2/2. Les fanfarronades.

Fa uns dies vaig escriure sobre el béisbol. El béisbol és un esport que em queda lluny, però entenc que hi hagi gent que s'hi apassiona. En parlo com a una metàfora de l'independentisme. En resum i per als dos: fredor, però respecte.

Ara que ja han passat tres anys després d'aquell 1 d’octubre de 2017 en què tanta gent es va mobilitzar i va votar amb una il·lusió legítima i sincera, vull escriure sobre un component del que va passar llavors i que, lluny del respecte i fredor amb què miro l'independentisme, em genera un rebuig frontal: la fanfarroneria, les fanfarronades.

Diu el diccionari, en l'accepció "fanfarronada": ostentació vana.

Quan Puigdemont es feia fotografiar davant dels recursos del Tribunal Constitucional per ignorar-los de manera evident i explícita, en la meva opinió ho feia per mostrar una força que, en el pols que ell i el seu Govern  mantenien amb l’Estat, feia veure que tenia... però que estic segur que ell ja sabia que no tenia: ostentació vana, fanfarroneria.

Aquestes fotos volien mostrar una autoritat inexistent, volien mostrar un poder inexistent. Per als homes i dones que se'l creien, eren una mostra de determinació, de voluntat inquebrantable. Per a mi, per a la gent que legítimament i democràticament discrepem dels seus objectius i dels seus mètodes, aquestes fotos són un acte de xuleria, són fanfarronades. 

Tres anys després, malgrat la seva cara d'autosatisfacció, ja tothom sap que "estaven jugant al póquer i anàven de farol". La cara de qui després es va fugar i avui ningú no vol al seu grup al Parlament europeu, ja sabem quina era: cara de póquer. Falsa. De fanfarronada. De trampa.

El béisbol no m'agrada, però el respecto. Però les fanfarronades i les trampes al béisbol, les detesto. Les fanfarronades i les trampes, en tot, les detesto. I, si us plau, no em digueu que el PP fa i ha fet fanfarronades i trampes més grosses, que tothom ja ho sap... Però conjurem-nos per situar a tots els fanfarrons i totes les fanfarrones que hem votat per ser honestos, honestes i no ho són allà on els toca: a la paperera de la història. 

Però de veritat: no amb CUPet a l'esquena, i a anar estirant noves versions de fanfarronades per continuar enganyant al públic crèdul que algun dia va confiar en els seus i nostrats fanfarronaires.