11-09: volem votar el 09-11. Perquè tenim voluntat de ser i voluntat de construir el futur.

Fotos descarregades del Facebook oficial de l'Ajuntament

Ahir, a l'acte institucional de la Diada, vaig reiterar el que democràticament considero una obvietat: tenim dret a decidir quina és la nostra relació amb el conjunt d'Espanya, perquè tenim la capacitat i la voluntat de ser i de construir col·lectivament el nostre futur. I, per tant, com ho ha fet el ple de l'Ajuntament i la majoria del Parlament de Catalunya, vaig exigir votar el proper 9 de novembre.

Voluntat de ser.
Catalunya té una identitat pròpia que ha sabut mantenir al llarg de temps, en condicions clarament adverses, i que es concreta en una llengua i una cultura pròpies i en les seves institucions d'autogovern. I això és sagrat. Posar-ho en dubte (com ho fan els qui enyoren una impossible Espanya uniforme i centralista), confiar que el temps ho dissoldrà (com sembla que ho fa Mariano Rajoy i el seu partit), voler-ho arrasar amb un vessament de sang (com ho va fer Franco) o qualsevol altre mirada miop sobre la realitat de Catalunya és d'una enorme manca d'intel·ligència política i no fa sinó reforçar la idea que (encara) no comparteixo que l'única manera de ser és constituint un estat independent. La Constitució Espanyola reconeix (tot i que amb les limitacions derivades del pacte constitucional) aquesta voluntat de ser i l'Estatut preserva, en la meva opinió, les nostres llengua, cultura i institucions. Però el trencament del pacte constitucional per part del PP quan recorre l'Estatut de 2006 fa saltar pels aires allò que consideràvem definitivament guanyat. La voluntat recentralitzadora del PP (que tant bon rendiment electoral li dóna a tants punts d'Espanya i que, paradoxalment, pot acabar amb l'única Espanya possible) l'ha portat a qüestionar la nostra llengua, retallar el nostre finançament i ridiculitzar les nostres institucions i els seus governants. Així com volen que centenars de milers de persones no surtin al carrer? Però jo (encara) continuo pensant que, la recuperació de la idea de la República Federal d'Espanya (a les antípodes del que avui representa el PP) permet el que, ja en altres ocasions he indicat, ha de ser l'eix de la nostra reivindicació nacional: llengua i cultura, finançament, i institucions i competències. 

Voluntat de construir el nostre futur.
Abans de la meva intervenció, vaig formar part de la pinya del pilar que vam aixecar els Castellers de Sant Feliu. I vaig fer servir la construcció del pilar com a mostra i com a referent de la nostra capacitat i voluntat de construir, amb les mans de tothom, el nostre propi futur. La nostra voluntat de construir el futur preservant el que som ha tingut, com vaig dir ahir, tres fites decisives en els 300 anys que ahir es van commemorar d'aquell 11 de setembre de 1714. La primera, aquell mateix 1714, que va suposar la intenció borbònica d'acabar amb la llengua i cultura catalanes i amb les institucions que l'anterior dinastia castellana havia sabut respectar. La segona (i per a mi la més important), l'enorme salt endavant en tots els aspectes socials, polítics, culturals, etc que va suposar la II República Espanyola, que també va saber respectar i posar les bases del reconeixement de la nostra voluntat de ser, i com tot va acabar (amb una importantíssima col·laboració de la burgesia catalana) ara fa 75 anys. I la tercera, en què ens trobem avui i que, davant la involució democràtica i nacional que ha provocat el PP i l'estancament de la via estatutària, hem de tenir novament la possibilitat de decidir el nostre futur. I ho volem fer el proper 9 de novembre.

Voluntat de votar.
Pràcticament 3 de cada 4 catalans volen poder votar sobre el seu futur. En l'enquesta que vam fer a Sant Feliu el passat mes de juny, el 66,4% de les 800 persones entrevistades deien que estaven d'acord amb la consulta prevista per al proper 9 de novembre. L'existència del conflicte polític que va provocar el PP i que sempre havia somiat una part avui majoritària a CiU (qui no recorda els crits de "Pujol President, Catalunya independent"?) necessita una solució democràtica, que només pot passar per les urnes, en una campanya informativa clara i suficient (quina enveja dels debats sobre les conseqüències de la independència a Escòcia...) i amb un respecte clar a les diferents opcions democràtiques possibles (no el que fan les televisions a banda i banda de l'Ebre). Ho expressava fa temps en aquest escrit, en què exposava els principals interrogants als que caldria donar resposta des de l'anàlisi rigorosa dels diferents escenaris possibles (econòmics, polítics i socials, especialment) abans de prendre una decisió tan important. Jo vull votar i, com és sabut, vull votar República Federal d'Espanya (SÍ a la primera qüestió, NO a la segona), però sobretot vull que  tothom pugui votar i es comprometi a assumir políticament (més enllà que la consulta sigui refrendària o no) el resultat de la votació. Tot i que, malauradament, ja no hi ha temps per poder fer el debat serè sobre els temes que plantejava en el darrer escrit que he enllaçat.

