Tingues sempre molt present que, en una societat civilitzada, l’autèntica arma és la llengua.

Imatge extreta de Google

Algú m'acaba d'enviar aquesta mena de codi d'estil al meu whatsapp. Suposo que és un error o un intent benintencionat de fer-me anar pel bon camí. Però em dóna peu a fer algun comentari sobre el tema. En cursiva, el text que m'han enviat. Al final, els meus propis comentaris.

 CONSELLS LINGÜÍSTICS PER A DOMINAR EL RELAT (algú diria “per a eixamplar la base”.)

 1. No diguis mai “indepe” per referir-te als independentistes. Hauràs entrat, sense adonar-te’n, en el terreny lingüístic des del qual es construeix el relat de l’adversari.
 2. Mira de recuperar el terme “unionista” per referir-te als partidaris de la unitat d’Espanya. El terme té connotació desfavorable, fins i tot per motius eufònics. Ens va ser molt útil en un determinat moment i ara sembla que l’hem bandejat.
 3. No diguis mai “líders independentistes empresonats” per referir-te als "presos polítics". Un líder és una altra cosa. I qualificar-los només d’”independentistes” és restringir ideològicament l’abast democràtic de la seva actuació política.
4. En termes polítics, no parlis d’Espanya, ni d’Estat Espanyol, sinó de Regne d’Espanya. La monarquia és el punt més dèbil a l’hora de justificar valors democràtics.
5. No parlis de Catalunya com a “futur estat independent”, sinó com a República Catalana. Quanta gent pot posar en dubte la validesa dels valors republicans per defensar-ne uns de monàrquics? La República no existeix? Si hi ha valors republicans, hi ha “cosa pública” i, per tant, hi ha “república”.
6. No usis de forma constant i generalitzada (no argumentada, per tant) la simple contraposició entre “independentistes” i “no independentistes”. La idea de "societat dividida" en dos blocs excloents és el principal argument del relat de l’adversari. 
7. Fes-los veure que l’autèntica divisió, en tot cas, és la que hi ha entre “repressors” i “represaliats”. Aquests dos blocs sí que són excloents i incompatibles. Però no divideixen la societat. Si la volem lliure, és clar. 
8. Quan algú et parli de “la Constitució”, demana-li amablement que t’especifiqui a quina Constitució s’està referint. I tu, evidentment, parla sempre de “la Constitució espanyola” o, encara millor, de “la Constitució del Regne d’Espanya”. 
9. No diguis “el rei” per referir-te al rei d’Espanya. En termes col·loquials no cal ni que parlis de “Felip VI”. Digues “el Borbó”. És una manera de distanciar-te de la persona i aprofites que, casualment, el cognom incorpora en l’eufonia una ridícula connotació grandiloqüent. 
10. No utilitzis mai el terme “justícia” (ni tampoc l’oxímoron “justícia espanyola”, és clar) si vols referir-te a la “maquinària judicial del Regne d’Espanya”. 
11. Fes l’orni quan algú et parli de “comunitat autònoma”, de “nou estatut d’autonomia” o de “millora de l’autogovern”. I si el teu interlocutor no t’entén i t’acusa d’actituds inadequades, fes com qui sent ploure. 
12. Quan algú et parli d’“equidistància” o de “neutralitat”, mira de conduir la conversa cap a un terreny en el qual hagi d’acabar escollint entre una porra i una urna. 

CODA FINAL A MANERA DE “NOTA BENE”: Tingues sempre molt present que, en una societat civilitzada, l’autèntica arma és la llengua. 

I aquest és el meu ús lliure i personal d'aquesta arma universal del pensament i la llengua: 

1) En els meus escrits, més que "indepes" faig servir, per mostrar el meu rebuig, el terme "unilateralistes". La independència és un objectiu polític que no comparteixo, però que respecto, especialment si es planteja amb voluntat de ser majoritari socialment i electoralment de manera clara i continuada i amb respecte a les normes que han sortit de les urnes. Agafar el rave per les fulles com han fet els unilateralistes agafant-se a una ínfima i conjuntural majoria parlamentària per abolir una Constitució i un Estatut reconeguts arreu com a democràtics em sembla un abús antidemocràtic de poder. Fer-ho, a més, en nom de la democràcia em sembla d'una irresponsabilitat manifesta: l'absoluta i previsible absència de qualsevol suport institucional exterior ho palesa de manera indiscutible. El meu respecte absolut als independentistes que no creuen en la unilateralitat, el meu rebuig frontal als unilateralistes que ens han portat irresponsablement a la situació de bloqueig en què ens trobem. 

