15 anys d'Escoles bressol municipals!

Inici del curs 1993-94: les educadores i el personal auxiliar de Patufet, Tambor i Fàbregas deixaven definitivament enrera el fantasma del tancament de les escoles que havien creat amb tanta empenta al servei de Sant Feliu... i Sant Feliu deixava definitivament enrera la possibilitat de perdre uns serveis educatius fonamentals per a les famílies i per a la mateixa ciutat.

Quan tenim tant per la mà les coses que ens envolten, correm el risc d'acabar sense valorar-les en tot el que es mereixen. Les escoles bressol són ja tan nostres, ens les hem fet tan nostres, que sembla que sempre hi hagin estat... Les persones que coneixem l'origen de les escoles i l'empenta i tenacitat de les dones que les van fer possibles sabem que no és així.

Començar a primers dels setanta creant "guarderías laborales" no era fàcil, però sens dubte era necessari. I a Sant Feliu vam tenir la sort que hi hagués un bon grup de professionals disposades a assumir el repte de crear serveis sempre precaris des del punt de vista econòmic, però que van aportar a les famílies (i a Sant Feliu!!!) una atenció impagable als seus infants fins als 4 anys. Sí, sí... llavors a les escoles s'hi anava (qui hi anava!) als 4 anys.

La generalització dels P3 a les escoles a cavall de 1990 hauria pogut suposar, com en molts municipis, la desaparició de Patufet, Tambor i Fàbregas. Voluntat política d'ICV de prioritzar l'educació i voluntat de diàleg per totes dues parts van ser la clau per a una entesa entre l'Ajuntament (amb Cesc Baltasar com a alcalde i Àngel Merino i Montserrat Correig com a regidors de Cultura i Ensenyament, respectivament) i les escoles cooperatives. Al programa electoral de 1991, quan vaig entrar a l'Ajuntament, Iniciativa duia al programa electoral la municipalització de les escoles. Vam guanyar i vam complir.

15 anys després, jo estic convençut que vam prendre la decisió correcta. I també estic convençut que Sant Feliu no seria el mateix sense la seva tasca. Ja és un tòpic afirmar que les ciutats les fan les persones, i no les grans inversions o obres. És un tòpic, potser sí, però jo me'l crec. Llocs amb grans infraestructures i nivell de vida no tenen el caliu humà d'altres indrets econòmicament més pobres i vitalment molt més rics, pel tarannà personal i col·lectiu que posen en joc cada dia.

Jo voldria que un tarannà personal i col·lectiu més ric, com aquell que tenien aquelles persones que van alçar del no res tres petits i grans serveis per a la seva ciutat, inundés novament la ciutat que tant m'estimo.

A totes vosaltres, companyes (i dos companys!) de llavors i d'ara, moltíssimes moltíssimes gràcies!

Comentaris