Manuel Moreno Mauricio.

Gente importants que no salió en la foto de la Transición.

Acabo de llegir "Aquí no hem vingut a estudiar", d'Enric Juliana. Un cúmul de sensacions i emocions m'han omplert mentre devorava el llibre en les poques estones que ens deixa el tresoret i no caiem baldats al sofà. Admiració, molta admiració. i ràbia, i vergonya, i orgull, i esperança, i desesperança. i més admiració, molta admiració. I més pena, molta pena. Admiració per aquest jove de vint-i-tres anys que sembla mirar confiat el futur en la Badalona d'abans de la Guerra Incivil. Pena per la dona que també sembla mirar confiada a la càmera. 

Ell és Manuel Moreno Mauricio, mecànic, fill de pastisser, nascut a Vélez-Rubio (Almería) el 1908 i emigrat a Badalona quan era un nen. Ella és la seva dona, Maria Sarriera, badalonina, filla de pescador, si fa no fa de la mateixa edat. La foto és de la primavera de 1931. Quanta esperança acumulada en aquells dies de República acabada d'estrenar!

Ni el Manuel ni la Maria podien imaginar el que el futur, maleït futur, els depararia. La Guerra Incivil (1936-39), el maquis francès (1940-44), l'Agrupación Guerrillera Levante Aragón (la mítica AGLA) (1944-1947), la presó de Burgos, disset llarguíssims anys a les presons de Franco(1947-64). Gairebé 30 anys de viure lluny l'un de l'altra, gairebé 30 anys d'ai al cor, sense veure gairebé aquell fill a qui va deixar de fer el petó de "bona nit" cada nit quan tenia un any i mig.  I quan torna a Badalona, l'esposa vençuda, el fill malalt, els treballs precaris...

Enric Juliana escriu un llibre per a mi magistral. Badaloní com MMM, el retrata i homenatja extraordinàriament. Però no només a ell. Tan documentat com sempre, Enric Juliana ens ofereix un retrat d'una organització, d'un país i un temps, d'un món i un temps. D'una organització que s'ha demostrat capaç de les més grans heroïcitats i les més grans misèries: el PSUC i el PCE a la resta de l'Estat, el Partit de la lluita heroica durant dècades i d'autoliquidació vergonyosa als inicis dels anys 80...  D'un país i un temps: magistrals les explicacions sobre l'Espanya dels anys 1959 (Pla d'Estabilització) i de l'any 1962, anys al qual dedica dotze pàgines apassionants, la Transició,... D'un món i un temps: les converses de Churchill, Truman i Stalin al 1945 quan decideixen no intervenir a Espanya, l’evolució de la Guerra Freda i l'anticomunisme, que permeten blanquejar la dictadura franquista, les conseqüències del trencament entre les dues potències comunistes que governen gairebé mig món des de Moscú i Pekin,... Un llibre absolutament recomanable per conèixer un heroi rescatat de l'oblit i el temps que li va tocar (mal)viure.

És també, d'alguna manera, el retrat de la incorporació i la primera participació política de la major part de catalans i catalanes que passem dels seixanta anys, i per als quals el PSUC va ser la nostra escola. El meu MMM va ser, a la Matacàs, l'indiscutible líder obrer del Baix Llobregat a les vagues del 76 i 77, el company José Cano.  Jo només vaig conèixer personalment un antic maqui a França i guerriller a Espanya, el també militant del PSUC Josep Zamora, de l'Amical de Mathausen, a qui vaig portar a l'Institut Esteve Terrades quan hi treballava per parlar contra el feixisme, i a la inauguració de la Plaça de la Llibertat, a Sant Feliu, on homenatgem als santfeliuencs morts als camps de concentració nazis. "Tot això (guerra, guerrilla, presó, clandestinitat, exili) perquè ens acabi manant un lladre (Jordi Pujol)", em va dir un dia... Però, com diu Juliana responent a la mateixa pregunta al seu llibre, aquells comunistes generosos, honestos i de pedra picada van cavar solcs profundíssims on van arrelar molts dels millors elements de la nostra democràcia d'avui.

Però podríem haver anat més enllà, hauríem hagut d'anar més enllà. El mateix Juliana exposa repetidament la importància del context internacional en la dècada decisiva dels setanta, i el temor a què la força i l'evolució dels partits comunistes europeus (sobretot Itàlia i Espanya, però també Portugal i França, encara que en menor mesura) acabessin configurant una hegemonia política i social inadmissible per als Estats Units. Contra això poc hi podíem fer. Però les purgues i destrosses internes dels comunistes catalans i espanyols (molt ben descrita l'expulsió de Semprún i Claudín ala anys seixanta, dramàticament narrada l'autodestrucció del PSUC al 1981) són, per a mi, la manera més trista i descoratjadora de trair i treure sentit a l'heroïcitat de tots els MMM i a les immenses penalitats i renúncies de les seves famílies. Els van robar la Utopia a base d'interminables, innecessàries i cruels discussions internes: no hem vingut a estudiar i cal tensar-ho tot al màxim per forçar el moment (l'Ormazábal de 1962), hem vingut a estudiar, a ser més i millors quan arribi el moment (el MMM de 1962). Salvant les distàncies, un debat que es dóna també avui entre els unilateralistes o fins i tot en alguns sectors d'Unidas Podemos tot i formar part del govern de l'Estat. Em pregunto si n'aprendrem alguna vegada. Jo, en tot cas, vull ser digne continuador de tots els MMM i de tots els José Cano que han donat les millors pàgines del comunisme al nostre país, de tanta gent important i anònima que van fer possible, tenint en compte que ni tots volíem el mateix ni érem tants com ens pensàvem, la recuperació de la democràcia i la Constitució de 1978.

I acabo. El llibre és una gran lliçó d'història personal i col·lectiva que no deixa gens d'espai ni a la superficialitat ni al simplisme. Moltes persones que despotriquen del paper dels comunistes en la Transició cinquanta anys després i des de la comoditat de casa seva farien bé de posar-se, ni que sigui disset segons, en la pell dels qui van deixar disset anys de vida reclosos pel cruel dictador. Moltes persones que teoritzen barroerament sobre tres-cents anys de pretès colonialisme espanyol  a Catalunya, farien bé de llegir com destacats catalans van salvar l'economia del franquisme o com una coneguda pastisseria catalana d'Amer (Girona) era proveïdora de la presó de Burgos. Sempre, sempre, sempre: menys superficialitat i menys reduccionisme. Sempre, sempre, sempre: més anàlisi de context i de correlació de forces i més política d’aquí hem vingut a estudiar, a enraonar, a acordar entre diversos.

Gràcies, Enric Juliana, per haver-nos rescatat de l’oblit a una persona i a tot allò que representa. I gràcies, sobretot, a tots els Manuel Moreno i les Maria Sarriera. Per tots els temps en què van viure i van sembrar: els temps dels somriures de la seva foto, els temps dels patiments del seu silenci.