dimecres, 11 de novembre de 2009

Política: el debat dels destins comuns.

Amb una certa regularitat, tafanejo el blog de Toni Comin, diputat del grup PSC-Ciutadans pel Canvi al Parlament. Des del seu blog, salto a d'altres, especialment a la pàgina web de El Ciervo, revista d'inspiració cristiana i d'esquerres i a algunes que ell té recomanades.

Aquest cap de setmana, des dels blogs del web de Ciutadans pel Canvi, vaig tafanejar, atret pel seu nom, en el blog de Stefano Puddu, veí de la Garriga. I hi he trobat l'article que adjunto, ara que tant es parla de la reforma de la llei electoral, del qual he tret el nom amb què faig aquest escrit: la política és el debat dels destins comuns.

M'agrada aquesta idea. És una altra manera de dir que la política és la cosa de la "res publica", de la gestió del que és comú, de la decisió del camí que hem de fer plegats, cadascú amb el seu bagatge de valors, interessos,...

La signatura i el vot
Vivim una època que ens demanaria un retorn apassionat a la política, és a dir, al debat sobre els destins comuns, però el sentiment que preval és una mena de desànim preventiu, que en molts casos es converteix en un recel d’arrel fondes, com si el distanciar-se de la política fos una condició mínima perquè se’t consideri una persona decent. Aquesta, si més no, és la sensació que m’arribava del tracte amb la gent quan, durant el cap de setmana de l’Ascensió, vaig participar a Granollers en una recollida de signatures per tirar endavant una Iniciativa de Llei Popular (ILP) que proposa una Llei electoral pròpia al Parlament de Catalunya. La frase més repetida era un “no, gràcies, la política no m’interessa”, vàriament acompanyada per expressions no verbals d’incomoditat, si no directament de rebuig, com si, al demanar la signatura per a aquest tema, li estiguessis fent una proposició deshonesta. I puc assegurar que eren majoria.
No sabria dir si aquest fenomen de desertització que envolta la política sigui també conseqüència, directa o indirecta, del canvi climàtic que el nostre model de societat ha generat, especialment en els darrers trenta anys; no hi ha dubte, però, que la situació ens demanaria de tornar a ser pagesos, fent l’esforç de remoure terra erma, cadascú el seu tros. Front a l’estratègia de mantenir les qüestions polítiques el més separades possible de la nostra vida, potser n’hi ha una altra, exactament contrària, que és de portar-les en la quotidianitat més bàsica; perquè la política, en el fons, és una forma de tractar les persones i els problemes, i l’actitud que cadascú hi posa és el tret que el caracteritza, en la gran com en la petita escala.
Poder triar les persones a qui donar la nostra confiança seria una de les possibles claus per renovar la política. Una de les reformes electorals més sol·licitades són, precisament, les llistes obertes, o si més no desbloquejades, que permeten expressar la pròpia preferència per un candidat o candidata, independentment del lloc que ocupa a la llista.
Aquesta opció està recollida, entre d’altres, a la proposta de ILP per a la Llei electoral de Catalunya —única comunitat que encara no en té una de pròpia. El text va ser redactat per un grup de vuit experts de totes les sensibilitats polítiques, anomenats amb el consens unànime dels grups parlamentaris. Se’ls va encarregar de redactar un text que totes les forces polítiques poguessin assumir, tal com s’adiu a una llei que estableix regles de joc que valen per a tothom. El resultat d’aquest treball, però, malgrat el seu interès, va quedar tancat en un calaix, i ara és una entitat civicopolítica qui ha decidit impulsar la llei com a iniciativa popular.
Personalment, poques vegades he donat la meva signatura tant de bon grat com per a aquest objectiu: de poder votar persones concretes, més que no paquets tancats. I més content encara em sentiria si el mateix es pogués fer en l’àmbit local, on les persones realment es coneixen i tothom se sap de quin peu calça. El vot de preferència torna a donar protagonisme a l’elector. Potser és per això que els partits se’l miren sense gota d’entusiasme.
A banda d’això, la proposta de llei planteja un seguit de millores un pèl llargues d’explicar: les trobareu molt ben detallades a www.lleielectoral.cat
Els tres fedataris del Vallès Oriental faran el possible per estar presents també a la nostra població per la recollida de signatures, i jo els ajudaré, en allò que pugui, amb molt de gust. Acabo de veure una vinyeta que el Roto publica a El País, on una mà deposita una papereta mentre comenta: “Cada vez que voto tengo la sensación de darle una limosna a la democracia”. Signar aquesta ILP es podria considerar, més aviat, com una petita inversió.