Per a mi, el federalisme és l'expressió política de la fraternitat.

El dissabte que ve participaré en una jornada sobre municipalisme organitzada per Federalistes d'Esquerres. Hi vaig exclusivament a títol personal, representant-me només a mi mateix i com a persona que, des de l'alcaldia de Sant Feliu, va impulsar la tarifació social dels serveis públics municipals. Com saben les persones que m'hi han convidat, el meu lema "tot a l'abast de tothom" va comportar a Sant Feliu la voluntat de supressió, dins les  competències municipals, de tota barrera física, urbanística, econòmica o cultural. Jo ho definia com "el municipalisme de la fraternitat", i això és el que abordaré dissabte en una taula rodona amb Alba Barnussell, alcaldessa de Granollers, que serà moderada pel company José Luis Atienza, històric militant i regidor del PSUC i d'Iniciativa a Viladecans. Durant la jornada, debatrem aquest document, amb la vista posada en les eleccions municipals de l'any que ve,

Més enllà del món municipal,  tinc la convicció profunda que la fraternitat ha de tenir expressió i concreció política en altres àmbits i nivells de govern. Tinc la impressió també que, de la tríada dels valors republicans que fonamenten la democràcia ("llibertat, igualtat, fraternitat"), la fraternitat és el valor menys present en el debat polític actual. La dreta es vol apropiar ridículament del concepte de "llibertat" (l'exponent més clar va ser la campanya d'Isabel Díaz Ayuso a les darreres autonòmiques de Madrid), i manipula obscenament la idea d'"igualtat" (per anar contra les autonomies i defensar "la igualdad de los españoles en todo el territorio nacional"). Des de l'esquerra hem de combatre aquestes perversions del llenguatge i de la política, però hem d'explicar i reivindicar explícitament els conceptes de fraternitat, com també el de sororitat, que són necessàriament propis de les esquerres, de qui creu i lluita per la igualtat de totes les persones. Una mena de principis bàsics de la fraternitat els vaig embastar aquí.

És evident que existeixen conflictes arreu, també aquí. Davant de tot conflicte, jo crec en una actualització del vell lema comunista "pau entre pobles, guerra entre classes". Jo defenso "fraternitat entre pobles, antagonisme entre classes". L'antagonisme entre classes ja és impossible de superar mitjançant cap insurrecció armada liderada per cap nou Lenin: ja només es pot guanyar democràticament condicionant el poder de les elits econòmiques amb pressió sindical i amb governs progressistes sorgits de majories socials i electorals favorables als interessos dels treballadors i les treballadores de totes les classes. Però l'antagonisme social és innegable i cal acumular el màxim de raons i de forces per inclinar-lo del costat de la classe treballadora. En conseqüència, en la meva opinió, l'antagonisme territorial és contrari als interessos de la classe treballadora en el conflicte social: li resta unitat, la desorienta, la debilita. La fraternitat entre pobles és impossible de construir... construint murs, creant fronteres o despreciant els pobles veïns. Cap dels problemes que amenacen el nostre món (emergència climàtica, agreujament de la desigualtat social i de la misèria, conflictes pel control dels recursos naturals, milions de persones desplaçades, riscos de noves epidèmies,...) es pot abordar per un sol país. Afortunadament, malgrat tots els seus defectes, tenim l'instrument polític per fer front col·lectivament a les crisis en què vivim: la Unió Europea. I no se m'acut ni una sola de les crisis globals actuals que es pugui abordar millor creant fronteres amb Espanya i, en conseqüència, fora de la Unió Europea. Ni una sola. Cal cooperació i  fraternitat entre tots els pobles d'Europa per avançar en tenir una sola veu en les crisis globals que vivim, una veu pròpia i capaç d'incidir en el present i el futur de la Terra. 

La fraternitat entre pobles només té, per a mi, una expressió política: el federalisme. Federalisme dins d'Europa, i federalisme dins d'Espanya.Tornar a una Espanya planxada a la francesa sense cap altra llengua ni sentiment d'identitat que el castellà i l'antiga Castella imperial és impossible: ho haurien de saber els hereus de qui va provocar l'espantosa guerra incivil que va intentar-ho. Denigrar fins a l'extrem a l'actual Espanya democràtica fent-la passar per franquista, despreciar a mitja Catalunya considerant-la plena de nyordos, botiflers i traïdors, complir no sé quin mandat de l'1-O que no reconeix ni déu i que no ha generat ni un sol suport internacional també és impossible: ho haurien de saber els qui han provocat el tens i inútil viatge cap enlloc dels darrers deu anys. Fer evolucionar l'estat de les autonomies cap a un estat federal és evident que és difícil amb la dreta espanyola actual, però, per a mi, és la millor opció possible per resoldre els conflictes del present i per consolidar un futur fraternal a Catalunya, a Espanya i a Europa. I en això sempre he estat, estic i estaré.