En mala hora un mal vent...

Què dir ara als pares i les mares a qui els mancarà per sempre més el bona nit dels seus fills... quin consol poder donar-los quan sentin cada dia el buit immens, immens de les veus i rialles que no sentiran, de les mans que no trobaran, dels deures que no corregiran, dels jocs que no jugaran, dels passejos que ja no faran...

Puc imaginar-me el dolor inacabable que estan sentint, perquè és el mateix dolor que tots sentiríem per l'absència definitiva de la vida a què hem donat vida...

Com trobar una paraula de consol... com acompanyar el dolor... com dir sense que res se'ns trenqui per dintre que cal tirar endavant fent créixer en els altres fills la vida que un atzar cruel ha segat de manera tan injusta...

Prego perquè no hagin de travessar sols el desert que sentiran dins seu, que trobin en l'amor mutu una mica de força per no ensorrar-se encara més, que cerquin en les seves conviccions, en algun moment, una mica de serenitat per fer front a la dura realitat de sentir l'absència d'un fill i omplir de vida, malgrat tot, la presència dels altres fills, de les altres vides...

... I que banals que semblen avui les coses que ens ocupen, quan tot es trasbalsa amb tanta força al nostre costat,,, i de cop ens adonem que tot ens podria passar a qualsevol de nosaltres, en qualsevol moment, a qualsevol indret... Que dures, les lliçons que la mort ens dóna...