I de l'11 del 9 al 9 de l'11?
Tenim per davant dos mesos crucials, sobre els quals vull pensar en veu alta tot i no tenir un marc excessiu d'incerteses a tan curt termini. Dijous 18/09, hi haurà referèndum a Escòcia i veurem quina influència tenen els resultats sobre el que Mas i Rajoy tinguin al cap, i sobre el conjunt de la ciutadania que ahir va sortir al carrer o va optar per quedar-se a casa. Després, el mateix divendres 19 o a la setmana següent, el Parlament de Catalunya aprovarà la Llei de consultes no refrendàries, que permetria la consulta del 9-N i, posteriorment, a partir d'aquesta Llei, el president Mas convoqui la consulta del 9-N. És previsible que, a la setmana següent, encara dins el mes de setembre, el Govern de l'Estat suspengui la Llei i, en conseqüència, la consulta. I així començarem octubre.
I llavors serà més necessària que mai la unitat de criteri i d'acció entre els partits que, com ICV-EUiA, hem donat un suport clar i complet al dret a decidir des de sempre. Malauradament, ja no hi ha temps ni oportunitat per fer el debat a fons sobre el model futur del país que volem (quin model de serveis públics, quin model fiscal, quin model territorial, etc), sinó que el debat serà sobre si acatem o desobeïm a la suspensió de la Llei i la consulta.
En qualsevol cas, per a mi, una peça molt difícil al teler. Si el conjunt de les forces polítiques, amb el lideratge del President Mas, decideixen ajornar aquestaconsulta fins arribar a un consens que permeti que una consulta consensuada es pugui fer (potser amb una altra pregunta, potser en un altre context polític tenint en compte que al 2015 també hi ha eleccions generals), crec que molta gent tindrà un sentiment important de frustració, del qual costarà molt de temps refer-se.
Si el conjunt de forces polítiques, amb el lideratge del President Mas, decideixen mantenir una consulta que no té el vist-i-plau de l'Estat, tindrem una consulta que no tindrà cap validesa: cap garantia del cens d'electores i electors, poc temps per a constituir les meses electorals, cap garantia de com es faria el recompte,... Jo, com a alcalde de Sant Feliu, ja he manifestat el compromís de l'Ajuntament de dur a terme tot el que estableixin el Parlament de Catalunya i el President Mas, i el reitero. Però no puc obviar ni amagar que una consulta sense les garanties que exigeix un procés electoral, és òbviament un acte de legítima rebel·lia política i democràtica... però que difícilment facilita els objectius que vol fer possible.
L'altra opció que li queda al President Mas és convocar eleccions anticipades, però a pocs mesos de les municipals i amb un previsible resultat espectacular d'ERC, molts alcaldes de CiU veuen amb neguit aquesta possibilitat.
En qualsevol cas, si Rajoy aconsegueix frenar la consulta del 9-N, haurà aconseguit tant sols una victòria pírrica, que potser és la mica d'oxigen que busca per arribar a les eleccions generals de l'any que ve. Però sap perfectament que haurà de fer front a un problema que en gran mesura va provocar i que, li agradi o no, s'haurà de resoldre atenent al que les urnes manin.
De l'Onze del nou al nou de l'onze viurem, per tant, moments tan apassionants com complexos. Moments únics que haurem de viure i transitar amb unitat i sense oblidar, en cap moment, que hi haurà un endemà, el que sigui, en què la vida ha de continuar amb normalitat per als vuit milions de catalanes i catalans. Un endemà que, amb consulta o sense, ha de plantejar un camí compartit cap a una societat en què cada cop els rics siguin menys rics i els pobres siguin menys pobres, que faci de la lluita contra la desigualtat i la pobresa la seva primera i indiscutible prioritat.