Cada dia més content d'haver plantat Jordi Pujol aquell mes de juny.
1981. Jo treballava a l'Escola Gaudí, com a professor de català. A més a més, des de l'escola, feia de coordinador a Sant Feliu dels cursos de reciclatge de català i hi feia classes de català per a professors no catalanoparlants. Amb l'alumnat de segona etapa d'EGB i del professorat, havia anat desenvolupant estratègies i materials didàctics d'expressió oral en català, que vaig recollir en un llibre anomenat "La pica". El vaig presentar al 1r Sympòsium sobre l’ensenyament del català a no-catalanoparlants (em sap greu no haver trobat cap enllaç millor), celebrat a Vic. I també als Premis Baldiri Reixach d'aquell any. El llibre no es va arribar a publicar mai, però vaig guanyar el Premi en la seva modalitat per a mestres:
Vaig rebre la invitació a aquesta trobada amb Jordi Pujol, els organitzadors em van insistir en la importància d'assistir-hi... però jo no vaig voler anar-hi. No em busqueu a la foto: no hi sóc.
Al 1981 ni m'interessava el personatge (molts intuíem el que va esclatar anys després) ni m'interessava el seu projecte polític per a Catalunya, excloent i supremacista des dels seus inicis, per més que ho intentés adobar després amb el lema "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya". No s'ho devia creure gaire... vista la seva política envers sectors econòmics com la indústria, socials com els sindicats o territorials com el Baix Llobregat.
Com a mestre i ciutadà, Jordi San José tenia tot el dret a rebutjar ser en aquell acte. Com a regidor i alcalde, no vaig tenir més remei que, per respecte institucional, posar-me corbata, rebre oficialment i acompanyar al mateix Pujol (crec que la darrera vegada a la inauguració de l'Escola Falguera), a l'estimat Pasqual Maragall (aquest per devoció, no per obligació), i als presidents que, des de 2010, han cregut que al vell lema convergent ("avui paciència, demà independència") se li havia acabat la paciència: Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, que va venir a Sant Feliu per la Fira i l'Exposició de Roses.
Heribert Barrera i Jordi Pujol van marcar, al 1980, el rumb que han culminat els seus néts amb la declaració unilateral de independència. El vaig rebutjar modestament aquell 12 de juny de 1981, i el continuo rebutjant 38 anys més tard. No m'interessen els projectes dels qui ignoren les barreres entre classes i volen crear fronteres entre pobles. M'interessen i m'interessaran molt més les idees i les trajectòries dels qui lluiten per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, de comunistes de pedra picada com José Cano o d'anarquistes coherents i universals com Joan Peiró.
Endreçava papers a casa i m'he topat amb aquell diploma de 1981. I he pensat, i he volgut escriure: cada dia més content d'haver plantat Jordi Pujol aquell mes de juny. I tots els que han vingut i vindran, amb altres pujols, altres mesos de juny!
L'any que vaig obtenir el premi, feia pocs mesos que Jordi Pujol era president de la Generalitat de Catalunya (8 de maig de 1980), després que l'ERC d'Heribert Barrera hagués optat per fer possible un govern de dretes presidit per Jordi Pujol (CiU i UCD van tenir 61 parlamentaris) en comptes d'un govern catalanista d'esquerres presidit per Joan Reventós o Josep Benet (PSC i PSUC van tenir 58 diputats).
Al 1980 es va escriure el destí de Catalunya, amb dos homes profundament conservadors, que consideraven la immigració com un problema gravíssim per a Catalunya, amb els primers indicis que poc després portarien al procés de Banca Catalana i al seu vergonyós tancament a 1984. Davant hi havia dos homes profundament catalanistes i progressistes: Joan Reventós i Josep Benet. Al primer l'havia conegut personalment per la meva militància al Partit Socialista de Catalunya (Congrés) quan estudiava a la Universitat. Al segon el vaig votar amb la profunda convicció que sabria reunir, reconèixer i governar per al conjunt de Catalunya, no per als sectors socials que representava Jordi Pujol, no per a una Catalunya "de la Diagonal en amunt".
Al 1980 jo vaig votar això:
Torno al premi que em van atorgar un any després. El premi es va concedir el 12 de juny de 1981, al Palau Dalmases, a Barcelona. Va tenir dues parts: el lliurament del diploma que he adjuntat a aquest text i del premi corresponent (100.000 pessetes de llavors, 600€) i una recepció prèvia amb el president Jordi Pujol.
En la Nadala de 1981 de la Fundació Jaume I, a la pàgina 9, hi ha una foto d'aquell moment:
Al 1980 es va escriure el destí de Catalunya, amb dos homes profundament conservadors, que consideraven la immigració com un problema gravíssim per a Catalunya, amb els primers indicis que poc després portarien al procés de Banca Catalana i al seu vergonyós tancament a 1984. Davant hi havia dos homes profundament catalanistes i progressistes: Joan Reventós i Josep Benet. Al primer l'havia conegut personalment per la meva militància al Partit Socialista de Catalunya (Congrés) quan estudiava a la Universitat. Al segon el vaig votar amb la profunda convicció que sabria reunir, reconèixer i governar per al conjunt de Catalunya, no per als sectors socials que representava Jordi Pujol, no per a una Catalunya "de la Diagonal en amunt".
Al 1980 jo vaig votar això:
I malauradament va sortir això:
 |
| "Mundo Obrero", maig de 1984 |
En la Nadala de 1981 de la Fundació Jaume I, a la pàgina 9, hi ha una foto d'aquell moment:
Vaig rebre la invitació a aquesta trobada amb Jordi Pujol, els organitzadors em van insistir en la importància d'assistir-hi... però jo no vaig voler anar-hi. No em busqueu a la foto: no hi sóc.
Al 1981 ni m'interessava el personatge (molts intuíem el que va esclatar anys després) ni m'interessava el seu projecte polític per a Catalunya, excloent i supremacista des dels seus inicis, per més que ho intentés adobar després amb el lema "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya". No s'ho devia creure gaire... vista la seva política envers sectors econòmics com la indústria, socials com els sindicats o territorials com el Baix Llobregat.
Com a mestre i ciutadà, Jordi San José tenia tot el dret a rebutjar ser en aquell acte. Com a regidor i alcalde, no vaig tenir més remei que, per respecte institucional, posar-me corbata, rebre oficialment i acompanyar al mateix Pujol (crec que la darrera vegada a la inauguració de l'Escola Falguera), a l'estimat Pasqual Maragall (aquest per devoció, no per obligació), i als presidents que, des de 2010, han cregut que al vell lema convergent ("avui paciència, demà independència") se li havia acabat la paciència: Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, que va venir a Sant Feliu per la Fira i l'Exposició de Roses.
Heribert Barrera i Jordi Pujol van marcar, al 1980, el rumb que han culminat els seus néts amb la declaració unilateral de independència. El vaig rebutjar modestament aquell 12 de juny de 1981, i el continuo rebutjant 38 anys més tard. No m'interessen els projectes dels qui ignoren les barreres entre classes i volen crear fronteres entre pobles. M'interessen i m'interessaran molt més les idees i les trajectòries dels qui lluiten per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, de comunistes de pedra picada com José Cano o d'anarquistes coherents i universals com Joan Peiró.
Endreçava papers a casa i m'he topat amb aquell diploma de 1981. I he pensat, i he volgut escriure: cada dia més content d'haver plantat Jordi Pujol aquell mes de juny. I tots els que han vingut i vindran, amb altres pujols, altres mesos de juny!
Comentaris