La immigració no és "el" problema.
Final d'any mogut, aquest desembre: publicació dels informes de la Fundació Bofill i de PISA, presentació del Document de Bases de la Llei d'Educació de Catalunya,... Hi ha hagut remor de fons i un cert malestar sobre com anem pel que fa a l'educació. Bé, serà flor d'un dia: malauradament, qualsevol banalitat ocuparà més portades i més hores de mala televisió que un tema tan important per al nostre futur.
El conseller va presentar la futura llei com a "llei de país". Totalment d'acord. Això comporta negociacions a moltes bandes i temps suficient perquè la nova llei duri anys i panys, i incorpori els punts de vista de tots els partits polítics, del professorat, dels titulars de centres, de la comunitat educativa, en definitiva. És a dir, pel cap baix, el consens que va tenir el Pacte Nacional per a l'Educació. Només l'USTEC en va quedar fora, però ja hi ha gent en aquest sindicat que comença a veure que no es pot anar sempre sol i contra tot, per més bons resultats sindicals a curt termini que pugui tenir entre un sector del professorat.
Hi ha una relació directa entre el nivell social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics dels nois i les noies. Les desigualtats socials existents i el fet que l'escola només les pugui compensar parcialment són, al meu entendre, les raons socials de fons del nostre estat en educació. La immigració, al meu parer, no fa sinó aprofundir en aquesta situació, però no la crea.
La llei hauria d'incorporar aquesta constatació, com també l'evidència que el salt enorme a què abans feia referència en educació ha anat acompanyat, a més de més inversió en educació, d'un salt simultani i equivalent en polítiques socials. Això és difícilment compatible amb polítiques que tendeixen a retallar el sector públic o amb curses sense sentit per disminuir o suprimir més i més impostos, però se'ns farà difícil millorar en educació si no hi ha polítiques socials duradores i eficients que garanteixin suport a les famílies i igualtat d'oportunitats educatives per a tothom.
Seria bo que la llei recollís, a més, el paper fonamental que els ajuntaments haurien de fer en aquesta imprescindible coordinació de les polítiques educatives i socials. Aquest tema també serà, sens dubte, un dels eixos fonamentals d'una llei imprescindible, però que hauria d'afinar una mica més en el retrat dels problemes i en el necessari consens social per abordar-los.
El conseller va presentar la futura llei com a "llei de país". Totalment d'acord. Això comporta negociacions a moltes bandes i temps suficient perquè la nova llei duri anys i panys, i incorpori els punts de vista de tots els partits polítics, del professorat, dels titulars de centres, de la comunitat educativa, en definitiva. És a dir, pel cap baix, el consens que va tenir el Pacte Nacional per a l'Educació. Només l'USTEC en va quedar fora, però ja hi ha gent en aquest sindicat que comença a veure que no es pot anar sempre sol i contra tot, per més bons resultats sindicals a curt termini que pugui tenir entre un sector del professorat.
El nostre sistema educatiu té reptes d'una gran envergadura, que no passen només per fer algunes classes en anglès, posar alguns ordinadors més a les escoles o fer unes quantes activitats extraescolars més. N'he parlat en un altre escrit, referent concretament a Sant Feliu. És evident que hi ha molts altres temes a abordar, que cal fer-ho amb les aportacions de tothom, però amb un calendari i un mètode de treball que ha de dirigir la Conselleria d'Educació i que s'ha de basar (sense colar res per la porta falsa) en el Pacte Nacional per a l'Educació.
El document de bases vol abordar -i fa bé- les causes de la situació en què ens trobem. Peca una mica del fals pessimisme que sembla que hàgim de sentir i ignora l'enorme salt que ha fet el nostre país en democràcia: abans de la LOGSE, poc més de la meitat dels nois i noies de 15 anys estaven escolaritzats, avui ho està el 100%. Encara tenim resultats discrets perquè partíem d'una pèssima posició: no se'ns hauria d'escapar que, al 1900, la mitjana d'analfabetisme a Europa no arribava al 10% i a Espanya era gairebé del 70%!
Tornant a les causes del punt en què ens trobem, el document n'identifica raons de tipus educatiu, social i econòmic. D'entrada, és una forma raonable d'abordar una bona anàlisi. Ara bé, el que em sembla clarament discutible és l'enfocament que es dóna en el document a les raons de tipus social que expliquen el nivell discret que presentem en relació als països del nostre context, i que el text de la Generalitat situa sobretot en la immigració i la seva desigual distribució als centres escolars. Personalment, discrepo de forma absoluta d'aquest enfocament: la immigració no és EL problema.
Per més evident que sigui (hi ha gent que la p con la a se li ha de repetir més sovint que a altra), la immigració té connotacions de classe: o és el mateix un immigrant àrab directiu d'una multinacional que un altre immigrant àrab treballant en precari a la construcció?
Per a mi, les raons socials de fons que expliquen el punt en què ens trobem es reflecteixen amb tota claredat en el gràfic següent de l'Informe PISA, en què es relaciona el resultat observat en les proves amb el nivell econòmic i cultural de les famílies:
Hi ha una relació directa entre el nivell social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics dels nois i les noies. Les desigualtats socials existents i el fet que l'escola només les pugui compensar parcialment són, al meu entendre, les raons socials de fons del nostre estat en educació. La immigració, al meu parer, no fa sinó aprofundir en aquesta situació, però no la crea. La llei hauria d'incorporar aquesta constatació, com també l'evidència que el salt enorme a què abans feia referència en educació ha anat acompanyat, a més de més inversió en educació, d'un salt simultani i equivalent en polítiques socials. Això és difícilment compatible amb polítiques que tendeixen a retallar el sector públic o amb curses sense sentit per disminuir o suprimir més i més impostos, però se'ns farà difícil millorar en educació si no hi ha polítiques socials duradores i eficients que garanteixin suport a les famílies i igualtat d'oportunitats educatives per a tothom.
Seria bo que la llei recollís, a més, el paper fonamental que els ajuntaments haurien de fer en aquesta imprescindible coordinació de les polítiques educatives i socials. Aquest tema també serà, sens dubte, un dels eixos fonamentals d'una llei imprescindible, però que hauria d'afinar una mica més en el retrat dels problemes i en el necessari consens social per abordar-los.
Comentaris