50 anys del 20-N: Franco explicat a les meves nétes

(leer en castellano)

Es pot llegir també només amb els trossos en negreta, que l'avi s'enrolla molt...

El vostre rebesavi Antonio (el pare de la iaia Feli) i el seu germà Manuel van haver de marxar d'Espanya per culpa del general Franco. Va morir als Estats Units.

Ane i Laia:

Avui fa 50 anys que va morir el general Francisco Franco, una persona que va manar a Espanya durant gairebé 40 anys. Més o menys, des que van néixer els vostres besavis (a meitat dels anys 30) fins que es van casar els vostres avis (a meitat dels anys 70). Va morir el 20 de novembre de 1975, avui fa, com ja us he dit, fa mig segle. Per culpa seva, la iaia Feli no va poder veure el seu pare ni créixer amb les seves germanes. Deixeu-me que us expliqui qui era aquell general i perquè és importantíssim que persones com ell no manin mai més enlloc.

Franco era un militar que va manar per la força de les armes, no perquè guanyés cap elecció. Sí els governants els escullen tots els ciutadans i totes les ciutadanes majors d'edat, és una democràcia, com ara. Sí els governants maten per arribar al govern i maten per mantenir-s'hi, és una dictadura, com quan vivien els besavis i els avis. Franco va arribar al govern després de provocar una guerra i centenars de milers de morts i centenars de milers d'exiliats (com el pare de la iaia Felí) el mateix any que van néixer la iaia Mutti i la Cèlia gran, el 1936.

Us explico com va arribar a manar i per què. Paciència, que l'avi escriu molt llarg...!

Com totes les coses que passen, hi ha unes causes que vénen de molt lluny i altres que vénen de més a prop. I així en tots els moments de la Història, tant de les persones com dels països. Ja ho anireu veient.

La democràcia actual només existeix des de fa uns dos-cents cinquanta anys. Abans, durant centenars i centenars d'anys, manaven reis i reines que feien i desfeien el que volien amb el suport dels grans propietaris de les terres, l'Església i l'exèrcit i la resignació del poble, majoritàriament pagesos i artesans en pobles molt petits. Fa uns dos-cents cinquanta anys, van passar al món dues coses molt importants que ja estudiareu: els Estats Units van fer el primer país democràtic sense rei, la primera república important del món (1776) i a França hi va haver la Revolució Francesa i també van acabar amb els reis i van crear una república (1789). No cal que recordeu els anys, però sí que fa uns 250 anys, a finals del segle XVIII, a diversos llocs del món molta gent va veure que calia canviar les coses i van començar a lluitar, com deien a França, per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I passen dues coses més molt importants: apareixen els diaris i les primeres fàbriques amb l'energia del carbó. Tot això marcarà el segle següent, el segle XIX.

En aquest segle XIX el món canvia molt: a molts països europeus i americans creixen les democràcies, creixen les ciutats amb fàbriques i molts barris de gent que ve del camp i treballa en males condicions, en alguns països l'educació i la sanitat passen de mans de l'Església a ser serveis públics, etc. Però a Espanya no: els reis van voler mantenir el seu poder absolut. No sense problemes: va haver-hi quatre guerres civils en un segle, imagineu-vos... Espanya, al segle XIX, es va convertir en un pais cada cop més endarrerit en una Europa cada cop més avançada. I molts espanyols i moltes espanyoles estaven en contra.

A principis del segle XX, a Espanya molta gent estava en contra de la dominació dels reis, els grans propietaris de terres i d'indústries i de l'Església. Els treballadors feien més de 12 hores de feina, dones i nens inclosos, les dones no tenien cap dret, no hi havia ni sanitat ni educació per al tothom, hi havia molta pobresa, tot de coses que a Europa ja s'estaven arreglant.  A Catalunya, també hi havia marginació del català. Per això, fa cent anys hi va haver moltes lluites per canviar la situació i lluitar per una república democràtica i moderna en comptes d'una monarquia antidemocràtica i antiga, en un món que canviava molt ràpid (es va inventar l'electricitat, els cotxes, el telèfon, la ràdio, etc). I al final, la República es va aconseguir el 14 d'abril de 1931. 

La República va voler que Espanya fos tan moderna com Europa: amb escoles i biblioteques a tots els pobles, amb tots els drets per a les dones, amb bones condicions per als treballadors tant de les ciutats com del camp, fent oficial el català, amb sanitat per a tothom, etc. Més o menys com avui. Per fer-ho, van  haver de limitar, com és lògic, el poder dels grans propietaris de fàbriques i de terres, de l'exèrcit i de l'Església, que eren els responsables de l'endarreriment d'Espanya, i per això eren contraris a la República, perquè estaven perdent els seus privilegis injustos. I, en comptes de presentar-se a unes eleccions democràtiques i guanyar-les, el general Franco i els contraris a la democràcia van donar un cop d'Estat contra el govern democràtic d'Espanya aquell any de 1936, amb el suport intern de les grans fortunes, una part de l’exèrcit i l'Església, i amb el suport extern dels nazis alemanys i els feixistes italians: els detalls ja els estudiareu més endavant.

