14-F: Anàlisis honestes, propostes clares i escaients, sense retrets ni maximalismes, amb voluntat d'entesa.
Finalment, d'aquí a dues setmanes hi haurà eleccions al Parlament. Malgrat la Covid-19, amb totes les precaucions que exigeix, cal anar a votar, és imprescindible anar a votar. Per raons de la urgència del moment (tenim un govern sense rumb que només fa que exhibir les seves baralles i acusar al gobierno de España de tots els mals) i per raons de fons, de construcció de futur (els més de cinc milions de catalans i catalanes amb dret a vot continuem optant pel "nosaltres sols" amb una societat dividida i sense cap suport o bé optem per un "totes i tots" que incorpori i pensi en el conjunt de la societat i tingui en compte el context europeu on és evident que el present i el futur es dibuixen). Cal anar a votar, doncs. I cal, potser més que mai, pensar bé el vot.
Votar només amb el cor no ha estat mai, per a mi, una bona base per al vot. Clar que és millor si t'emociones i vibres amb allò que votes, clar que és millor votar també amb el cor, però no només amb el cor. No és el mateix un estat d'ànim (la ràbia per una presó injusta, la il.lusió de asaltar los cielos o un bonic viatge a base d'onzes de setembre a Ítaca, l'enyorança de passats impossibles,...) que un projecte polític. Cal votar amb el cor i amb el cap... i sobretot amb el cap. El vot no és un sentiment, és una opció.
Fruit de la meva convicció que la política (com, en el meu cas, la fe cristiana) és una opció, i que les opcions conscients en política prenen forma d'ideologia, jo, des de 1978, sempre voto inicialment comunista... o el que més s'hi acosti. Com en aquest vídeo tan encertat, "l'autobús" que em deixi més a prop. Tot i això, cada vegada que vaig a votar, analitzo altres opcions properes i sempre tinc presents quatre factors: les anàlisis, les propostes, les candidatures i les aliances.
Clar que estic atent i valoro anàlisis des d'altres opcions i prioritats, però hi demano un mínim de consistència. Les anàlisis de la ultradreta (Pedro Sánchez es un presidenta ilegítimo y España va camino de convertirse en Venezuela... fot-li fort) i les anàlisis del processisme (portem 300 anys colonitzats per nyordos espanyols, Franco va imposar la Constitució del 78 i el món ens mira... i ho diuen i es queden tan amples) no m'interessen el més mínim. Les propostes que se'n deriven em mereixen el mateix mínim interès. Vull anàlisis honestes sobre els problemes de la gent que viu o aspira a viure del seu treball, de la classe treballadora de la qual formem part el 99% de la ciutadania: per què el nostre model productiu és tan fràgil, per què la resposta a l'emergència sanitària pateix tant les retallades de la dècada passada i l'absència de la sanitat privada, per què la desigualtat i la precarietat no han fet més que crèixer amb la pandèmia, per què l'atur juvenil no baixa, per què l'ensenyament públic és subsidiari del concertat i no pot acabar de ser el gran motor de la igualtat d'oportunitats que hauria de ser... I les propostes que vull han de donar resposta a aquestes preguntes. Propostes el més clares possibles per fer front a l'avui de l'emergència sanitària, la destrucció de llocs de treball i el risc d'exclusió social en una societat cada cop més desigual i empobrida. Propostes el més clares possibles per construir un demà amb una economia més sostenible i més generadora de llocs de treball de qualitat per a tothom, una societat menys desigual i més justa, una Catalunya on una meitat no simplement suporti l'altra.
Això no es fa ni amb insults ni amb retrets ni amb desqualificacions permanents als qui no pensen igual. Ja n'hi ha prou de despotricar agrament contra el que estem en contra i ja és hora d'exposar clarament tot el que estem a favor. Però també sense maximalismes buits: "el conflicte català no es pot resoldre sense l'autodeterminació i la independència", diuen una vegada i una altra els que han comprovat una vegada i una altra que ni s'ho creu de debò la major part de la ciutadania (els pretesos tsunamis permanents no arriben ni a alguns dies de mar mogudeta) ni s'ho creu ningú a Europa (on Puigdemont és un mindundi que ningú ha volgut rebre i al Parlament europeu ningú no ha volgut al seu grup). Per anar a votar, menys vots als qui ridiculitzen , denigren i exclouen, i més vots als qui s'expliquen, proposen i incorporen. Jo no vull ni de lluny un país així:
Acabo. Com que les grans majories són cosa del passat i el 14 de febrer ens deixarà un Parlament molt fragmentat, és molt important conèixer qui té voluntat d'entesa i amb qui està disposat a arribar a acords i establir aliances. La voluntat d'entesa dels extrems es resumeix en la imatge anterior: els españolazos i els més purs dels purs només s'entenen entre ells. No s'hi pot comptar, no s'hi pot construir res, estan instal·lats en el xoc de blocs i en el "cuanto peor, mejor": més anys de puigdemonts i torras no, si us plau...!!! Ha d'haver-hi voluntat d'entesa amb persones i partits amb qui establir acords consistents i de mínims per fer front amb una base àmplia a les prioritats i urgències derivades de la pandèmia i, tot seguit, a un diàleg sincer sobre Catalunya. I això, avui, s'entreveu a ERC i a PSC, i ho defensa amb tota claredat En Comú Podem. En la meva opinió, un nou govern d'esquerres a Catalunya, amb presència d'independentistes i no independentistes, amb un principi d'acord sobre Catalunya i molt centrat en la solució de les crisis sanitària, social i econòmica és el que la major part de la ciutadania necessita i espera. En la meva modesta opinió, i ara sí que acabo, per fer-ho possible, el vot més segur és el vot a En Comú Podem.
Comentaris