2) Rebutjo també el que jo dic "etiquetisme". Cadascú que pensi legítimament i lliurement com vulgui. La importació del concepte “unionisme" des del conflicte de l’Ulster per aplicar-lo amb voluntat clarament pejorativa a Catalunya em sembla un dels elements mès reprobables del llenguatge unilateralista i processista. Voler continuar formant part d'Espanya, ja sigui en l'actual  marc estatutari o en un marc federal, o creure que es poden abordar elements claus com la protecció indiscutible de la llengua catalana o un finançament acordat i clar com el dels estats federals sense necessitat de trencar amb els pobles germans d’Espanya és absolutament i clarament legítim i democràtic, lluny del tuf negatiu, pejoratiu amb els unilateralistes pretenen (pel que sembla en el missatge que m’han enviat) recuperar el mot “unionisme”. Contra tot etiquetisme: el món no es divideix ridículament entre indepes bons, unionistes dolents i equidistants cagadubtes. Jo estic absolutament en contra de tot etiquetisme, en contra de tot simplisme. 

3) Com he dit reiteradament al meu blog, estic en contra absolutament de l’empresonament dels Jordis com a líders de l’ANC i d’Òmnium i dels consellers que van abolir la Constitució i l’Estatut i van convocar el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Haurien d’haver esperat un judici pels seus actes des de casa seva, mai des de la presó. Però estan a la presó no defensar des dels seus partits polítics l’objectiu de la independència, sinó per haver abolit unilateralment un marc constitucional i legal democràtic per al conjunt de la societat per aconseguir els seus objectius de partit que vinculen només a la part de la societat que els comparteix. Per tant, jo parlo de “líders polítics empresonats” i no de presos polítics, perquè em sembla una definició molt més ajustada a la realitat. Sento decebre a qui m’ha enviat l’escrit... però estic segur que ja s’ho esperava. 

4) Jo parlo sempre i amb claredat d’Espanya quan em vull referir a Espanya. No faig servir cap eufemisme del tipus “Estat espanyol”. I aspiro a la III República Espanyola. Legítimament, democràticament, per superar una monarquia que és anacrònica... però que respon als paràmetres de qualsevol monarquia parlamentària democràtica europea, mal que ens pesi. Algun dia tindrem majoria social i electoral clara, i assolirem aquest objectiu pel qual molta gent treballem. 

5) Em sembla estar sentint en Jordi Solé Tura quan defensava el Sí a la Constitució de 1978. “Monarquia o República? Democràcia!!!”. Agafant aquest argument, tenim república des de 1978: “si hi ha cosa pública (i n’hi ha des de la CE de 1978), per tant hi ha República”. Jo no m’ho vaig empassar i per això em vaig abstenir el 6 de desembre de 1978, però a mi em resulta evident que estem en un bon marc legal democràtic... pessimament administrat per molt mals governs, especialment de CiU a Catalunya i del PP a l’Estat. Però el problema és el mal govern... no els textos legals democràtics que tenim des de 1978! Comparteixo plenament la reivindicació de la CE que va fer Pablo Iglesias en els debats electorals previs a les eleccions del 28 d’abril! 

6) Totalment d’acord, excepte en l’opinió final del “relat de l’adversari”. No hi ha una contraposició simple entre dos blocs (afortunadament!), sinó una realitat molt més plural i complexa de diferents visions de com han de ser les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. I aquesta realitat plural i complexa, gens simple ni simplista, és la que s’ha de gestionar per sortir de l’empantament i bloqueig en què ens trobem.  

