dilluns, 12 de setembre de 2016

"4 dècades d'un Sant Feliu en peu d'igualtat". Article conjunt de Francesc Baltasar, Àngel Merino i Jordi San José amb motiu del 80è aniversari del PSUC.

Foto del 28 de gener de 2014, a la presentació de l'exposició sobre els papers de Salamanca.
80 anys en la història d’una força política com el PSUC són un bagatge que, per força, ha de trobar la concreció en la història dels països i les ciutats en què, amb més força, aquesta força política arrela. I de la mateixa manera que no s’entendria la transició política a Catalunya sense les propostes i el lideratge durant dècades de “el partit”, hi ha altres àmbits, aparentment més petits i de menor transcendència, en què el paper dels comunistes i de les forces que n’han agafat el relleu és absolutament fonamental per entendre’ls. Entre ells, alguns municipis. Com Sant Feliu de Llobregat, governat des de 1979 primer pel PSUC i després per ICV-EUiA amb un únic parèntesi entre 2003 i 2011.

Els tres alcaldes que, amb les sigles del PSUC i d’ICV hem representat majoritàriament a la ciutadania des del govern de la ciutat durant gairebé la meitat d’aquests vuitanta anys d’història, volem reivindicar la vigència dels principis amb què hem treballat per a la transformació de la nostra ciutat i la millora de les condicions de vida dels nostres veïns i veïnes, des d’una perspectiva d’igualtat entre les persones i d’igualtat entre els barris, des d’una perspectiva de “Sant Feliu, un sol poble”.

Recordem d’on veníem: d’una ciutat que havia triplicat la seva població entre 1960 i 1975 amb un creixement caòtic i una manca generalitzada d’infrastructures urbanes i d’equipaments públics, fugint del doble risc de convertir-se en una ciutat dormitori i de jugar un paper subsidiari respecte a la ciutat de Barcelona. I recordem el principi del principi, allò que ens guiava des de la clandestinitat a finals dels seixanta i primers dels setanta: una ciutat cohesionada en el seu marc físic, una ciutat cohesionada amb la seva diversitat social. Per aconseguir aquesta ciutat, a les primeres eleccions municipals de 1979 hi vam anar amb una candidatura que responia als diversos fronts de lluita obrera, democràtica, estudiantil, popular i dels barris que lideràvem a la nostra ciutat. Vam fer una candidatura amb líders sindicals i veïnals, amb un nombre notable de candidates des del principi, amb companys i companyes de diferents generacions. Sabíem el que volíem i com ho volíem: amb la gent, obrint l’ajuntament al poble i convertint-lo en una eina fonamental per a la transformació de la ciutat.

Transformar la ciutat per a tothom, evitant qualsevol risc de segregació: urbana, social, laboral, cultural. I així vam concebre, des dels setanta, la ciutat que avança cohesionada i decidida en el segle XXI.

Aconseguir la cohesió urbana volia dir evitar qualsevol risc de desigualtat/diferenciació entre el centre històric de tota la vida (els 10.000 habitants de 1960) i els nous barris obrers de la perifèria (fins arribar als 38.000 de 1975). Per això, vam tenir una doble visió: la de la immediatesa i la del futur que volíem. Per immediatesa, com a tants altres municipis, vam asfaltar carrers, enllumenar-los i posar-hi clavegueres. Per visió de futur, vam definir el Sant Feliu en peu d’igualtat que volíem: vam decidir no créixer fins que tots els barris existents, especialment els treballadors, tinguessin un alt nivell de qualitat urbana i d’equipaments públics: places i carrers de qualitat, parcs, escoles i equipaments i habitatge públic. Per això, els nous barris de Mas Lluí, les Grases i Falguera II no es van impulsar fins a la segona meitat dels noranta. Crèiem i creiem que, com les persones, cap barri ha de ser més que cap altre, cap barri ha de ser menys que cap altra. Vist amb una perspectiva de quatre dècades, l’opció ha estat clarament positiva: cap barri té, a Sant Feliu, una etiqueta pejorativa respecte a cap altra, tots tenen la seva gran plaça, la seva escola, el seu parc, la seva part d’habitatge protegit, que, des del principi, vam voler repartir per tota la ciutat i no concentrar en alguns punts. Vist també amb perspectiva, només hauríem hagut de canviar una política d’habitatge protegit de propietat per una política d’habitatge de lloguer assequible.

