Setembre de 2003: remuntada.

Foto del Butlletí d’octubre de 2003.

 

Passat un temps, m'agrada mirar les coses amb una perspectiva global, i també recordar la meva vivència personal. Digueu-n'hi batalletes.... Fa un temps en parlava en aquest escrit, "autoentrevistant-me" sobre els més de tres-cents vuitanta plens a què he assistit o he presidit. Fa poc, a més, parlant amb un veí sobre l'actual moment polític, sobre la Covid, Sant Feliu, etc. em va preguntar en quin moment, quan governava Vázquez, vaig pensar que jo podria ser alcalde. Li vaig contestar el que explicaré aquí: vaig veure que podríem guanyar al govern de Vázquez, Burgui i Massagué el setembre de 2003. Aquell setembre, jo vaig pensar que recuperaríem l'alcaldia el 2007 amb l'Àngel Merino, però finalment va ser quatre anys després i amb mi. I per què vaig pensar això llavors?

Al setembre de 2003, molts homes i dones que pertanyíem i/o votàvem a Iniciativa portàvem uns mesos en estat de xoc. El 25 de maig, l'Àngel Merino havia guanyat les eleccions amb un programa excel·lent i una molt bona candidatura. Teníem un bon balanç de mandat i havíem encarregat un sondeig: amb una participació tirant a alta, mantindríem els 10 regidors que teníem sense problemes. Però és evident que el sondeig es va equivocar. Aquell any va ser el primer amb votants dels nous barris de Mas Lluí, les Grases i Falguera II, barris que encara no estaven complets i amb els seus equipaments, i on el vot va ser molt més repartit que a la resta del municipi, potser amb el record de vot del seu municipi de procedència. Nosaltres, per variar, veníem d'un conflicte intern (al 99 ICV i EUiA ens vam presentar separats, la legislatura va ser de molt de desgast contra ICV i l'acord de llista única no es va fer fins l'últim moment), un regidor que havia estat nostre es va presentar amb el PSC i això va influir en la campanya, i al PSC el vent general també li venia de cara: Pasqual Maragall va guanyar les eleccions aquella tardor i va constituir el primer Govern d'Esquerres a la Generalitat. Així que nosaltres vam passar de 10 regidors/es a 7, i el PSC va passar de 5 a 7. Ens van faltar només 32 vots per quedar 8 a 6, però el cas és que el 25 de maig vam empatar. Tres setmanes després, ERC va decidir votar a Vázquez com a alcalde a canvi de paralitzar el planejament del Torrent del Duc, un planejament que havia tingut 20 vots a favor i només una abstenció (la d'Esquerra) només uns mesos abans. En la negociació, nosaltres ens vam negar a tirar enrere un bon planejament que havíem impulsat, i, en canvi, els socialistes van accedir a desdir-se d'un planejament que també havien votat a favor. Tot plegat, més algun error o lentitud per part nostra en les negociacions i altres consideracions de caràcter tan puntual i personal que són irreproduïbles, van portar a què el 14 de juny de 2003 Sant Feliu tingués per primer cop un alcalde socialista. I nosaltres vam entrar en una dinàmica d'hostilitat cap al nou govern (al que titllàvem d'"acord entre perdedors") i en una etapa de “llepar-nos les ferides” que ens va durar uns mesos: fins al setembre de 2003.

Tot just després d'aquelles vacances, i segurament per demostrar eficàcia i exhibir la força del nou govern,  el govern que compartien PSC, CiU i ERC va convocar un ple extraordinari el dilluns 22 de setembre i una audiència pública al Palau Falguera cinc dies abans. L'objectiu d'aquells dos actes ràpids i solemnes era l'anunci a bombo i plateret que el nou govern acabava de descobrir un "forat econòmic sense justificar" de més de 2,1 milions d'euros i de les mesures que es prendrien en conseqüència. L'acta completa d'aquell ple extraordinari del 22/09/03 (del qual és la foto que encapçala l'escrit) es pot consultar aquí. Però el dia rellevant, el dia D, del clic, del canvi de xip o com se li vulgui dir, va ser cinc dies abans, a l'audiència pública al Palau Falguera del 17 de setembre de 2003.

Aquell dia, si no recordo malament, només van prendre la paraula el llavors alcalde, Juan Antonio Vázquez (PSC en aquells temps) i el llavors regidor d'Hisenda, Joan Massagué (ERC). L'Auditori del Palau Falguera era molt ple: era el primer acte públic del nou govern i havien mobilitzat militants i simpatitzants, i també hi havia molta ciutadania amb ganes d'informació. Van presentar un powerpoint molt llarg, que no es veia bé ni a mitja distància i amb un contingut i llenguatge molt tècnic, poc comprensible. Però la idea central era clara i repetida contínuament: la mala gestió de 24 anys de govern del PSUC primer i d'Iniciativa després havia causat un perjudici a les arques muncipals de més de 2,1 milions d'euros.