7) No comparteixo la idea d’una contraposició simple entre “repressors” i “represaliats”. Com tampoc el concepte processista de “carcellers” aplicat, per exemple, quan convé al PSC i deixat de banda, per exemple, quan convé pactar amb el PSC. La realitat és molt més complexa que el llenguatge binari dels unilateralistes, i qualsevol intent de sortida del bloqueig actual ha de comportar la voluntat de sortir d’aquesta concepció binària i maniquea dels unilateralistes hiperventilats. Em sembla que ERC va ara per aquesta via: la llàstima és que no hi anés quan va optar per tuitejar les 155 monedes de plata. 

8) Encara que jo no la votés, el referèndum del 06/12/78 va ser aclaparador i la Constitució Espanyola que se’n deriva és la meva Constitució i és plenament democràtica. Rebutjo també el concepte processista de “Règim del 78”, comodament encunyat des de twitter i des de la llibertat democràtica en què vivim, i que ridiculitza la lluita democràtica en la dictadura de tota una generació que es va deixar la pell per aconseguir el marc de llibertats en què vivim. I ho dic plenament conscient que hi ha persones empresonades... però qualsevol comparació entre el marc polític actual i el del franquisme em sembla una ofensa a la intel·ligència. I ho dic també amb la ràbia que em provoca sentir afirmacions del tipus “ho tornarem a fer” que, lluny d’ajudar a trobar una sortida democràtica posterior a la sentència del judici, sembla que busquin allargar un empresonament que, de fet, és un dels escassíssims arguments que els queden als unilateralistes. 

9) No m’agrada tenir rei. Per això no vaig votar la Constitució i em vaig abstenir. Però fins que sapiguem construir una majoria social i electoral que plantegi i guanyi un referèndum sobre la República, és el cap de l’Estat i ha de tenir democràticament el respecte institucional a la seva figura. 

10) Ni cas. 

11) Això: com qui sent ploure. 

12) Diuen "equidistància" on haurien de reconèixer la capacitat de pensament crític, conscient i lliure de cada persona. On s'ha escrit que només la unilateralitat d'uns i el garrote y tentetieso d'altres siguin les dues úniques maneres de concebre i construir el nostre futur col·lectiu? Correspon a cada persona el dret a analitzar la seva realitat com millor entengui, a valorar els factors que són la seva realitat i també les seves expectatives com lliurement vulgui, a sumar-se a persones que pensin de manera similar amb plena independència de blocs o etiquetes, simplement pel dret irrenunciable al pensament propi i crític. I, finalment, "porta la conversa a haver de triar entre una porra i una urna" és d'un infantilisme i un reduccionisme que fa feredat. "No es pot ser equidistant entre les porres i les urnes", diuen una vegada i una altra per intentar situar aquest discurs com l'únic democràticament possible avui a Catalunya. Clar que rebutjo les porres de setembre i octubre de fa dos anys, però també em sembla que la manera com es va planejar i plantejar el “referèndum” de l’1 d'octubre va tenir una enorme insuficiència democràtica... que m'al·lucina enormement que el propi president Torra diu que "tornaria a fer".  No sortirem de l’empantanament actual amb simplismes, etiquetismes, reduccionismes i sense una mínima voluntat de construir acords, ni que sigui elementals i transitòria, amb qui també forma i ha de formar part del present i del futur del país.

Acabo. Com que de jubilat tinc temps, he anat fent a estones aquest article sobre una qüestió de forma: el llibre d’estil del relat processista. Però el que a mi m’amoïna de veritat, no és la forma d’aquest relat, sinó el seu fons, el seu contingut. El relat de l’unilateralisme no és clar i transparent, és opac, construït amb lemes i frases fetes de contingut èpic i que cerquen el desprestigi de l’adversari (Espanya com un tot immutable i carca, evidentment) però que no aborda amb honestedat el veritable cul de sac en què es troba. Perquè, acceptant el què (l’objectiu democràtic de la independència), per què els unilateralistes amaguen reiteradament el com: amb quins costos, amb quines conseqüències, amb quins suports, amb quines limitacions... 

De fet, a mi el que em preocupa no és l’estil o la qualitat lingüística del relat unilateralista, sinó l’enorme limitació i opacitat del seu contingut.

Comentaris