Aconseguir la cohesió social volia dir també evitar qualsevol risc de sentiment de desvinculació d’una única ciutat tant per raons d’origen familiar com pels efectes de la gran crisi econòmica que va patir el país a inicis de la dècada dels vuitanta. Vam emprendre també accions immediates: vam ser dels primers ajuntaments amb polítiques d’ocupació, dels primers que vam prioritzar el funcionament i el pressupost dels serveis socials. Però també vam tenir vista llarga, visió de futur, especialment en el camp de l’ensenyament per a totes les edats, en l’ensenyament públic. Des del principi, vam donar suport a les escoles bressol fins a la seva municipalització als noranta o la recent implantació de la tarifació social. Vam crear de seguida l’Escola de Persones Adultes, que posteriorment va assumir la Generalitat. Vam fer una inversió molt alta en escoles públiques: des de les provisionals del mateix curs 1979-80 fins a la construcció de les escoles Salvador Espriu, Pau Vila o Falguera entre els anys 80 i 90. I avui estem treballant amb totes les escoles per fer possible l’escolarització equilibrada i evitar la segregació escolar, per tal que cada infant i adolescent pugui anar a l’escola o l’institut en plena igualtat de drets, deures i oportunitats.

Aconseguir la cohesió laboral era fonamental per assegurar la confiança i la credibilitat de la democràcia recuperada en un moment d’enorme impacte de la crisi del petroli a tota Europa, que també es va manifestar amb cruesa a Sant Feliu: només cal recordar els tancaments de l’Alumini, de Matacàs i tantes altres. De manera immediata, com a partit de classe treballadora, vam voler pal•liar els efectes d’aquella crisi: vam ser dels primers ajuntaments en crear el nostre servei d’ocupació, a Can Maginàs, tan important també avui per fer front a una altra crisi, i vam impulsar la creació d’una zona d’urgent reindustrialització al Pla, que avui és el principal polígon de la ciutat i un dels millors del nostre entorn metropolità i comarcal. Però també amb visió a llarg termini, d’un Sant Feliu per viure i per treballar. Per això, vam posar de seguida en funcionament mecanismes de formació permanent per facilitar als nostres treballadors i treballadores l’adequació als canvis en el model econòmic i productiu, amb tota l’activitat formativa que avui es desenvolupa a l’Aula Sant Feliu. Vam iniciar i continuem impulsant un diàleg i un treball conjunt amb els agents econòmics i socials de Sant Feliu, amb els representants del nostre teixit comercial i industrial, que avui es concreta en la Mesa per al desenvolupament econòmic i la cohesió social, una doble perspectiva imprescindible avui i sempre per a la nostra ciutat.

Aconseguir la cohesió cultural era importantíssim i urgent, en una ciutat on a meitat dels setanta molta gent no havia ni tan sols sentit a parlar en català. Volíem i volem una ciutat on ningú se senti a part, on tothom se’n senti part. Per això, vam fer accions immediates com la ràpida creació i difusió dels cursos de català per a adults o el servei municipal de català, posteriorment integrats en el Centre de Normalització Lingüística, Però vam tenir una visió de llarg abast entorn el paper de les festes i de les entitats en la construcció d’un Sant Feliu cohesionat, un sol poble. Vam apostar per un model participatiu que avui molts municipis ens envegen. Vam crear un imaginari cultural propi a partir de la recuperació de la nostra cultura popular, amb una perspectiva d’impuls a través de les seves colles i amb presència a tots els barris. Vam apostar i continuem apostant pel reconeixement i la posada en valor de les diferents cultures presents a Sant Feliu, i de la interrelació de totes elles en un projecte comú de ciutat. Vam apostar i continuem apostant per la dotació d’equipaments cívics i culturals a tots els barris, que ha de culminar en la nostra proposta d’aconseguir, en un marc comarcal i metropolità, un centre de ciutat molt potent en equipaments i activitats culturals de tota mena.

Amb aquest model de ciutat al cap, Sant Feliu és avui una ciutat que està a anys llum del risc de ciutat degradada i dormitori a què la dictadura ens havia abocat. Aquest treball continu per la cohesió en tots els àmbits exposats, ens deixa també una de les ciutats més segures del país, amb un fort sentiment de comunitat i que s’esforça dia a dia per detectar i eliminar qualsevol barrera interior, per més subtil i invisible que sigui. Una ciutat que és motiu d’orgull per als seus i les seves habitants. I també d’un íntim i intens orgull dels comunistes i les comunistes i dels seus hereus i hereves que l’hem governat, sempre amb un criteri de vista llarga i passa curta al servei de la igualtat dels seus barris i de la seva ciutadania.

