De "sucursalista" a "arreplegat": ni era revolució, ni era de somriures.

Què es pot construir des de la desqualificació permanent dels adversaris? Què, quan es perd el respecte a la discrepància, al dret a defensar propostes o projectes personals o col.lectius diferents, propis? 

He dedicat tota la meva vida a la docència i a la política. Com a docent, primer com a professor de català (1976), mestre d'EGB (oposicions a 1981) i professor de Secundària (oposicions a 1993). Sempre treballant per una escola en català, pública i de qualitat.

Ara, des dels 62 anys, ja estic jubilat.  En la política, sempre votant comunista (PSUC i Iniciativa), regidor del meu Ajuntament (1991 a 2011) i alcalde de Sant Feliu (2011 a 2019). De la política no em jubilaré mai: de la lluita per la justícia social no se'n plega a cap edat! Ara, militant dels Comuns. Aquests que a un conegut i mediàtic professor d'Economia li fa gràcia que ens diguin "colla d'arreplegats".

Aquest tuit tenia a veure amb una notícia relacionada amb un altre economista, company meu de professió, de sindicat i de partit, en Joan Carles Gallego, que farà tàndem amb Jéssica Albiach en els dos primers llocs a la nostra candidatura al Parlament a les eleccions del proper 14 de febrer. Però el context concret, en aquest cas, no és gaire important: el que per a mi és realment rellevant és que és l'enèssim exemple d'ús de la desqualificació o l’insult a l'adversari, una lamentable constant de la política catalana que comença amb el pujolisme i domina gran part del processisme. En aquest cas, és ben cert que els testos s’assemblen a les olles!

"Sucursalista" era el qualificatiu deliberadament pejoratiu amb què l'antiga Convergència es referia a tots els partits que teníem una visió del conjunt d'Espanya i una relació permanent amb partits polítics d'àmbit estatal. Bàsicament, Convergència dedicava aquest qualificatiu a qui havia protagonitzat majoritàriament la lluita antifranquista (comunistes) o havia guanyat les eleccions generals i municipals en les primeres eleccions de la Transició (socialistes). Però, sobretot, perquè vam ser socialistes i comunistes qui, al 1984, vam votar en contra de la seva reelecció com a president, després de l'escàndol de Banca Catalana. A socialistes i comunistes aquell lladregot de Jordi Pujol ens va dir allò tan bèstia de “d'ara en endavant, d'ètica i de moral en parlarem nosaltres". Pujol Catalunya, els de fora contra nosaltres, socialistes i comunistes immorals, sucursalistes i botiflers. I centenars de milers de catalans i catalanes van comprar la innocència de Pujol... i l'hegemonia del pujolisme. "Pujol president, Catalunya independent!". Als vuitanta, per al pujolisme, jo ja era botifler i sucursalista!

Aquell recurs a la desqualificació permanent dels adversaris s'ha intensificat quan els convergents han cregut arribat aquell lema també dels anys vuitanta: “avui paciència, demà independència".  Ignorant deliberadament que Pujol va ser president amb els vots d'UCD (1980) i del PP (1984), que al 1996 Pujol va fer president a José María Aznar, que entre 2010 i 2012 Artur Mas va segellar acords amb Alícia Sánchez Camacho que van portar al PP al govern de la Diputació de Barcelona (després de la sentència de l'Estatut i la manifestació de juliol de 2010!), els convergents van iniciar el seu propi procés de conversió interessada a l'independentisme al 2014, després de les confessions del propi Pujol sobre la seva fortuna oculta. I amb el seu propi procés intern de conversió interessada a l'independentisme, van obrir les portes (i les dels mitjans de comunicació públics, i les de les entitats que dirigien, etc) al "procés" que va tenir, entre les consultes del 9 de novembre de 2014 i de l'1 d'octubre de 2017, els moments més intensos i amb més participació de l'autoanomenada "revolució dels somriures". Segons la lectura processista, a Catalunya no patíem (com a la resta de l'Estat!) el mal govern del PP i una reinterpretació centralista i autoritària de la CE78, sinó que el que patíem eren les conseqüències de 300 anys (!!!) de colonització i opressió... de la qual som còmplices els catalans i les catalanes no independentistes. I llavors, en la terminologia processista, vam passar de 'sucursalistes" a "unionistes" (apropiant un terme del conflicte de l'Úlster) o “col·laboracionistes" (ús vergonyós del terme aplicat als francesos favorables al règim de Vichy). El ventall d'insults s’amplia amb el qualificatiu de “nyordo" inicialment als feixistes "del país veí" i ara ja usat genèricament als que discrepem i confrontem públicament i reiteradament amb el processisme... i el darrer "piropo" (“floreta" no m'acaba de fer el pes...) d'"arreplegat", que he adjuntat més amunt. Que amb la trajectòria dels i de les comunistes a Catalunya, i amb el projecte roig, verd i violeta dels i de les Comuns avui, les raholes i els salesmartins de torn ens diguin "arreplegats" i tinguin el somni humit de foragitar-nos de la política catalana és veritablement penós... Com si no ens haguéssim deixat la pell, com tantes i tants altres, com jo des dels primers cursos de català als anys setanta, per una Catalunya per a tothom, per construir un sol poble, per una Catalunya més justa i millor!

És evident que hi ha una repressió que va impulsar el govern del PP des del seu retorn al Govern central al 2011 i contra la qual totes les pèrsones demòcrates hem de lluitar activament. Una lluita que passa prioritàriament per la sortida de la presó (i la inhabilitació, en la meva opinió) dels qui van impulsar l'abolició de la Constitució que el poble de Catalunya va votar massivament aviat farà 42 anys. Però a mi també em sembla evident que cap projecte polític es pot basar només en la denúncia de la repressió i en la desqualificació, el despreci o l’insult dels adversaris tant exteriors (Espanya, Europa,...) com interiors (els milions de catalans i catalanes que democràticament i legítimament rebutgem el processisme). La incapacitat de concretar els objectius, les aliances i les estratègies viables de qualsevol projecte independentista a l'Europa del segle XXI explica, al meu entendre, aquest comportament despectiu infantiloïde i, el que és més rellevant i paralitzant, els continus conflictes interns dels partits que van impulsar el processisme.

En resum i per acabar, tot el que comenci amb qualificatius despectius (sucursalistes), derivi en insults (colla d'arreplegats), ignori o margini a mig país i no aconsegueixi concretar-se en projectes polítics viables... ni és revolució... ni és de somriures. I tenim i exercirem el nostre legítim dret a lluitar-hi activament i democràticament en contra!