Canviat per Covid...

 

Ella aviat farà nou mesos que és a casa. És el nostre cinquè tresoret d'acollida. Els altres quatre van estar a casa entre tres i sis mesos, quan van ser rebuts amb els braços oberts a les seves famílies adoptives. Tot fa pensar que, en el seu cas, anirà per llarg: pel coronavirus, encara no ha començat el procés de cerca i assignació de família. Aquest temps tan estrany que vivim està condicionant la vida fins i tot dels infants més menuts. Però tornarà el moment que tot es posarà en marxa i algú la rebrà també amb braços oberts! 

Ella deixa de jugar amb la gespa del Parc Nadal i mira com arriba el tren. Alça els ulls, mou els braços i somriu. Jo no puc somriure: les obres que ja havíem aconseguit i que havien de començar a finals del 19, és evident que no han començat. Sé que no corren perill i estan assegurades: la presidenta d'Adif, Isabel Pardo, ho va reiterar públicament fa dos mesos. Però tota la planificació de l'Estat i tota l'arquitectura pressupostària s'ha de reajustar també pel coronavirus. I no només l'Estat: fins i tot el nostre Ajuntament ha hagut d'ajornar l'aprovació del PAM prevista a primers d'any i l'haurà de reajustar per la Covid. Aquest temps tan estrany que vivim està condicionant també la vida de les ciutats. Però tornarà el moment que tot es posarà en marxa i veurem les màquines més o menys on ella mira embadalida en aquesta fotografia.

Dues reflexions en un mateix moment en una tarda d'agost al Parc Nadal. Sense la Covid, la imatge hauria estat potser impossible: el nostre tresoret provisional ja seria el tresoret definitiu d'algú altre, i el tren s'hauria entrevist entre la maquinària de les obres. Però tot arribarà...!

I una reflexió final, un cop a casa en aquesta nit d'agost.

He fet dos escrits al meu blog sobre el coronavirus. En el primer, del mateix mes de març, feia una reflexió general sobre la fragilitat que tan sobtadament havia irromput a la vida del planeta sencer. Una reflexió en què intentava entreveure un optimisme... que el temps ha esborrat ràpidament. En el segon, del mes d'abril, posava de manifest la meva bona valoració de la gestió del nostre Ajuntament en temps de coronavirus. Una bona valoració de la Lídia, el govern i tot el consistori que, quatre mesos després, mantinc plenament. 

A una setmana que acabi el mes i a tres setmanes que comenci el curs escolar, el panorama no convida gens a l'optimisme. A la primavera confiàvem en un estiu tranquil (la calor dificulta la transmissió del virus, pensàvem...) i temíem l'octubre, i la realitat ha estat ben bé una altra. Rebrots descontrolats arreu, consciència que no es pot tornar a tancar-ho tot com en l'estat d’alarma perquè l'economia no ho aguantaria, desànim entre sanitaris per la política vacil·lant d'un Govern que reclamava competències per fer-ho millor i resulta que ni de lluny, desànim general per la irresponsabilitat de tanta gent que passa de les mínimes normes de salut pública, cursa entre grans potències per encolomar culpes a altres primer i per posar al mercat la primera vacuna després, milions de persones acollonides pel seu ingrés d'avui i pel seu treball de demà, desorientació, desànim i desconfiança en el futur, grans decisions positives (com l'ingrés mínim vital) que triguen cruelment en fer-se realitat, professorat i famílies sorpresos per l'absència de criteris clars i de decisions efectives a tres setmanes de l'inici de curs... i un tristíssim i llarguíssim etcètera...

I per acabar-ho d'adobar, el màxim irresponsable d’aquells 6 i 7 de setembre, ara diu que és l'hora de "la confrontació intel·ligent amb l'Estat". No l'hora de prestar la màxima atenció a l'atenció primària per fer front a una segona onada del coronavirus. No l'hora de prestar la màxim atenció a l'inici del curs escolar, reforçant la coordinació entre Educació i Salut i acompanyant de manera clara i efectiva al professorat en una situació tan difícil. No l'hora de la reactivació d'un veritable diàleg social per evitar més deteriorament de l'economia i posar les bases per una lenta recuperació d'un treball més diversificat, segur i de qualitat. No l'hora d'un ambiciós pla de protecció social de qui quedarà segurament i irreversiblement molt tocat/ada pel p... virus. No l'hora d'un gran acord polític des de la Unió Europea fins als Ajuntaments per fer front de manera el més consensuada possible per fer front a les múltiples crisis que ens afecten absolutament a tothom (sanitària, econòmica, laboral, social, educativa,...). No. Ara aquell diu que és l'hora de la confrontació intel·ligent amb l'Estat. A mi, personalment, no em sembla una proposta ni oportuna ni intel.ligent. Com el personatge en qüestió: aquest no canvia ni per covid...

Per a mi, només hi ha una confrontació intel.ligent: contra els efectes del coronavirus i contra el pessimisme i la resignació davant el futur. Perquè la covid passarà, però la lluita per un futur millor per a tothom i amb tothom (no només amb els meus i a la meva manera) no pot passar, no pot canviar. Ni per covid!