Modestament, creiem que cap altra força política a Sant Feliu pot explicar un relat de la seva visió i el seu treball per Sant Feliu com ICV, com EUiA, com els homes i dones que venim del PSUC, dels seus vuitanta anys de trajectòria. La prova és també el reconeixement que ens ha donat la ciutat en les deu eleccions municipals celebrades des de la recuperació de la democràcia: un vot majoritari a tots els barris (amb l’única excepció de 2007) i un vot homogeni a tots els barris, sense diferències apreciables ni a l’alça ni a la baixa en cap d’ells. Aquest és el patrimoni que volem aportar al nou procés de confluència que compartim amb nous protagonistes i en el qual continuarem aportar el que millor sabem fer: combinar el curt i el llarg termini, combinar el pensament i l’acció, combinar el govern institucional amb la lluita social, sempre al servei d’una ciutat que estimem i que ens apassiona.

Avui mateix en parlarem en un acte públic al Palau Falguera:

2 comentaris:

Paca Maldonado ha dit...

Llegué a San Felíu en los años 60 pues mi padre había llegado antes y encontró un buen trabajo en una fundición, veníamos del Laujar

El pueblo estaba por hacer pero había tres cines y una pista de baile y lo más importante trabajo. Yo pude estudiar y llegué a trabajar en la Caja del Penedés y ahora he regresado a Laujar però sigo con interes las cosas del pueblo, mi hija trabaja en La Caixa en Molins.
Yo en Sant Feliu votava socialista, pero reconozco que Baltasar hizo mucho. Puede que no fuese difícil el hacerlo pues TODO estaba por hacer: ambulatoria, colegios, asfaltar calles....

El caso esque mis hermanos viven en Cornellá y el Prat y allí los servicios sociales municipales eran y son mejores que los de Sant Feliu e incluso en San Juan tienen mejores servicios que aquí.

No les quito el mérito a los alcaldel del PSU, pero creo que se equivocaron cuando permitieron que TV3 y EL BARÇA parasen en Sant Joan y no en su ciudad, se equivocaron y en este largo escrito que acabo de leer no veo ni asomo de autocrítica.

Hace un año que me he trasladado a la que fué casa de mis padres pero recuerdo gastos absurdos del último ayuntamiento, una barraca en el Roserar que costó un mogollón y que siempre está cerrada y una absurda escultura con forma de armario que plantaron enfrente del Ayuntamiento.

Tambien recuerdoque cuando ganamos nosotros la alcaldía, los del PSUC hicieron correr un escrito (que guardo) donde desproticaban contra el haber perdido, se creían que el pueblo era suyo y Vazquez lo hizo muy bien y cuando lo dejó no se coló en la Diputación o en las Aguas como han hecho los tres alcaldes del PSUC.

Yo creo que si un alcalde es periodista o maestro cuando lo deja tiene que trabajar otra vez de alcalde o periodista y no enchufarse en la Diputación o Compañía de las Aguas aprovechándose de los contactos del cargo, o no?

En fin dejo de escribir sé que Sant Feliu a cambiado pero todos los pueblos de alrededor que estaban gobernados por socialistas cambiaron mucho más, fíjense en San Juan o el Hospitalet.

Quiero saludar a la Lourdes y a la Carmen un abrazo guapetotes!

Jordi San José i Buenaventura. ha dit...

Paca,
Sin comentarios: no voy a entrar en un debate con una militante socialista en este espacio. Sólo recordarte que, en diez elecciones municipales, el resultado es claro: hemos ganado en nueve. Por algo será. Por otra parte, te sugiero que, para saludar a tus amigas, se lo digas directamente, jejeje... No creo que sean habituales de mi blog.

Jordi Casanovas,
He suprimit el teu comentari. Suprimiré tots els comentaris teus fins que no aclareixis una afirmació greu i sense dades que vas escriure en un altre comentari a un escrit meu del 18 d'agost sobre accessibilitat i seguretat a Sant Feliu. No es poden dir segons quines coses i després fer com si res.