dijous, 7 de gener de 2010

SF Equitat (2)

Que cada treballadora pugui anar a la piscina i els seus fills a l’escola bressol.

Continuo un article anterior. Vull que el meu primer article de 2010 sigui, a més, sobre la meva primera prioritat: igualtat d’oportunitats per accedir a qualsevol equipament o servei municipal, cap obstacle insalvable d'entrada, com s'il·lustra amb tanta claredat en aquesta imatge:

Dues precisions inicials sobre el llenguatge.

Primera: no he dit “que tothom pugui...”. He volgut explicitar i especificar la nostra classe treballadora, amb plena consciència de la precarietat laboral de moltes persones, especialment joves, i del fet que dos de cada tres salaris es mouen cent euros amunt o cent euros avall dels mil euros mensuals.

Segona: he usat un femení genèric, en comptes d’un masculí, perquè tant la precarietat com els salaris inferiors afecten amb més cruesa a les dones. Cal entendre, però, que es refereix al conjunt de persones, homes i dones, joves i grans, siguin d'on siguin, amb dificultats més o menys severes per arribar a final de mes.

Aquests molts veïns i aquestes moltes veïnes nostres, en aquestes circumstàncies, no han de veure impotents com no es poden permetre la quota de la piscina municipal o de les escoles bressol municipals. No quan, com jo, es té la convicció i l’objectiu de la justícia social, de l’equitat, de la igualtat d’oportunitats. I no per parlar-ne teòricament fent un cafè, sinó per fer-la possible, dia a dia, a Sant Feliu, per a tothom.

Primera cosa a fer: saber, sempre saber! O millor encara: voler saber. Voler saber quina tipologia d’usuaris i usuàries estan presents i absents dels serveis que depenen directament de l’Ajuntament. Amb total garantia per a la privacitat de les dades, però també amb plena responsabilitat per saber si la pluralitat social de la nostra ciutat està ben reflectida en els nostres equipaments i serveis. Si els nostres equipaments –pagats amb els impostos de tothom- són o no són, al 2010 i a Sant Feliu, per a tothom: això ho hem de poder mesurar i avaluar. Jo tinc la impressió -però em puc equivocar, lògicament- que a Sant Feliu no totes les treballadores poden anar a la piscina i portar els seus fills a l’escola bressol.

Segona cosa a fer: si això és així, cal analitzar les causes. Voler saber per què. En pot haver moltes i diverses: els horaris de les instal•lacions o les activitats, la distància al domicili, la possibilitat d’aparcament o d’accés amb el bus urbà, el que hom ha sentit a dir sobre la qualitat del servei o activitat, l’adequació als propis interessos o edat, la informació o coneixement que en té la gent,... Però molt em temo que, el dia que avaluem si efectivament els nostres equipaments i serveis són accessibles a tothom, el primer problema que tindrem damunt la taula serà el preu que s’ha de pagar per accedir a l’activitat o servei.

Tercera cosa a fer: i si això és així, caldrà definir i valorar alternatives de canvi. Voler saber com canviar. Si el preu és un factor que fa de barrera, hem de poder veure com trencar aquesta barrera. Jo crec que les beques no són una solució, o ho són només molt parcialment. Per accedir-hi, cal informe dels Serveis Socials (i això treu temps d'altres feines que els són pròpies i més importants) i es concedeixen només a situacions molt extremes, deixant fora a molta gent que passa amb "lo justet", però que no compleix els requisits tan baixos que se solen demanar. Una beca o un ajut, a més, no deixen de ser una forma de caritat, lluny dels criteris d'equitat que caldria definir. Com? Això és el que hauríem d'abordar i definir, però caldria passar per alguna fórmula que, en els preus públics dels serveis que depenen de l'Ajuntament, introdueixi el nivell de renda de les famílies. Això, al seu torn, obligaria a revisar i redefinir el conjunt de la política tributària de l'ajuntament. Serà necessari, doncs, un pacte fiscal local que combini el principi d'equitat amb la sostenibilitat de les finances municipals.

Quarta cosa a fer: decidir canviar. Voluntat política per voler saber el que passa, per voler saber-ne les causes, per valorar alternatives de millora i per decidir aplicar un camí, amb tots els seus components, que ens faci avançar en equitat i igualtat d'oportunitats per a tothom.

I encara una cinquena i darrera cosa a fer: mantenir el rumb, comprovant, amb la participació de qui s'hi senti implicat, si avancem en el camí que ens marcat. I millorar, corregir, rectificar,... fins acostar-nos a un nord d'equitat, a una situació en què tot allò que en teoria és de tots, ho sigui també en la pràctica.

Sé que no es pot aconseguir en un any o dos, potser tampoc en un únic mandat. Però també sé que l'equitat és possible i que és, per damunt de tot, necessària, un veritable imperatiu ètic. Fer-la possible, treballar per aconseguir-la és, sens dubte, la meva primera prioritat.