18 de Juliol: pensaments al peu d'una làpida.

Cada 18 de juliol recordo i reto homenatge als homes i dones que, lleials a la República, van plantar cara al cop d'Estat franquista des de dins l'exèrcit fidel a la democràcia o des de les mobilitzacions al carrer. Aquell 18 de juliol va ser també la data de l'inici de la Revolució, amb centenars de milers d'homes i dones, majoritàriament anarquistes, que van creure fermament, vitalment, que era possible, alhora, guanyar la guerra contra el feixisme i guanyar la guerra al capital. Guanyar alhora la Guerra i la Revolució. El temps ha demostrat que aquella convicció era impossible. Només deu mesos després, al maig del 37, es va imposar tràgicament la tesi que primer calia guanyar la guerra, concentrar tots els esforços en guanyar la guerra. Tot aquell esforç també va ser dramàticament insuficient per evitar la derrota. La Desfeta. Recomano vivament el llibre de Lluís Llach "Memòries d'uns ulls pintats", que descriu metavellosament, intensament, dramàticament, aquells moments des de l'òptica del fill d'un dirigent anarquista.

L'inici de la Revolució i la substitució de fet del Govern de la Generalitat pel Comitè de Milícies Antifeixistes va comportar uns mesos de violència fora de control democràtic. El suport de l'Església al cop d'Estat va tenir com a conseqūència immediata la crema d'esglésies i convents, i l'assassinat de centenars de persones innocents, considerades contrarevolucionàries. A Sant Feliu, tretze persones van ser assassinades a l'agost del 36, que reposen sota aquesta làpida. Des de 2012, una làpida que els recorda a ells i també a totes les víctimes santfeliuenques de la guerra incivil i de la dictadura. Em quedo, per la seva crueltat i injustícia, amb l'assassinat del mestre Alfredo Lahoz Burgos, que va gosar oposar-se públicament a la col.lectivització de terres en una assemblea al llavors cine Ibèria. He pogut llegir la carta de comiat a les seves filles i és impossible llegir-la sense esgarrifances ni llàgrimes als ulls.

Revolució. La Revolució. El somni i el mite de molts i moltes joves de la meva generació. La de Rússia, quan parlaves amb els comunistes. La d'Espanya, quan parlaves amb els anarquistes. Revolució amb o sense insurrecció armada, en els llargs debats a la facultat, fascinats pel Che i pel Vietcong. Revolució com a pas únic al Socialisme o democràcia burgesa com a pas intermig. Debats llarguíssims, sovint entorn una taula de bar on algú havia escrit "La Revolución no se hace en los bares".

Vagi per endavant que, en aquella època, jo ja era absolutament contrari a la insurrecció armada i a tota mena de justificació de la que alguns anomenaven amb veneració "violència revolucionària". Creia, i continuo creient, que el poder per a la classe treballadora s'ha d'aconseguir a través de la construcció i la consolidació d'una majoria social i electoral que controli l'economia i la posi al servei del bé comú. Com deia Labordeta, "tal vez será posible que esa hermosa mañana, ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver, pero habrà que forzarla para que pueda ser". No crec que hi hagi dreceres de la mà de cap avantguarda, no crec que cap canvi real i durador pugui fer-se sense una hegemonia social creixent fins arribar a ser irreversible. No crec en cap Revolució que ens dugui al Món Nou i a l'Home Nou per la qual tanta gent va donar la vida, però sí en les grans revolucions que ens han canviat la vida en el darrer segle.

Perquè, per a mi, el segle XX va ser el segle de grans transformacions. El món de l'any 2.000 presenta respecte al món de l'any 1.900 més canvis profunds i irreversibles que cap altre moment de la història en només un segle. El canvi més important afecta a la meitat del gènere humà, tot i que és evident que encara no ha arribat a tot arreu i a tots els àmbits: la lluita pels drets de les dones ha estat, per a mi, la revolució més important del segle XX. Una Revolució amb majúscules que ha assolit, malgrat la persistència de pensament masclista en encara massa sectors, una hegemonia cultural i social que ja és inqūestionable i irreversible.

El moviment obrer i sindical que es va forjar al segle XIX, va canviar també definitivament les relacions socials, laborals i polítiques a tot el món. El comunisme com a idea i utopia en què molts ens hem format i crescut, és cert que ha fracassat (de moment i en el format estalinista que l'hem conegut). Però la lluita per l'emancipació de la classe treballadora ha protagonitzat tot el segle XX: l'any que ve farà 100 anys de la gran vaga de la Canadenca que va aconseguir la jornada de 8 hores a tota Espanya i la prohibició definitiva del treball infantil; la lluita obrera ha aconseguit consolidar la seva agrupació i representació amb els sindicats, i així els convenis col.lectius com a marc de relació; el moviment obrer ha aconseguit la Seguritat Social, les pensions, les prestacions d'atur, la lluita per la igualtat salarial, etc. La lluita sindical, social i política de la classe obrera ha evitat el paper absolutament subaltern del treball respecte al capital que va caracteritzar la revolució industrial... tot i que és evident que el canvi de model econòmic derivat de la globalització i de la robotització està sent aprofitat per la dreta per qüestionar primer i retallar després els drets socials i laborals aconseguits amb dècades de lluita.

