Confiança.

Dimecres i dijous passats, des d’Iniciativa vam organitzar dos actes públics a l’Ateneu. Dimecres va ser sobre la pau a Palestina, amb Jamal Lababidi, president de la comunitat palestina a Catalunya i Balears i militant d’EUiA. Dijous va ser amb l’Esther Hachuel, l’Angel Merino i amb Jordi Sánchez, director de la Fundació Bofill, sobre el Pacte Nacional per a l’Educació.

En tots dos, va sortir molt sovint la paraula confiança. I també la paraula desconfiança, i els esforços, sovint contracorrent, per fer ponts de confiança allà on sembla que no pot haver-n'hi. Com és el cas dels escassos (i tot i així, esperançadors) hebreus i palestins que intenten mirar-se als ulls i posar-se els uns en la pell dels altres, per apuntar ni que només sigui alguna sortida que no taqui cap més casa de sang, d’una sang que sembla imparable...

Vull comentar, però, algunes qüestions més properes arran de l’acte de dijous. En Jordi Sánchez va avançar com, abans d’iniciar el llarg any i mig de gestació del Pacte, molts preveien que l’escull principal seria en el conflicte sempre latent i mai prou ben resolt entre l’ensenyament públic i el concertat i com, en canvi, el principal escull va ser el posicionament d’un sector del professorat. En Jordi va explicar algunes dificultats amb algunes patronals d’escoles cristianes, fins que, reconeixent el paper positiu que van jugar alguns ordes religiosos, hi va haver un moment que es van generar suficients confiances. A partir d’aquí, sorgeixen els avenços que recull el Pacte i que considero que són enormes i no sé si prou valorats: amb diners públics es finança un servei públic que té dues titularitats (pública i concertada), però amb uns mateixos objectius i uns mateixos recursos, amb unes mateixes obligacions respecte a l’alumnat i les famílies (vinguin de Barcelona, de Cuenca o de Quito) i les mateixes condicions laborals per al professorat. S’hi ha d’arribar amb temps, però el camí ja està fixat. Ha estat un dels grans resultats del govern Maragall.

L’establiment de confiances suficients va fer possible el Pacte. Ara, el seu desenvolupament posterior passa per l’elaboració de la Llei d’Educació de Catalunya. Ens cal una llei creada des del consens del Pacte i amb voluntat de durar com a mínim vint anys, però que avui té, com va dir en Jordi Sánchez, un problema fonamental de manca de confiança entre els grups que formen el govern i l’oposició al Parlament de Catalunya. Confiances suficients o manca de confiança condicionen decisivament acords que són fonamentals per a la construcció de la nostra societat. I tan fràgil que és la confiança....

Busco al diccionari. Per internet, al DGLC Seguretat d'aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció, d'algú. Posats a fer, busco alguna definició que em faci més avinent allò que vull expressar. Vaig a lleialtat, em remet a condició de lleial, que em remet a fidelitat i acabo en fidel: Que no manca a allò a què s'ha compromès envers algú.

Per a mi, la confiança és una paraula que vol dir que pots comptar fora de tot dubte amb algú. Paraula gairebé sagrada i reservada a la família més íntima i a les amistats que han superat tota mena de proves de foc. M’agrada més la paraula lleialtat, en el sentit que diu el mateix diccionari: tu i jo no tenim perquè comptar l’un amb l’altre més enllà dels temes comuns que tenim entre mans, però en aquests, no hi ha d’haver cap dubte que hi posarem el coll per fer allò a què ens hem compromès l’un amb l’altre.

Es digui lleialtat envers els compromisos o es digui confiança entre les persones, aquesta és la forma de fer que voldria veure allà on hi ha persones que conviuen, és a dir, a tot arreu. Fa temps, un professor meu de la UOC em va dir que les societats de cultura germànica tenen molt arrelat el concepte de la confiança, al contrari de les llatines, que solen basar-se en la desconfiança fins que no es demostri el contrari. Això explicava , per exemple, que les fusions d’empreses fossin més fàcils més al nord que no més al sud. Que ens costi tant treballar en equip potser té a veure amb aquest component cultural que tan poc juga a favor nostre.

Esperem que, calmades les aigües després del resultat de les eleccions d'ara fa un mes, es creï un clima amb la lleialtat suficient envers els acords del Pacte i, sobretot, envers la ciutadania perquè la necessària Llei d'Educació de Catalunya arribi a bon port com més aviat millor.