Us proposo un exercici: penseu o pregunteu quants nens i nenes hi havia al vostre bloc fa només trenta anys i compareu-ho amb quants n'hi ha ara.
Al meu bloc, la meitat de color més clar d'aquest edifici de Can Calders que aviat farà quaranta anys, la comparació és demolidora: fa trenta anys, hi havia entorn de trenta nens i nenes en edat de Primària, i ara n'hi ha dos. Dos infants en els vint pisos de la comunitat on visc. Hi ha el doble de persones de més de vuitanta anys, i la immensa majoria en tenim més de cinquanta.
Mireu-ho d'una altra manera, pensant en vosaltres mateixos o els vostres pares si sou més joves. Quants néts tenien els vostres avis i quants en teniu vosaltres? A 64 anys, la meva edat, els meus avis tenien 10 néts i nétes, i jo tinc dues nétes precioses de 4 i 7 anys. Una cinquena part en només dues generacions. Encara un altra manera de mirar-ho: vosaltres vau conèixer algun besavi o besàvia? Les meves nétes en coneixen tres!
És el meu bloc de veïns i és la meva família... però és una tendència molt general. És clar que hi ha excepcions: conec una parella jove que m'estimo molt que espera el seu cinquè fill, veig pels carrers parelles de llengües cada cop més diverses amb dos o tres fills. Però la realitat objectiva i global és aquesta:
Espanya és un dels països europeus amb menor natalitat i un dels països europeus amb major esperança de vida. El que em passa a mi i al meu bloc, és evident que no només em passa a mi ni al meu blog. En menor o major mesura, és una realitat estructural dels països desenvolupats, rics S'imposa una reflexió de la nostra societat sobre aquests grans canvis en l'estructura de la població, sobre la demografia que ve.
L'envelliment amb bona qualitat de vida és un somni de totes les persones de totes les èpoques i avui tenim la sort i l'oportunitat de gaudir-ne. No s'ha de veure com un problema (pensions, despesa sanitària, dependència,...). Les característiques i les necessitats d'una població envellida sí que ha de formar part, però, de l'anàlisi i del debats polítics (i, en conseqüència, pressupostaris) des dels ajuntaments fins a la Unió Europea.
La decisió sobre el nombre de fills i l'edat de tenir-los correspon lliurement a les dones, i l'exercici individual d'aquest dret tampoc l'hem de veure com a problema. Però és imprescindible una anàlisi seriosa i unes bones conclusions sobre els condicionants d'aquesta decisió individual de cada dona: no vull tenir fills... o no puc i no vull tenir fills en les meves circumstàncies? Res a dir si una dona o un home prenen la decisió de no tenir fills, però hi ha molt a dir si, com passa moltes vegades, massa vegades, les circumstàncies obliguen a retardar i a reduir la voluntat de ser mare, de ser pare.
Parlant amb gent jove, em sembla evident que els dos grans obstacles per tirar endavant un projecte de vida propi i estable són la precarietat laboral i el dificilíssim accés a l'habitatge. Els estudis que mostren la reduïda mida mitjana de les nostres famílies, mostren també la voluntat de moltes dones i de moltes parelles de tenir més fills si tinguessin un treball estable i amb sou digne, si el cost del lloguer o la hipoteca no se'ls emportés la meitat dels seus ingressos.
Per sort, el Govern de l'Estat ha fet de la lluita contra la precarietat laboral un dels seus principals camps de batalla: va començar per l'increment del salari mínim, va continuar amb els ERTE i continuarà amb la derogació de la reforma laboral del PP, que va consagrar justament la temporalitat com a forma majoritària de contractació. El paper de la ministra Yolanda Díaz en aquests acords de govern ha estat decisiu.També, sobretot per la insistència de Podemos, hi ha hagut passes importants en la limitació dels preus del lloguer. Les diferències amb com va gestionar el PP la crisi de 2008 són abismals, i justifiquen sobradament la nostra presència al govern de coalició d'Espanya, i la necessitat de la seva continuïtat quan acabi la legislatura.
Quines propostes per acabar amb la precarietat laboral, especialment entre el jovent? I per facilitar l'accés a l'habitatge, també especialment en el jovent? Quines propostes per a la garantia del poder adquisitiu de les pensions i un envelliment digne? Aquests haurien de ser tres criteris bàsics de reflexió i de decisió de vot, pensant sobretot en el futur.
També a nivell municipal, la demografia que ve s'ha de reflectir en la política que cal. Com dic moltes vegades, el primer gran acord que vaig impulsar a l'Ajuntament (1993) va ser la municipalització de les escoles bressol, i el darrer gran acord (2019) va ser la construcció de 90 habitatges assistits per a gent gran davant del Parc Europa. És només un exemple, però crec que marca clarament una realitat i un camí.
Ara que només falta un any i mig per a les properes eleccions municipals, crec que aquests temes haurien de formar part important del debat polític a la nostra ciutat. I, més encara perquè és al Congrés on es legisla sobre treball i sobre habitatge, aquests temes haurien de formar part central del debat de les generals de 2023 i molt més enllà. Per, com diu encertadament l'Ada Colau, fer política no només per a les properes eleccions, sinó per a les properes generacions.
Comentaris