Acabar amb el colonialisme i amb el racisme ha estat, per a mi, la tercera gran revolució que ha marcat el segle XX. Ja sé que no totalment ni a tot arreu, ja sé que no en tothom. Constatar les grans tendències positives de canvi en un segle no exclou que es produeixin retrocessos com l'aprovació de l'apartheid a Israel, vacil·lacions intolerables com la política europea envers els refugiats o vergonyes domèstiques com les que vam viure l'any passat en relació al dret de culte dels santfeliuencs i santfeliuenques de religió musulmana. Al costat de figures de l'alçada de Gandhi, Luther King o Mandela, milions d'homes i dones orgullosos i orgulloses de la seva pell, la seva fe i la seva cultura han plantat cara a l'imperialisme i a totes les formes de segregació. Massa gent hi ha deixat la vida, però el món ja no tolera avui, en línies generals, la discriminació racial... tot i que manté la discriminació contra el pobre. Com en els dos punts precedents, sempre hi ha molt camí per córrer...

Més revolucions del segle XX... El meu fill petit està casat amb en Jamal, un nordamericà de pell negra amb origen a les Barbados. La nostra primera fillola d'acollida ha estat adoptat per un meravellós matrimoni de dos homes. Quant patiment en silenci ha saltat definitivament pels aires aquest segle XX!!! Clar que encara queden gais i lesbianes que són discriminats fins i tot per les seves famílies... Clar que encara hi ha gais i lesbianes que viuen injustament amb por o amb recança... però la lluita dels homes i dones que lliurement volen estimar a qui estimen ens ha deixat un món, també en aquest aspecte, infinitament millor que el que hi havia a inicis del segle XX! Una revolució en tota regla que ha arribat al cap i al cor de la immensa majoria de la societat i que també, malgrat les dificultats que perviuen, ha convertit en irreversible la diversitat de les formes d'estimar.

Un cinquè canvi que ens ha deixat el segle XX, incubat ja amb la Revolució Francesa, és el de la separació definitiva entre la religió i la política. Estic convençut que aquest fenomen, que semblava impensable a les primeres dècades del segle passat als països de tradició cristiana, acabarà arribant amb algunes dècades de retard als països de religió musulmana. També amb vacil·lacions i recorreguts desiguals, el laïcisme ha fet que la religió sigui una opció o una vivència personal, no una imposició i una asfíxia col·lectiva. Les legítimes opcions personals respecte al sentit de la vida i la concepció de la mort, han deixat de marcar la vida pública, tot i que és obvi que encara condicionen molts dels espais. Aconseguits els drets al divorci, al matrimoni divers, a l'avortament, en temps que jo crec propers també abordarem debats com el dret a morir dignament desvinculant-los de les conviccions religioses de cada persona. L'Església catòlica també, n'estic segur, acceptarà aquesta realitat i viurà el seu propi procés de transformació, apuntat pel Papa Francesc, dificultat per molts sectors que s'aferren a  un passat impossible, i que es culminarà, però, més aviat del que pensem.

Les grans idees de la Il.lustració (finals del segle XVIII) concretades en el marxisme i l'anarquisme al llarg del segle XIX no han aconseguit (de moment) crear la societat sense classes que ha de permetre la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Però aquestes idees han canviat el món: el drets de les dones, els drets socials i laborals, la fi de la segregació social, l'amor en llibertat, la ubicació de la religió en l'àmbit privat... Finalment, al darrer terç del segle XX, ha aparegut també la lluita per la conservació de la Humanitat en les generacions futures, en un planeta on sigui possible la vida per a tothom, amb recursos naturals preservats per a tothom. Al final del segle XX la humanitat ha constatat la necessitat de la incorporació de l'ecologisme al pensament polític que, sempre des de l'esquerra en tota la seva pluralitat, ha fet possible avenços tan importants en el darrer segle. La "revolució verda" ja és també una necessitat molt àmpliament compartida, per més Trumps i Putins que apareguin. Ecosocialisme, en diem a Iniciativa.

Tots els avenços que he volgut resumir en aquest llarg article estan farcits de contradiccions, passos enrera, dubtes, populismes, divisions i, sovint, tragèdies. Però marquen un món millor que el que fa un segle a les societats occidentals, el camí que hem de seguir per aprofundir, consolidar i estendre els avenços assolits i l'horitzó al qual aspiren a afegir-se més pobles al món. Cinc avenços, penso al peu de la làpida del nostre cementiri, sòlidament fonamentats en hegemonia cultural, social i electoral, sense dreceres revolucionàries com la dels joves de tota Espanya que van voler, alhora, fer la Revolució i la Guerra, i no van poder evitar el feixisme.

Avenços que han comportat dècades de lluita contra la reacció conservadora, que està reixint en construir una visió del món i la vida basada en la llibertat de mercat i el dret il.limitat a enriquir-se i no en els drets que he exposat, percebuts sovint per la dreta com una concessió a revisar o una nosa a minimitzar. Ara mateix, empreses sense cor ni pàtria lliuren una batalla cruel pel control del gas i el petroli que queden, bàsicament a l'Orient Mitjà. Batalla que vesteixen de religió i nacionalisme, i a la qual cal, com sempre, desemmascarar i contraposar alternatives. Des de la lenta construcció, a foc lent, de majories democràtiques suficients i no des de minoritàries avantguardes gairebé sempre sense la capacitat d'imposar-se. Hegemonia i no insurrecció, democràcia i no revolució: heus aquí el que vaig pensar un 18 de juliol de 2016 al cementiri (80 anys de la Revolució) i he acabat, a estones, dos anys després. I, segurament, amb el mateix i gran objectiu: una Terra de pobles i persones lliures i iguals, preservada dignament per a les generacions actuals i futures.

I el repte principal al qual voldria ajudar a donar resposta: quin és el pensament, l'acció i l'instrument per fer-ho possible? Però això necessita una acció col.lectiva (que jo plantejo, avui per avui, en els Comuns) i no una simple reflexió al peu d'una làpida!