El desànim, les conviccions, els projectes, les organitzacions, les persones.
(leer en castellano)
 |
| Imatge lliure d'ús descarregada a pixabay |
Sents les notícies i et sents com l'home confós i desorientat de la foto. La corrupció dels uns i els altres, el "i tu més" dels uns i els altres, les salvatjades d'homes envers les dones que diuen que havien estimat o els seus fills, les morts en el mar buscant una vida digna, Trump fent matar a gent en lanxes sense cap judici previ i no passa res, l'infern de Gaza i encara hi ha qui s'enfada perquè no anirem a Eurovisió, els desnonaments a dones grans de la casa on han viscut sempre, els fatxes pels carrers i tanta gent que diuen que els votaran, el Nobel de la Pau a una dona que no cerca la pau... i tantes i tantes coses que ens podrien fer pensar que el desànim és inevitable, que la confusió és inevitable, que no hi podem fer res, que ningú no hi té res a fer.
El desànim és absolutament comprensible. Jo sóc membre de Comuns / Sumar, i dono ple suport al govern de coalició que compartim amb el PSOE. Compartim també milers i milers de militants i de càrrecs públics de trajectòria i de conducta exemplars. I compartim la indignació i la decepció sense límits de veure "companys" que aprofiten la seva posició en càrrecs públics per abusar del seu poder, ja sigui en corrupció econòmica o assetjament sexual. Com va dir la portaveu del PSOE a Andalusia, "estamos hasta el moño de puteros y de acosadores".
Però el desànim no ens pot paralitzar, ni ens pot fer perdre el sentit de la realitat. En tota Espanya hi ha entorn de 73.000 persones que votem directament al Congrés i al Senat (uns 600), al Parlament europeu (61), als disset parlaments autonòmics (entorn de 1.300) i als poc més de vuit mil ajuntaments (entorn de 67.000 regidores i regidors). La immensíssima majoria dels nostres representants democràtics no són els ábalos i els montoros, no són els corruptes identificats i els emepuntorrajoy impossibles d'identificar, no abusen del seu poder enxufant coneguts o assetjant treballadores. Ho puc dir amb tota rotunditat, després de 28 anys de ser regidor i alcalde, d'haver treballat amb molts càrrecs públics i després d'haver passat per una acusació finalment arxivada de corrupció. Necessitem representants democràtics perquè la nostra societat democràtica funcioni, i la immensa majoria dels i de les nostres representants són persones indubtablement honestes, amb els seus errors i contradiccions com tota persona humana. Com afirma encertadament un refrany xinès que utilitzo sovint, "fa més soroll un arbre que cau, que cent arbres que creixen". Clar que hi ha arbres que cauen amb molt de soroll, però afortunadament hi ha molts més boscos que creixen pausadament.
Però el soroll és permanent i el ventilador d'escampar merda no para. És com si hi hagués una mà negra que ho vulgui emmerdar tot perquè no creguem en res, perquè no fem res. Com a molt, queixar-nos de tot, queixar-nos de tothom, concloure que tots són iguals i fer només cas del titular i el clip de vídeo més enginyós, cridaner i viral de les xarxes socials, el circ del segle XXI. I aquesta mà negra és coneguda i és interessada: les xarxes socials i els mitjans de comunicació controlats per l'extrema dreta, amb la finalitat de fomentar la desconfiança i el desànim per evitar el pensament crític i l'activisme polític. Res de nou: els emperadors romans ja volien fomentar la resignació i la passivitat de la població amb "panem et circenses", un clar antecedent del populisme. Preparant aquest article, em trobo la primera vegada que es va escriure aquesta coneguda expressió. Va ser... fa més de dos mil anys, al segle IaC, el poeta romà Juvenal. I ho he trobat a Bàtecs clàssics, el magnífic blog d'Antoni Janer, un professor mallorquí d'institut al qual seguiré regularment a partir d'avui. Va dir Juvenal, algunes dècades abans de Crist:
És evident que sobre la desconfiança i el desànim és impossible construir res en positiu, i només són possibles l'emprenyament individual i alhora la resignació social. Ja ho deia l'escriptor Aldous Huxley, fa gairebé cent anys, al seu conegut llibre "Un món feliç":
Per tant, contra el desànim i la paràlisi que l'acompanya, pensament crític i activisme polític.
I ara, suposant que em llegeixes encara amb escepticisme, deixa'm que et tutegi, que et parli de tu.