Jo, a més, havia estat regidor d'Hisenda els vuit anys anteriors (de juny de 1995 a juny de 2003): atacaven a Iniciativa en allò que havia estat la meva principal responsabilitat. Curiosament, amb gairebé set anys governant amb els dos partits que “ens posaven a caldo”, amb els quals compartia totes les informacions i totes les decisions de la regidoria. Mentre Vázquez i Masagué parlaven, prenia notes de dues coses. Primer, tot allò que diria en el torn d'intervenció del públic, en aquell mateix moment. Segon, l'imprescindible canvi d'argumentació i estratègia de la nostra oposició a partir d'aquell moment.

Primer. En el torn de paraules, vaig fer dues coses: rebatre els arguments presentats per Vázquez i Massagué, i fer un seguit insistent de preguntes al llavors regidor d'Hisenda que, en la major part, no va poder respondre de manera clara. El contingut del que vaig dir és més o menys el que repetiria cinc dies després al ple i es pot consultar a l'acta. Però amb un llenguatge molt planer i amb exemples molt comprensibles, dempeus i adreçant-me al públic molt més que als regidors. Volia donar un missatge i crec que ho vaig aconseguir: ni l'Ajuntament tenia un forat econòmic per mala gestió dels PSUC ni d'Iniciativa, ni cap alcalde ni regidor ni regidora ni cap militant ni votant del PSUC ni d'Iniciativa tenia un sol motiu per avergonyir-se. Els i les nostres militants i votants que hi havia al Palau van sortir amb la moral ben alta. Molta altra gent va entendre la idea que també vaig repetir ("ens volen fer creure que estem a la UCI i només tenim un refredat") i no li va agradar aquella convocatòria: mostrava un mal estil de govern. Vuit anys després, guanyàvem les eleccions.

Segon. El nou govern no era qüestionable perquè fos un "acord de perdedors". Passats tres mesos de moral per terra i ràbia continguda, era evident que l'acord era absolutament legítim: la ciutadania vota 21 persones que la representi, i aquestes 21 persones voten l'alcalde o alcaldessa. Ens va costar admetre-ho... però als 3 mesos ja vam deixar de fer servir el mal argument de la llista més votada. El nou govern era qüestionable perquè no tenia cap projecte comú, es justificava en un discutible i imprevist acord in extremis i es basava simplement en la desqualificació permanent del PSUC i d'Iniciativa. La desmesura de l'audiència pública i el ple d'aquell setembre de 2003 completava, des de la institució municipal, els pamflets incendiaris que ens van dedicar al mateix temps el PSC ("Merino, con M de mentiroso") i ERC ("La caiguda del castell"). I aquella havia de ser, en endavant, la nostra estratègia d'oposició: no denunciar més l'acord en sí, sinó posar de manifest la buidor de l'acord i contraposar en tot moment la nostra alternativa, amb un estil molt respectuós en les formes, però molt persistent i contundent en els continguts. Pur estil Merino, del qual he volgut sempre ser un bon aprenent. Una estratègia que vam analitzar millor, definir i concretar en els diversos àmbits municipals i posar en context i compartir a l'organització en un memorable i profitós cap de setmana pocs mesos després. I vuit anys després, guanyàvem les eleccions.

Setembre de 2003, ara fa disset anys. Un partit petit (Iniciativa) desbancat de l'alcaldia pel llavors partit omnipotent a Catalunya (PSC) amb ERC i CiU com a companys de viatge. Era molt difícil que recuperéssim l'alcaldia. Però vuit anys després, guanyàvem les eleccions: alguna cosa devíem fer bé en aquells anys a l'oposició. I hem governat, curiosament, amb tots els protagonistes d'aquella història: al 2011 amb CiU, al 2015 amb el PSC i des de 2019, amb ERC. Cosas veredes, amigo Sancho!

I una consideració final: em repugna el mal estil en política i em repugnen els acords i projectes més basats en la desqualificació de l'adversari que en les pròpies propostes. I com a mi, crec que a molta gent. Per això, vull pensar, s'estanca el PP per la seva estrident i buida oposició i s'estanca l'unilateralisme basat en el despreci a tot allò que resumeixen en “Ñ” i incapaç de presentar una proposta pròpia. Espero que uns i altres s'estrellin en les eleccions catalanes del proper mes de febrer!