Dimarts, 19/02: Acte públic sobre la nova Llei d'Educació.
El dia 16 de novembre de 2007, el conseller Ernest Maragall va presentar el Document de Bases previ a la redacció del text de la nova Llei d'Educació de Catalunya. Era un moment important, continuador d'un moment anterior d'una gran transcendència: la signatura del Pacte Nacional per a l'Educació el 20 de març de 2006.
Com és sabut, el Pacte Nacional per a l'Educació va tenir un altíssim consens, del qual només es va despenjar la USTEC, per raons que no comparteixo i que aquí no és el lloc d'analitzar. Amb aquest bagatge excepcional, però, el conseller ha emprès un camí que es fa difícil de compartir, perquè, d'entrada, ja es fa difícil de conèixer. Ha generat un clima de tensió en els centres que tindrà en la vaga de demà el seu moment d'expressió pública més important.
Malgrat que no ha acabat de trobar les formes, el conseller té raó en tres coses. En primer lloc, que ens cal una llei i que ens cal una llei bona i que duri molts i molts anys. En segon lloc, que les lleis s'elaboren al Parlament i es negocien amb els representants de tota la ciutadania, no amb els representants dels treballadors, als quals, però, cal tenir presents, de la mateixa manera que a les famílies i al conjunt de la comunitat educativa. En tercer lloc, se li ha de reconèixer l'empenta personal de no mirar cap a un altre costat davant el panorama més aviat trist de la nostra realitat educativa.
Al meu parer, s'equivoca de ple si més no en tres coses. En primer lloc, pel seu entossudiment de tirar endavant el seu esquema de treball i el seu calendari sense escoltar gairebé ni als seus socis de govern ni al conjunt de la comunitat educativa. En segon lloc, per la base del seu diagnòstic sobre l'educació: ni considera la dualitat del nostre sistema educatiu (centres públics i concertats que no assumeixen responsabilitats socials equiparables i generen segregació) ni considera les raons de caràcter social que subjauen en el baix nivell educatiu de sectors massa grans de la societat catalana de molt abans de l'arribada de la immigració, a qui genèricament se li atribueix una responsabilitat que no té. En tercer lloc, per la base de la seva proposta de millora: la trasllada de forma genèrica als centres, a la seva autonomia i a la professionalització de la seva direcció, sense ni tan sols esmentar la necessària inversió que ens cal per assumir la mitjana europea de despesa pública en educació, ni tan sols esmentar que és imprescindible que tots els centres sostinguts amb fons públics assumeixin funcions socials i polítiques d'equitat equiparables, ni tan sols esmentar que la millora de l'educació és la primera responsabilitat i la primera prioritat del Govern de Catalunya.
El Document de Bases, però, és damunt la taula i cal que tots el coneguem i hi fem les aportacions que considerem necessàries. Com a representant del Grup Municipal d'ICV-EUiA, vaig demanar en la darrera sessió del Consell Escolar Municipal que l'Ajuntament convoqués un acte públic d'informació i debat sobre el text sotmès a debat. Vaig proposar també que ho fes alguna persona que conegués bé l'estat de l'educació a Catalunya. Haig d'agrair a la regidora d'Educació, Maria Tobella, que recollís la proposta i la tirés endavant.
D'aquesta manera, aquest dimarts, 19 de febrer, a les 17:30 i a la sala de plens de l'Ajuntament, hi haurà una conferència de Jordi Sánchez, director de la Fundació Jaume Bofill. La Fundació elabora anualment el seu anuari sobre l'estat de l'educació a Catalunya. El seu informa sobre el curs 2006-07 va encendre llums d'alarma que després l'Informe Pisa no va fer més que ratificar. El seu informe de gener passat sobre la situació del professorat va tornar a atiar la polèmica. Jordi Sánchez, a més, coneix molt bé el Pacte Nacional per a l'Educació, ja que fou el responsable de coordinar un dels seus cinc àmbits, justament el que feia referència al servei públic educatiu.