Pensament crític vol dir pensament amb criteri propi. No directament el dels influencers, no sense pensar el dels vídeos virals, no cegament el dels que més criden. El teu criteri propi, plantejant-te bones preguntes sobre la realitat que veus i vius, sobre les causes dels problemes que veus i vius, sobre les alternatives davant de la realitat que veus i vius, escoltant a qui parla sense cridar, llegint a qui escriu després de pensar. Pensament crític vol dir que tinguis i que puguis defensar les teves conviccions, és a dir, les teves idees fermes, allò que creus amb ple convenciment. Són aquestes conviccions les que han de ser la base del teu vot i també la base del teu compromís. Jo, per exemple, crec fermament en la dignitat i la igualtat de drets, deures i oportunitats de totes les persones i en la necessitat de la justícia social controlant l'economia, mentre que molta gent de dretes i extrema dreta tenen la convicció que els drets i les oportunitats són en primer lloc per "als que són com nosaltres" i que l'economia ha de tenir les mínimes regulacions i impostos per no frenar la llibertat de mercat, ja que la desigualtat no és un tema que els preocupi.
Les conviccions personals són això, personals, individuals, teves. Però perquè es concretin en la realitat, perquè es reflecteixin en la vida, s'han de compartir amb altres persones que tinguin conviccions iguals o suficientment similars. I la concreció i la realització de les conviccions requereixen un pas posterior: la definició d'un projecte polític, la definició d'un futur col·lectiu desitjable i cap al qual avançar. No és el mateix un projecte polític (que es construeix definint a favor de què estàs a llarg termini) que un estat d'ànim puntual d'indignació (que es planteja en contra d'algú o alguna cosa en un moment concret), El futur es construeix no amb indignacions puntuals, sinó amb el compromís sostingut amb un projecte polític. En el meu cas, el meu projecte polític és un sistema econòmic que lluiti contra la pobresa i la desigualtat social i permeti el futur de la Humanitat frenant l'emergència climàtica, assegurat amb una majoria social i electoral suficient i estable. M'és igual el nom, però és el model de comunisme en llibertat que tenia al cap Enrico Berlinguer, i que quan érem ICV anomenàvem "ecosocialisme".
Com pots suposar, les conviccions són personals, però els projectes polítics són col·lectius, i només s'hi pot avançar col·lectivament. Per això, les teves conviccions i el projecte polític que les concreta, necessiten confluir, afegir-se, sumar-se a les de moltes altres persones en una organització política, normalment un partit polític o algun moviment assembleari estable. En el meu cas, com ja saps, Comuns a Catalunya, que és Sumar en tot l'Estat. En el món del treball, parlem d'organitzacions sindicals que, en el meu cas, és Comissions Obreres. Res no es pot construir en solitari i, per tant, el treball polític, sindical, social, cutural, etc. ha de ser col·lectiu i organitzat, perquè pugui ser el màxim d'efectiu i de durador en el temps.
I totes, totes, totes les organitzacions estan composades per... persones. I aquí gairebé tanco l'article, remetent a tot el que he dit al principi: la immensa majoria de persones són honestes i coherents en el treball per les seves conviccions, projecte i partit,,, però és impossible evitar persones que les traeixen en benefici propi. Quan això passa, les organitzacions poden identificar i expulsar a aquestes persones indesitjables, o poden deixar-les en un llimb, com un partit que no ha pogut identificar encara a un tal emepuntorrajoy, que ni cap jutge ni cap UCO va trobar res que el pogués identificar.
I ara sí que acabo:
- no et quedis a casa pel desànim quan hi hagi eleccions,
- no votis per emprenyament contra algú o simplement per algú que et caigui bé,
- vota a favor de les teves conviccions, vota a favor del projecte politic de futur que tens al cap, vota a favor de l'organització que millor creguis que les pot portar a terme!
Postdata:
Aquest és l'escrit 1.800 d'aquest blog. El vaig començar fa justament 19 anys i 10 dies, el 6 de desembre de 2006, amb un escrit sobre el Pacte Nacional per l'Educació. Quins temps, en què el primer govern tripartit d'esquerres intentava grans acords sobre els temes central, d'acord amb el tarannà del President Maragall, que ho havia deixat de ser unes setmanes abans.
En aquests dinou anys no he deixat d'escriure, com a mínim, un o dos articles al mes. És la meva visió subjectiva, és clar, però també és -tret del Butlletí Municipal- el relat més llarg en el temps sobre els governs municipals, l'activitat d'Iniciativa, la vida local, etc.
Especialment en el tema polític, tant local com general, he volgut (estic volent!) escriure amb voluntat que s'entengui tot i a la primera i amb voluntat de pedagogia política. Em sap greu que, en el panorama polític local, ningú intenti escriure de manera més o menys regular proposant reflexions obertes i amb temps sobre la ciutat, més enllà de la foto de tal o tal altre acte o de la queixa de tal o tal altra qüestió.
Dec ser d'un altre temps, dec ser de la vella política... però aquest és el camí que seguiré transitant!
Comentaris