè no podem fer-hi res? Jo estic convençut que no, que rotundament no. 

El dolor social, tant al Nord com al Sud, té molt a veure amb la pobresa. I la pobresa, com vaig explicar aquí (Desigualtat i pobresa: combatre'n les causes, mitigar-ne les conseqüències) està causada per una enorme i creixent desigualtat entre una ínfima minoria i la immensa majoria. I la desigualtat està directament causada per l'acumulació de poder i de riquesa en mans d'aquesta ínfima minoria, acumulació de capital sense límits que caracteritza, com el seu nom indica, el capitalisme. M'agrada, per fer un text més de divulgació general per a tothom que de formació política per a marxistes, aquesta pàgina d'Intermón Oxfam sobre la desigualtat social. 

La història, especialment des de la segona meitat del segle XIX i sobretot en el període entre guerres al segle XX, demostra que és tan possible com imprescindible la lluita contra totes les desigualtats i a favor de la plena igualtat de drets, deures i oportunitats entre totes les persones. El moviment obrer ha aconseguit, amb la força dels sindicats i els partits d'esquerra, avenços impressionants en un segle en defensa dels drets dels treballadors i de les treballadores. El moviment feminista ha aconseguit avenços impensables només fa un segle en la igualtat entre homes i dones. La lluita dels negres americans pels drets civils ha estat impressionant i imparable contra el racisme i a favor de la igualtat racial. Les lluites socials i pels drets humans han canviat profundament el món, i el món de l'any 2000 és, globalment, incomparablement millor que el de 1900 gràcies a aquestes lluites, com pensava en veu alta en aquest escrit. La lluita contra les desigualtats ha de continuar, per més que costi imaginar com, en una societat individualitzada i infantilitzada com l'actual, per més que les organitzacions sindicals i polítiques que han d'imaginar i protagonitzar una societat menys desigual i més justa no tinguin el reconeixement i suport d'altres moments històrics.

A la lluita contra la desigualtat econòmica i social cal afegir amb urgència la lluita contra el canvi climàtic, que posa en risc la supervivència de la humanitat (no del planeta) i té les mateixes causes: l'acumulació indecent de diners i de poder en mans d'un reduïdíssim grup de persones, capaces de governar des de l'ombra governs escollits a les urnes i de modelar l'opinió pública al seu favor. Capaces, per exemple, de crear fins i tot guerres per controlar els recursos naturals amb què continuar explotant països en benefici dels seus negocis. El capitalisme cru de sempre, ara (de moment!) sense l'alternativa política i econòmica que podia haver representat la Revolució de 1917 si no s'hagués autoliquidat.

Desigualtat social i canvi climàtic són els dos grans problemes del segle XXI, i han de ser (i seran!) els dos grans motors de lluita del segle XXI. Perquè ni la desigualtat social ni el canvi climàtic són ni d'origen natural ni designi de cap déu: tenen origen en la (mala!) distribució humana del poder i, per tant, no són inevitables!

Individualment, persona a persona, què està en les nostres mans per actuar en contra d'aquests dos grans problemes del segle XXI? En la meva opinió, actualitzar i mantenir allò que en un llenguatge més polític en diem "consciència de classe" i que, en una sola paraula amb una perspectiva més general, es resumeix en el valor universal de la fraternitat. Actualitzar i mantenir la fraternitat: heus aquí la clau del que un a un, una a una, està en les nostres mans.

Això implica, al meu parer:

• Atenció regular als problemes socials i climàtics, al dolor social, al dolor global, no només una mirada puntual i al dictat del que duri una imatge colpidora o una mala notícia en els mitjans de comunicació,...
• Reflexió també sovintejada sobre les causes d'aquests problemes, tant a escala més local o immediata (aquests dies, per què moren els peixos al Mar Menor o pensar què implica l'ampliació de l'aeroport) com a una escala més global (què causa l'immens drama de les persones refugiades i com ens pot arribar a afectar),...
• Respecte a les persones que són víctimes dels conflictes violents o silenciats causats per la pobresa, la desigualtat o altres vulneracions de drets. No és el mateix el respecte volgut i conscient (per exemple, a la gent que arriba a Europa en pateres) que la tolerància resignada o queixosa, que tan sovint es manifesta en "jo no sóc racista, però..." o bé "acollireu afgans mentre hi ha aturats a Sant Feliu?",...
• Solidaritat també regular, no només puntual, ajudar a qui ajuda, ajudar a qui busca respostes i planteja propostes, respondre activament (o fer-se soci o sòcia!) a les campanyes que llancen les entitats més grans i globals com Creu Roja, Metges sense Fronteres o tantes altres que fan una tasca impagable, ajudar a petites ONG locals (com vaig explicar aquí),...
• Compromís, implicació directa, voluntat no només d'ajudar a qui ajuda o a qui planteja reflexions o propostes, sinó de formar part activa de qui ajuda o de qui planteja reflexions o propostes. Compromís o activisme social, fent-se voluntari o voluntària de Creu Roja, Càritas o altres entitats amb seu a Sant Feliu o al municipi on cada persona viu. Compromís o activisme polític i/o sindical, per (intentar com a mínim) condicionar o canviar el model econòmic capitalista, que genera els dos grans problemes globals del segle XXI i aconseguir una veritable democràcia econòmica i ecològica. Compromís familiar i/o personal, per (intentar com a mínim) atendre, donar suport, acompanyar, les persones i famílies en situació més vulnerable i fràgil, des de les persones velles i soles del municipi, fins a les criatures que neixen sense poder ser ateses per les mares que les van dur al món.

La victòria dels talibans a Afganistan és conseqüència de decisions polítiques dels Estats Units des de l'època Reagan. Les decisions polítiques són decisions humanes no inevitables. La pobresa a Àfrica, Àsia o Sud-amèrica és conseqüència de les decisions polítiques de colonitzar primer i descolonitzar després pensant només en l'explotació de les poblacions i els recursos naturals escudats en governs titelles. La pobresa, les pateres, l'explotació irracional de persones i recursos, les guerres són decisions o conseqüències de decisions humanes i, per tant, es poden canviar, es poden revertir, no són inevitables. Des d'una voluntat política molt diferent, a casa nostra, protegir els sectors socials més pobres o propers a la pobresa (amb increment del salari mínim, amb ingrés mínim vital, amb ERTOs durant la pandèmia, amb més sanitat i educació públiques,...) també han estat decisions polítiques, que (amb governs diferents contraris a l'escut social) podrien perdre's. Les males decisions polítiques són, encara que sigui a la llarga, reversibles, i cal treballar (o com a mínimi intentar-ho) per revertir-les. Però les bones, també són reversibles, i cal treballar (o com a mínim intentar-ho) per consolidar-les!.

I acabo: per revertir allò que posa en risc la pròpia Humanitat i per consolidar allò que doni igualtat de drets, deures i oportunitats a cada ésser humà, en la meva opinió cal, més enllà de la indignació puntual i passatgera per una notícia o una imatge, atenció, reflexió, respecte, solidaritat i compromís. És a dir, FRATERNITAT!