50 anys de les primeres classes de català a les escoles públiques de Sant Feliu.

 

Títol oficial que ens va habilitar com a professors de català l'any 1978.

No hi ha hagut cap recordatori, que jo sàpiga, dels 50 anys de la cloenda del Congrés de Cultura Catalana. Crec que va ser un moment clau de la vida de la nostra ciutat, com vaig explicar fa deu anys, quan vaig voler recordar i commemorar els 40 anys del Congrés. Va ser, sobretot, un moment fonamental en la recuperació del català en la vida pública i política de Sant Feliu i en la recuperació del català a l'escola. Es mereix que en parlem i que ho celebrem!

A primers de maig de 1976, la comissió d'ensenyament del Congrés va presentar a l'Ajuntament la reivindicació de classes de català a totes les escoles públiques de Sant Feliu. Fins aquella data, hi havia hagut alguna iniciativa puntual en algunes escoles, com les classes de l'enyorada Joana Raspall a les Mercedàries, madame Castanyer a les Franceses i Montserrat Vallès a l'escola Monmany, inaugurada només dos anys abans. L'alcalde Armengol i el conseller d'Ensenyament Miranda van prendre la decisió de contractar i finançar amb el pressupost municipal l'ensenyament en dos cursos de les escoles públiques, que s'anirien ampliant cada any.  Ens ho van dir en una reunió al mateix Ajuntament, amb la presència de membres de l'organització del Congrés i de representants de totes les escoles, que van celebrar unànimement l'acord. Les escoles concertades es van organitzar elles mateixes i l'Ajuntament va contractar a tres persones: l'Agustí Vilar, en Jordi Giol i jo mateix.

I al setembre de 1976, per primer cop, hi va haver classes de català a totes les escoles de Sant Feliu. En aquell curs, en reunions prèvies de preparació al menjador de ca la Joana Raspall, vam acordar que faríem 3r i 4t d'EGB, amb dues hores setmanals de classe a cada aula. Si no recordo malament, en Jordi Giol va anar a les dues noves escoles de la carretera de la Sànson (Jaume Balmes i Carrero Blanco), l'Agustí Vilar va anar a l'escola Modelo (actual Falguera) , la Montserrat Vallès va continuar a l'escola Monmany i jo vaig anar al Lahoz Burgos (actual Nadal) i a l'escola Gaudí. Fa 50 anys i pot ser que cometi errors de memòria: si algú em corregeix, aniré incorporant les correccions en aquest escrit. Era un país amb dues ànimes: la que estava a punt de morir i la que estava a punt d'esclatar. I ho recordo molt clarament amb els dos directors... i la meva guitarra. Al Nadal, encara hi havia alguns nens i nenes que parlaven català a casa, però en 160 nens i nenes del Gaudí només n'hi havia un. Volia fer classes amenes i, pràcticament sense materials per a l'aprenentatge oral del català, la música era molt important. Doncs bé, la directora històrica del Nadal, sra. Emilia Amengual, m'ho va acabar prohibint i el nou director del Gaudí (inaugurat també el 1974) ho va celebrar en tot moment.

Al setembre de 1977, les classes van ser a 3r, 4t i 5è. Jo em vaig quedar a l'escola Gaudí, i a l'escola Nadal es va incorporar Pere Ribas. No recordo altres incorporacions. Com que l'ensenyament del català s'havia generalitzat a tot Catalunya, des de la Delegació d'Ensenyament d'Òmnium Cultural es va impulsar una metodologia específica d'ensenyament del català a nens castellanoparlants. I aquell any vam incorporar dos personatges entranyables i mítics: en Bernat, del Castell d'Iràs i no Tornaràs, i l'Espardenyeta. Aquell any, d'acord amb l'APA del Gaudí, es van fer classes voluntàries de català a l'alumnat de 8è d'EGB, que també vaig impartir jo. I més encara, organitzades per les AAVV, es van impartir també dos cursos de catala en horari nocturn: un per a catalanoparlants al Centre Parroquial i un per a castellanoparlants al local parroquial del carrer Sagrament, al barri de la Salut. Tots dos cursos els vaig impartir jo mateix, però només aquell any, perquè a l'any següent, tot va canviar.

El 23 d'octubre de 1977 va tornar de l'exili el president Tarradellas. El desembre d'aquell any, es va constituir el primer govern provisional de la Generalitat. I el 22 de maig de 1978, la nova Generalitat va crear el seu primer servei: el SEDEC, Servei d'Ensenyament del Català, amb Joaquim Arenas al seu capdavant. I l'ensenyament del català va passar de ser voluntari allà on s'havia aconseguit amb la lluita ciutadana, a ser obligatori en tot l'ensenyament no universitari, amb tres hores setmanals dins l'horari lectiu i avaluable com qualsevol altra assignatura. Així que al setembre de 1978, vam passar a formar part oficialment del claustre de professorat i a dependre del Ministeri d'Educació. Per aconseguir l'homologació a la resta de professorat, vam iniciar una vaga aquell mateix setembre que va durar tot el primer trimestre.