Serà una xerrada important, i seria bo que el professorat, els pares i mares d'alumnes, i totes les persones que estimem l'educació i en sabem la seva enorme importància omplíssim la nostra sala de plens
Com és sabut, el Pacte Nacional per a l'Educació va tenir un altíssim consens, del qual només es va despenjar la USTEC, per raons que no comparteixo i que aquí no és el lloc d'analitzar. Amb aquest bagatge excepcional, però, el conseller ha emprès un camí que es fa difícil de compartir, perquè, d'entrada, ja es fa difícil de conèixer. Ha generat un clima de tensió en els centres que tindrà en la vaga de demà el seu moment d'expressió pública més important.
Malgrat que no ha acabat de trobar les formes, el conseller té raó en tres coses. En primer lloc, que ens cal una llei i que ens cal una llei bona i que duri molts i molts anys. En segon lloc, que les lleis s'elaboren al Parlament i es negocien amb els representants de tota la ciutadania, no amb els representants dels treballadors, als quals, però, cal tenir presents, de la mateixa manera que a les famílies i al conjunt de la comunitat educativa. En tercer lloc, se li ha de reconèixer l'empenta personal de no mirar cap a un altre costat davant el panorama més aviat trist de la nostra realitat educativa.
Al meu parer, s'equivoca de ple si més no en tres coses. En primer lloc, pel seu entossudiment de tirar endavant el seu esquema de treball i el seu calendari sense escoltar gairebé ni als seus socis de govern ni al conjunt de la comunitat educativa. En segon lloc, per la base del seu diagnòstic sobre l'educació: ni considera la dualitat del nostre sistema educatiu (centres públics i concertats que no assumeixen responsabilitats socials equiparables i generen segregació) ni considera les raons de caràcter social que subjauen en el baix nivell educatiu de sectors massa grans de la societat catalana de molt abans de l'arribada de la immigració, a qui genèricament se li atribueix una responsabilitat que no té. En tercer lloc, per la base de la seva proposta de millora: la trasllada de forma genèrica als centres, a la seva autonomia i a la professionalització de la seva direcció, sense ni tan sols esmentar la necessària inversió que ens cal per assumir la mitjana europea de despesa pública en educació, ni tan sols esmentar que és imprescindible que tots els centres sostinguts amb fons públics assumeixin funcions socials i polítiques d'equitat equiparables, ni tan sols esmentar que la millora de l'educació és la primera responsabilitat i la primera prioritat del Govern de Catalunya.
El Document de Bases, però, és damunt la taula i cal que tots el coneguem i hi fem les aportacions que considerem necessàries. Com a representant del Grup Municipal d'ICV-EUiA, vaig demanar en la darrera sessió del Consell Escolar Municipal que l'Ajuntament convoqués un acte públic d'informació i debat sobre el text sotmès a debat. Vaig proposar també que ho fes alguna persona que conegués bé l'estat de l'educació a Catalunya. Haig d'agrair a la regidora d'Educació, Maria Tobella, que recollís la proposta i la tirés endavant.
D'aquesta manera, aquest dimarts, 19 de febrer, a les 17:30 i a la sala de plens de l'Ajuntament, hi haurà una conferència de Jordi Sánchez, director de la Fundació Jaume Bofill. La Fundació elabora anualment el seu anuari sobre l'estat de l'educació a Catalunya. El seu informa sobre el curs 2006-07 va encendre llums d'alarma que després l'Informe Pisa no va fer més que ratificar. El seu informe de gener passat sobre la situació del professorat va tornar a atiar la polèmica. Jordi Sánchez, a més, coneix molt bé el Pacte Nacional per a l'Educació, ja que fou el responsable de coordinar un dels seus cinc àmbits, justament el que feia referència al servei públic educatiu.
Serà una xerrada important, i seria bo que el professorat, els pares i mares d'alumnes, i totes les persones que estimem l'educació i en sabem la seva enorme importància omplíssim la nostra sala de plens
Comentaris