De flames i de PPolvorins.
Quatre que es creuen herois cremen fotografies del Rei: així creuen també que creen ocupació, faciliten l'accés a l'habitatge, milloren la sanitat, fan la vida més equitativa i equiparable per tots els nostres infants i adolescents que es diuen Puigdellívol, Gutiérrez, Vanescu o Al-Kharim,... A sobre, els hem de riure les gràcies i donar-nos uns copets a l'esquena dient ja se sap, són joves... És que l'amor a Catalunya "es lo que tiene"... I un colló de mico. Els condemno perquè mai no he cregut en l'agressió a cap símbol democràtic (i el Rei d'Espanya ho és, per més que jo també vull la III República), perquè crec que qualsevol canvi no ha de venir de quatre il·luminats sinó de majories socials democràtiques i, sobretot, perquè crec que fan una feina esplèndida per al PP. I no en vull parlar més. Em fa mandra fins i tot posar-ne una foto.
Perquè, al capdavall, on hi ha el foc gros, on es prepara el polvorí, on potser caldrà sortir al carrer de totes totes, on hi ha l'atemptat flagrant a la democràcia i a Catalunya és a l'estratègia gairebé colPPista que està duent a terme el Partit Popular amb el seu assalt al poder judicial. El bloqueig al Consell del Poder Judicial i la vergonyosa i PPerillosíssima estratègia al Tribunal Constitucional estan portant fins al límit la seva aposta per a una tensió extrema, que només pot tenir conseqüències nefastes si els surt bé i el proper mes de març guanyen les eleccions. Si algú, com podria arribar a passar, que ni tan sols ha estat nomenat com a president del Constitucional pot arribar a desfer un hipotètic empat entre progressistes i fatxorros en relació a temes com l'Estatut o la llei que reconeix la plenitud de drets a les persones homosexuals, en virtut que és el fatxa de més edat, ho tenim magre. Molt i molt magre.
Aquests hiPPòcrites es rasguen les vestidures pels "patriotes" que cremen fotos, mentre per darrera fan un camí exPPlosiu cap a una frenada de l'Estatut (ja prou justet...) , de conseqüències imprevisibles i que generarà un enfrontament polític i social d'un abast imprevisible, però en cap cas anecdòtic com les fotos de marres. I tot, per un graPPat de vots de l'Ebre en avall...
Això, per a mi, només té com a sortida una derrota electoral i per golejada del PP. A Catalunya, els vots al PP ja no són la legítima expressió d'un sentiment igualment legítim d'espanyolitat, sinó el reforç a una política d'agressió interessada i contínua al nostre país: un vot català al PP és, avui, un vot PPatètic. Però també cal una derrota electoral de tots els que, amb collonades com la d'"Espanya ens roba", alimenten el PP i, al seu torn, d'ell s'alimenten. Als votants d'ERC, ja els toca baixar dels núvols i començar a mirar els ulls de tothom, no només als dels seus militants, a entendre que ens mereixem alguna cosa més que la cantinel·la que "sense Espanya viuríem millor". Em sona a la mateixa bajanada que un conegut meu que, de jovenet va voler tocar el cul d'una companya de partit... que li va fotre un bolet i li va dir que "amb el socialisme se li resoldrien les necessitats sexuals"...
Queden mig any per a les eleccions. Aniria bé que ningú fes el joc als Zaplanas, Rajoys i Acebes, aniria bé recuperar un discurs de respecte mutu per les percepcions diferents que tothom pugui tenir sobre els símbols i les conviccions, aniria bé atendre a les necessitats del dia a dia de les persones amb cuites més immediates que el foc a les fotos o l'arribar al poder sigui com sigui.
No ens limitem a creuar els dits i esperar. Deixem de riure les gràcies a qui no en té, fem pedagogia del que és i no és política de debò, construïm una majoria electoral progressista abassagadora, diguem les coses pel seu nom, sense embuts però també amb calma... i, mentrestant, al PP ni aigua.
Perquè, al capdavall, on hi ha el foc gros, on es prepara el polvorí, on potser caldrà sortir al carrer de totes totes, on hi ha l'atemptat flagrant a la democràcia i a Catalunya és a l'estratègia gairebé colPPista que està duent a terme el Partit Popular amb el seu assalt al poder judicial. El bloqueig al Consell del Poder Judicial i la vergonyosa i PPerillosíssima estratègia al Tribunal Constitucional estan portant fins al límit la seva aposta per a una tensió extrema, que només pot tenir conseqüències nefastes si els surt bé i el proper mes de març guanyen les eleccions. Si algú, com podria arribar a passar, que ni tan sols ha estat nomenat com a president del Constitucional pot arribar a desfer un hipotètic empat entre progressistes i fatxorros en relació a temes com l'Estatut o la llei que reconeix la plenitud de drets a les persones homosexuals, en virtut que és el fatxa de més edat, ho tenim magre. Molt i molt magre.
Aquests hiPPòcrites es rasguen les vestidures pels "patriotes" que cremen fotos, mentre per darrera fan un camí exPPlosiu cap a una frenada de l'Estatut (ja prou justet...) , de conseqüències imprevisibles i que generarà un enfrontament polític i social d'un abast imprevisible, però en cap cas anecdòtic com les fotos de marres. I tot, per un graPPat de vots de l'Ebre en avall...
Això, per a mi, només té com a sortida una derrota electoral i per golejada del PP. A Catalunya, els vots al PP ja no són la legítima expressió d'un sentiment igualment legítim d'espanyolitat, sinó el reforç a una política d'agressió interessada i contínua al nostre país: un vot català al PP és, avui, un vot PPatètic. Però també cal una derrota electoral de tots els que, amb collonades com la d'"Espanya ens roba", alimenten el PP i, al seu torn, d'ell s'alimenten. Als votants d'ERC, ja els toca baixar dels núvols i començar a mirar els ulls de tothom, no només als dels seus militants, a entendre que ens mereixem alguna cosa més que la cantinel·la que "sense Espanya viuríem millor". Em sona a la mateixa bajanada que un conegut meu que, de jovenet va voler tocar el cul d'una companya de partit... que li va fotre un bolet i li va dir que "amb el socialisme se li resoldrien les necessitats sexuals"...
Queden mig any per a les eleccions. Aniria bé que ningú fes el joc als Zaplanas, Rajoys i Acebes, aniria bé recuperar un discurs de respecte mutu per les percepcions diferents que tothom pugui tenir sobre els símbols i les conviccions, aniria bé atendre a les necessitats del dia a dia de les persones amb cuites més immediates que el foc a les fotos o l'arribar al poder sigui com sigui.
No ens limitem a creuar els dits i esperar. Deixem de riure les gràcies a qui no en té, fem pedagogia del que és i no és política de debò, construïm una majoria electoral progressista abassagadora, diguem les coses pel seu nom, sense embuts però també amb calma... i, mentrestant, al PP ni aigua.
Comentaris