dijous, 14 de gener de 2010

SF Equitat (3)

Allò que volem que passi a tots els nostres carrers (convivència, diversitat, respecte, tolerància, igualtat...) hem de fer que passi també a totes les nostres escoles.

He escrit un primer i un segon articles al bloc col·lectiu i obert a la participació somdesantfeliu.blogspot.com. Simplement, pretenen explicar com som de diversos reduint els prop de 44.000 habitants de Sant Feliu a una població de 100 persones. Res, un simple exercici de reducció a percentatges. Crec que és interessant veure d'on venim, on vivim, quines edats o quins estudis tenim, en què parlem... Així que pugui, en faré un tercer i darrer sobre les nostres feines i els nostres nivells de renda. La major part de les dades d'aquests dos articles les he extretes de l'Idescat i del completíssim document "Estudi demogràfic de Sant Feliu de Llobregat", de juliol del 2006, editat per l'Ajuntament.

Aquest estudi, tot i que només té tres anys i mig, ja està força desfassat en un tema tan central com la immigració. Llavors, la taxa d'immigració de Sant Feliu era del 7,7%: 3.285 persones sobre un total de 42.519. Avui, segons un estudi del Consell Comarcal del Baix Llobregat, és una mica més alta: del 8,5%. Però cal tenir present que fa només 12 anys, el 1997 (encara sense Mas Lluí, Falguera II ni les Grases), la taxa d'immigració no arribava al 0,5%: 164 persones sobre un total, aquell any, de 35.773 habitants de Sant Feliu.

Entre la població jove, de 0 a 19 anys, els santfeliuencs i santfeliuenques nascuts a Equador, Marroc, Colòmbia, Xina, etc representaven al 2006 un percentatge una mica superior (8,23%), al qual cal afegir els nens i nenes ja nascuts a Sant Feliu de pares originaris d'aquests països. No tinc dades recents, però és fàcil endevinar que el percentatge de nens i nenes de Sant Feliu amb origens de fora d'Espanya ha crescut lleugerament. Per a mi, per si mateixa, la immigració no és cap problema. Qui, a Catalunya, no és, a més, immigrant o fill o nét d'immigrants?

De fet, el que ha fet la immigració és posar de manifest un greu problema prèviament existent que no es vincula amb l'origen geogràfic, sinó amb la classe social. És a dir, l'existència d'una doble xarxa escolar amb un mateix finançament públic i una diferent responsabilitat social.

Però no és això el que vull plantejar en aquest tercer escrit sobre l'equitat. Avui, m'interessa més plantejar la necessitat d'un bon diagnòstic sobre la nostra realitat educativa que no les conseqüències del fet que les escoles puguin tenir l'última paraula sobre la selecció d'alumnes.

Ens cal un bon diagnòstic sobre la realitat educativa de Sant Feliu que, com a mínim, hauria de tenir dos punts claus d'atenció i, previsiblement, conseqüentment, dos objectius clars de millora:
- l'homogeneïtat d'escoles i instituts pel que fa a la composició social del seu alumnat,
- el nivell d'obtenció de graduat en acabar 4t d'ESO.
L'homogeneïtat en la composició social d'escoles i instituts públics i concertats és un objectiu desitjable, ja que posa totes les escoles en un mateix punt de partida per acomplir un mateix objectiu de responsabilitat social: fer una ciutat (una societat, en termes més amplis) respectuosa amb les persones de totes les circumstàncies i que estimula. valora i fa visible la seva diversitat. L'homogeneïtat desitjada es tradueix en què els alumnes de tota circumstància personal i de tot origen geogràfic i social són presents de manera equiparable en tots els centres que reben finançament públic. És just el contrari, totalment el contrari, de la segregació escolar, de l'especialització d'alguns centres en l'alumnat més vàlid i de classe mitjana o alta, i l'especialització d'alguns altres en l'atenció a l'alumnat amb més dificultats previsibles per a una bona escolarització. Si volem un Sant Feliu equitatiu i per a tothom, les nostres escoles públiques i concertades haurien de reflectir i fer possible el Sant Feliu que volem. Com dic al subtítol d'aquest escrit, així com voldríem tenir els nostres carrers, hauríem de tenir també les nostres escoles.

L'èxit escolar és l'altre indicador que hauríem de conèixer puntualment i sobre el qual hauríem de construir tot un programa de treball per fer-lo créixer dia a dia. No tenim encara dades específiques de Sant Feliu, però les dades generals de Catalunya són molt preocupants: segons la ressenya del darrer anuari de la Fundació Bofill sobre l'estat de l'educació a Catalunya (referit al curs 2005-06), només un 69,6 de l'alumnat que acaba l'ESO obté el graduat, lluny del 75,3% de la mitjana espanyola i dramàticament lluny de l'objectiu del 85% que estableix l'Estratègia Social de la Unió Europea (Lisboa, 2000).

En el darrer Consell Escolar Municipal (CEM) del 26 de novembre, vaig plantejar tots dos temes, i vaig fer dues propostes concretes en relació a cadascun d'ells.

1) Pel que fa a l'homogeneïtat o segregació escolar, vaig demanar que el CEM convidés a Xavier Bonal, adjunt del Síndic de Greuges en temes d'infància i coordinador de l'informe sobre La segregació escolar a Catalunya (maig 2008) (en què es fa esment a Sant Feliu en termes que haurien de provocar-nos preocupació) per tal d'analitzar la situació a la nostra ciutat, compartir diagnòstic i establir un pla de treball de millora, si s'escau.

2) Pel que fa a l'èxit escolar, vaig demanar una petició de reunió immediata d'una comissió del CEM (n'hi hauria prou amb la seva comissió permanent) amb els responsables del Departament d'Educació a la nostra ciutat per tal, també, de tenir dades que ens permetin analitzar el punt en què estem, fixar objectius de millora i establir un pla de treball per aconseguir-los.

No sé si la regidora d'Educació ha fet les gestions en aquest sentit que el CEM va aprovar per unanimitat. Espero que sí. En tot cas, així que tinguem aquestes dades, tots els membres del CEM, tota la comunitat educativa i, més enllà, tota la ciutat, hauríem de tenir coneixement precís de la situació en què ens trobem i hauríem de fer un gran acord social i polític per fer de la millora de l'educació l'eix central de les nostres polítiques socials i el principal instrument col·lectiu per construir una ciutat que doni igualtat de condicions i d'oportunitats a cadascun dels seus infants i adolescents.