Aquell cop d'Estat per la força de les armes va comportar una guerra de tres anys, de 1936 a 1939. L'any que ve farà 90 anys que va començar. Com la iaia Mutti i la Suegrecilla, que també faran 90 anys. Després d'aquells tres anys de guerra, Franco va continuar manant gairebé quaranta anys fins que va morir, avui fa 50 anys. Els vostres rebesavis i rebesàvies, com el rebesavi Antonnio, ho van viure com adults i vells. Els vostres besavis i besàvies, com l'avi Josep, la iaia Feli, la iaia Mutti o la Suegrecilla, ho van viure de nens i adults. I els avis i iaies, ho vam viure de nens, i ja hem estat adults en democràcia. Els pares i vosaltres, per sort, ja no cal dir-ho.

Molta gent va lluitar contra la dictadura i a favor de la democràcia, i va acabar també a la presó. Però al final vam aconseguir la democràcia. Avui dia, les persones amb dos dits de front perquè pensem i llegim, com vosaltres també, estem totalment en contra d'aquells anys de dictadura. Però hi ha persones que, de manera incomprensible, estan a favor de la dictadura i en contra de la democràcia. És increïble i és perillós, però és així. Segurament perquè no saben què va passar.

Us explico per què jo, que vaig néixer el 1957, estic totalment en contra de Franco i la dictadura.

1. En aquells tres anys de guerra, van morir aproximadament mig milió de persones (una mica menys de la meitat de persones que viviu a Barcelona)
2. Quan va acabar, van haver de marxar d'Espanya mig milió de persones més, com ara el vostre rebesavi i el seu germà. Famílies senceres van haver de marxar i moltes ja no van tornar.  (Imagineu-vos: entre persones mortes i exiliades, tanta gent com la que viu a Barcelona. Horrorós!)
3. Després de la guerra, Franco va ordenar afusellar a prop de cinquanta mil persones més.
4. Després de la guerra, hi va haver molta misèria a tot arreu: gana, malalties, etc. Eren els anys de la postguerra. El menjar estava racionat, molts nens i nenes havien de treballar al camp o a les fàbriques fins a meitat dels anys cinquanta. Vint anys de misèria a tota Espanya. Es calcula que van morir dues-centes mil persones de fam o de malalties lligades a la fam. Un germà de la Suegrecilla va morir de gana i xarampió amb tres anys. La iaia Mutti sempre diu que mai pot oblidar el plor del seu germà perquè no tenien què menjar quan ella tenia deu anys. La iaia Mutti va treballar a una fàbrica als 9 anys, la Suegrecilla va anar a treballar al camp als 8 anys.  No van poder anar a l'escola. Un horror.
5. Entre 1960 i 1975, van marxar a treballar a l'estranger més de tres milions de persones. Al mateix temps, per raons que ja estudiareu, van començar a crear-se més indústries, sobretot a Madrid, Euskadi i Catalunya, i va començar a venir el turisme. Espanya va començar a sortir de la misèria, i les famílies van poder començar a comprar un pis i un cotxe que es deia "el 600". Els partidaris de Franco parlen meravelles d'aquests quinze anys, però amaguen sempre els altres vint-i-cinc anys anteriors de fam, fred i por i els centenars i centenars de milers de víctimes que hi va haver.
6. I acabo, que em sembla que ja ho enteneu. Fins que va morir, les dones a Espanya no tenien cap dret. Per a tot, havien de tenir el permís del pare si no estaven casades i del marit quan es casaven. Ni tenir estalvis propis, ni llogar o comprar una casa, ni divorciar-se si el marit les pegava, ni treballar quan es casaven... No entenc als homes que enyoren el franquisme, però encara molt menys a les dones que enyoren aquells temps tan horrorosos.

I us recordo una nit de les vacances quan estàvem xerrant com cada dia abans de dormir. Tu, Laia, em vas preguntar "com era la teva escola quan eres petit?". I us vaig explicar que anàvem a l'escola també els dissabtes al matí, i que en acabar les classes del dissabte tots els nens (només nens en aquella època) formàvem en fila davant una bandera enorme que hi havia al pati i cantàvem l'himne d'Espanya mentre baixava la bandera. Era un honor ser l'alumne escollit que agafava les cordes per baixar la bandera el dissabte al migdia i la pujava el dilluns al matí. Un dissabte, quan jo era com tu, Laia, poc abans de fer 9 anys, em van triar a mi per baixar la bandera (jo tenía molt bones notes, menys en gimnàstica: ja sabeu com feia la roda...).  I la vaig baixar amb centenars de nens cantant l'himne. Però el dilluns al matí, abans de pujar-lo, el director de l'escola em va portar al seu despatx i em va renyar molt enfadat i em va dir que no pujaria la bandera ni ara ni mai, perquè l'havia baixat amb la llengua fora, i això era una enorme falta de respecte a la bandera. I, a més, em va castigar tota la setmana sense pati. 

Em vau dir que no us ho crèieu, que era impossible... Però no: l'escola franquista era de càstigs i de por. I Sant Feliu, i Barcelona, i Catalunya, i Espanya. Càstigs i por per als nens, càstigs, por i i "labores del hogar" per a les nenes, presó i tortura per als que s'atrevien a lluitar contra Franco. 

Farem tot el possible per evitar que Franco torni. I, quan sigueu grans, vosaltres també, n'estic convençut!

Us estimo!!!