"¡Gobierne quien gobierne, las pensiones se defienden!"
Aquest és el crit que, de manera regular, se sent els dilluns al matí a les dotze del migdia a la plaça de la Vila de Sant Feliu, com es pot veure en aquestes fotos de l'amic Benito Quero, d'abans-d'ahir mateix:
Què és el que els jubilats i les jubilades considerem irrenunciable i innegociable? Què és allò que cal defensar governi qui governi? Les reivindicacions dels i de les pensionistes són clares:
- defensa del sistema públic de pensions, que ha de ser suficient i sostenible
- manteniment del poder adquisitiu de les pensions, vinculant-les al cost de la vida (IPC anual)
- millora progressiva de les pensions mínimes fins igualar-les al salari mínim interprofessional (SMI)
He començat aquest escrit amb un quadre que he fet jo mateix, referit als darrers quinze anys. He buscant els BOE de cada final d'any per recollir les pensions minimes, que són exactes i reals en còmput anual. Pel que fa a l'IPC, he consultat a la pàgina de l'INE que dóna l'IPC de desembre a desembre de cada any, que no és ben bé el que s'ha fet servir per determinar l'increment anual, però és fàcil de consultar i s'hi aproxima molt.
Mirant la taula, es comprova que en els vuit anys compresos entre 2011 i 2018 (set anys de govern del PP), les pensions mínimes van pujar uns 430€, mentre que en els set següents, entre 2019 i 2025 (sis anys de govern de coalició d'esquerres), han pujat gairebé 3.300€. Actualitzar les pensions segons el cost de la vida ha beneficiat a gairebé 12 milions de pensionistes, a gairebé 1 de cada 4 espanyols. Un de cada quatre!
Potser pels meus anys de professor de matemàtiques, he volgut calcular com haurien evolucionat les pensions si s'hagués mantingut la llei del PP que fixava un increment anual del 0,25% i contra el que tant vam lluitar els i les pensionistes. El contrast entre la realitat del govern d'esquerres i la hipòtesi de continuïtat d'un govern del PP és brutal:
Amb la política de pensions del PP, la pensió mínima hauria pujat 16€ en deu anys: de 634 a 650€/mes. Coherentment amb els nostres objectius polítics, el govern de coalició l'ha apujat de 634 a 874€/mes, 240€ més al mes, quinze vegades més, superant l'increment general del cost de la vida com aquest any: 2,8% el conjunt de les pensions, però 5,96% les mínimes. Ja sé que 874€/més està molt lluny del SMI... però 650 està a una distància estratosfèrica. També sé que 650 és política ficció, perquè un govern del PP no hauria aguantat gaires anys la nostra pressió, la pressió de 12 milions de votants. Però també sé que un govern de PP i Vox retallaria despesa pública a costa de la butxaca dels i de les pensionistes, com si la pensió mitjana de 1.258€/mes (2024) permetés que cap govern hi potinegi.
I tampoc és admissible que els partits politics juguin frívolament amb les pensions, les potinegin, pels seus propis interessos. I això és el que va passar el 22 de gener, amb el "no" dels partits de Puigdemont, Feijóo i Abascal al decret que havia de garantir, al costat de moltes altres polítiques socials, l'increment de les pensions. Això va provocar, com és lògic, la indignació dels i de les pensionistes:
Junts jugant i potinejant amb les pensions per aconseguir alguna mena de debat públic del seu tema: la moció de confiança, tema aliè al decret que es votava. PP jugant i potinejant amb les pensions per desgastar al govern amb el pretext d'un inexistent regal al Partit Nacionalista Basc. I Vox perquè votaran "no siempre y en todo lugar al sanchismo".
Junts ha forçat un debat light que PSOE i Sumar s'han vist obligats a acceptar per torre endavant el gruix de les seves (nostres!) polítiques socials i així rectifica i votarà que sí. De traca i mocador.
PP no podia quedar enrere després del vodevil de Junts i s'empassa sense immutar-se el palauet de París que la Gestapo va incautar al PNB. Ara també votarà que sí. Para ese viaje, no hacían falta esas alforjas.
Però en fi, com es diu en castellà, bien está lo que bien acaba.
I ara sí que jo també acabo. I només apunto un serrell que ja he plantejat al nostre Grup Parlamentari de Sumar al Congrés dels Diputats: la necessitat de revisar els barems i topalls en tots els àmbits (polítiques fiscals, prestacions socials,...) que poden haver quedat desfasats gràcies a les bones polítiques socials dels governs de coalició des de 2020. Un exemple: