20 anys de la duríssima compra de la fàbrica de les Tovalloles (1/2)

 

En aquest escrit poc temps després de deixar l'Ajuntament, explicava que el ple més dur dels meus 28 anys de càrrec públic va ser fa 20 anys, en el ple del 28 de novembre de 2002, quan l'Ajuntament va comprar la fàbrica de les tovalloles. Les circumstàncies de la compra van ser excepcionals, amb dos conflictes oberts i importants: un, molt greu, dins el mateix govern; l'altre, amb l'interventor municipal. Un ple que va ser molt i molt dur, que dóna per molt sobre qui té i com ha d'utilitzar el poder en democràcia. Per això hi vull dedicar dos escrits. En aquest primer, el relat llarg i atzarós de la compra. En un segon article, una reflexió sobre el poder als ajuntaments, sobre el paper dels funcionaris, dels directius i dels representants democràtics de la ciutadania.

Comencem aquesta mirada a 20 anys enrere, un món amb un internet incipient i sense xarxes socials.

El mandat 1999-2003 va començar amb un govern de coalició d'ICV (10 regidors), PSC (5 regidors) i ERC (1 regidor), i amb una oposició de CiU (3 regidors) i del PP (2 regidors). Tot i tenir una majoria important, vam continuar amb l'acord de govern amb el PSC que s'havia aprovat el juliol de 1996, tot i tenint ICV majoria absoluta al govern de la ciutat (11 regidors). El mandat va començar amb en Cesc Baltasar com a alcalde, que va plegar en un ple extraordinari el 29 de juny del 2000, i va acabar amb l'Àngel Merino com a alcalde, que va prendre possessió també en un ple extraordinari el 6 de juliol del mateix any. Va coincidir també amb un increment important de població: el Mas Lluí es va inaugurar formalment el desembre de 1997, Falguera II el juny de 1998 i les Grases el novembre d'aquell mateix any. Molts ciutadans nous i un canvi d'alcalde: fins llavors, en Cesc era imbatible, però com diuen en castellà, la ocasión la pintan calva. De cara a les eleccions municipals del 2003, hi havia una consigna clara implícita per a tots els grups, tant al govern com a l'oposició: "hem d'evitar que el Merino es consolidi com el Baltasar a l'Ajuntament. I és o ara o mai". Cal tenir en compte aquest context per entendre el que va passar al ple del 28 de novembre de 2002, quan només faltava mig any per a les eleccions municipals de maig de 2003.

Però anem al gra. Aquesta foto va aparèixer al Butlletí municipal de novembre de 2001, i recorda clarament com era aquell espai no fa tant de temps:

Encara em falta documentar en quin moment exacte de la dècada dels setanta del segle passat va deixar de funcionar la "Fàbrica de tejidos de rizo Amadeo Prat", coneguda popularment com "la fàbrica de les tovalloles". Estant la fàbrica sense activitat, i ubicat com estava entre dos barris tan densament poblats, el ple municipal va aprovar el PERI Can Calders en el ple de setembre de 1988. El pla preveia la requalificació de sòl industrial a zona verda i equipaments. Els propietaris de la fàbrica van fixar un preu per a una compra acordada: mil milions de pessetes. L'Ajuntament va taxar el sòl en molt menys: 210 milions de pessetes. En vistes del desacord, l'Ajuntament va iniciar un expedient d'expropiació forçosa, que els propietaris van recórrer als tribunals de justícia. Set anys després, el Jurat d'Expropiació va fixar un preu de 283 milions de pessetes, que la propietat no va acceptar i va recórrer. Després de més de dotze anys d'estires i arronses, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va fixar mitjançant sentència de febrer de 2001 un preu de 430 milions de pessetes (uns 2,6 milions d'euros) i l'obligació de pagar-ne interessos des de la data d'inici del procés expropiatori. En aquells moments, els serveis jurídics i econòmics de l'Ajuntament van valorar que calia tancar un acord amb la propietat: no aconseguiríem un preu més baix, i els interessos continuarien pujant amb el pas del temps. Vam portar un primer text de conveni al ple de desembre de 2001, que es va aprovar per unanimitat. Però...quan va ser el moment de concretar el finançament de la compra de la fàbrica, de cop van aparèixer tots els problemes imaginables. En aquells moments, jo era el regidor d'Hisenda, i de manera paral·lela estàvem negociant amb l'Àrea Metropolitana la venda de sòl residencial derivat del planejament de Can Bertrand per fer-hi l'habitatge protegit que hi ha al costat de la carretera de Sant Joan. Es tractava d'una modificació del Pla General Metropolità que ja havia estat aprovada inicialment i que estava acordada amb la Generalitat, que encara no havia acabat el tràmit de l'aprovació definitiva. Eren uns diners (equivalents aproximadament al preu de la compra de la fàbtica) que teníem compromesos amb l'Àrea i compromesos amb la Generalitat... però que no havíem comptabilitzat oficialment com un ingrés efectiu. És a dir, teníem el compromís oficial però no teníem els diners a la caixa. En la nostra opinió, podíem comprar la fàbrica a novembre de 2002 perquè la previsió era ingressar els diners al llarg de 2003 (finalment es van ingressar el 2004: aquest retard va fonamentar la gravíssima i falsa acusació del "forat econòmic d'ICV" que tant va explicar l'alcalde Vázquez). Però l'interventor municipal del moment va fer un informe demolidor en contra de la compra amb uns diners que no eren a la caixa i es va negar a redactar la tramitació de l'expedient de compra de la fàbrica. En base a aquest informe, els dos partits que compartien govern amb nosaltres (PSC i ERC) es van negar a la compra i, sense aportar alternatives, insistien que es deixés per més endavant (amb el corresponent increment milionari dels interessos...!). Gràcies a la persistència i a la ferma decisió de l'alcalde Merino, la resta de companys del grup i de l'assemblea local d'ICV vam decidir en solitari la compra de la fàbrica. Jo mateix vaig redactar els documents de l'expedient administratiu, assessorat en tot moment per un interventor company d'ICV, l'amic Josep Canals, que era interventor de Mataró i ens va prestar un ajut decisiu i inestimable, donat el boicot de l'interventor municipal i el suport que li van donar tots els grups municipals, tant del govern com de l'oposició. Finalment, els acords de compra van anar al ple del 28 de novembre de 2002, redactats i picats a l'ordinador per mi i amb informe contrari de l'interventor municipal. Després d'una votació molt tensa, on es van dir moltes barbaritats, el ple va aprovar per 10 vots a favor (només els d'ICV) i 9 vots en contra (PSC, ERC, CiU i PP) la compra de la fàbrica de les Tovalloles. Al ple, hi van faltar un regidor de CiU i un del PP. 

Vist vint anys després, la decisió de compra va ser indubtablement encertada. Quan poc temps després el Govern de Pasqual Maragall va impulsar la Llei de Barris (2006), la fàbrica ja era nostra i es va poder fer, sense cap problema ni retard, el magnífic Centre Cívic que ocupa el seu lloc. Vint anys després, em queda el dubte de si vam saber reaccionar adequadament a la deslleialtat dels dos partits que compartien govern amb nosaltres i van votar en contra nostra. Jo vaig defensar que havíem de fer fora immediatament del govern a PSC i ERC i governar en solitari els sis mesos que quedaven, però la meva opinió va quedar en minoria, i el govern no es va trencar. Posteriorment, ja se sap el que va passar: a les eleccions de maig de 2003 vam perdre tres regidors (només per 34 vots no vam obtenir el vuitè regidor), i PSC, ERC i CiU van fer un acord, amb el suport del PP, perquè Juan Antonio Vázquez fos, a partir de llavors, alcalde de Sant Feliu. "O ara o mai", li havia sentit a dir. I va aconseguir l'alcaldia. 

La pregunta sempre és vigent i a tots els nivells: quins són els límits dels desacords, de les deslleialtats, en els governs de coalició?

I encara una altra pregunta que també sempre és vigent: qui mana en els ajuntaments, els regidors i les regidores, o els alts funcionaris i els directius? Però per això em reservo un segon article, perquè el tema té molt, molt de suc.