Després de les europees, em reitero en la meva convicció: cal un PSUC per al segle XXI. (1/2)

El resultat de les eleccions europees del passat 9 de juny té lectures molt diverses, depenent d'allà on posem la nostra mirada. En proposo quatre: Europa, Espanya, Catalunya i l'espai polític en què (encara) milito i voto.

1) Si mirem el resultat a Europa, l'actual coalició de conservadors, liberals i socialdemòcrates aguanta l'increment de vot de l'extrema dreta. Però que els hereus de Hitler quedin segons a Alemanya, els de Mussolini primers a Itàlia, Marine le Pen primera a França (amb la conseqüència d'una convocatòria immediata d'eleccions legislatives que pot guanyar…), que a Espanya Vox aguanti encara que li surti un impresentable més impresentable encara que ells em preocupa molt. El retrocés important dels Verds també m'amoïna molt, pel que pot comportar de fre a l'Agenda Verda. Tot plegat obliga a reflexions globals estratègiques per revertir aquestes tendències (estancament de l'esquerra, increment lleuger de la dreta, creixement gran de l'extrema dreta, retrocés gran dels Verds: suma global, gir a la dreta).

2) El resultat a Espanya també mostra aquest gir, però en un grau i amb unes conseqüències menors. La principal expectativa era una derrota per golejada dels socialistes a mans d'un PP imparable. Però això no va passar. Amb els vots d'un Ciutadans definitivament desaparegut, el PP va guanyar, sí, però el PSOE va resistir molt bé i el "plebiscit"contra Pedro Sánchez, contra l'amnistia, contra la dona del president, sempre contra contra contra sense dir mai ni una sola proposta en positiu... va punxar com un globus. A la dreta del PP, Vox va mostrar (malauradament) musculatura i va aparèixer un partit a la seva dreta de la mà de les xarxes socials i d'un llenguatge directe homòfob, xenòfob, antifeminista i antieuropeu que sembla seduir de manera preocupant a homes joves sense perspectives i en cerca de culpables per a la seva situació. I a l'esquerra del PSOE, el desastre, amb una divisió suïcida entre nosaltres i Podem i una important fuita de vot als socialistes. Però parlaré específicament d'aquest desastre més endavant.

3) El resultat a Catalunya va tornar a mostrar, com el passat 12 de maig, una victòria amplíssima dels socialistes, molt per davant de Junts (que de 3 eurodiputats ha quedat només en un) i d'Esquerra Republicana, que queda per darrera de Junts. Dreta i extrema dreta creixen com a tot arreu, i fins i tot Podemos ens guanya. Molt mals resultats per als indepes (perden un milió de vots respecte a 2019), molt dolents també per a nosaltres. Junts i Esquerra tenen, cadascú per motius diferents, una decisió difícil davant seu. Junts s'ho juga tot a la repetició electoral per intentar arrossegar tot el vot indepe per evitar que Puigdemont torni envoltat de la irrellevància que, en la meva opinió, es mereix. Esquerra, en plena crisi interna, es debat entre una repetició electoral a major glòria de Puigdemont i una investidura d'Illa que li penjaria la temible etiqueta de "traïdors" en el sector més fora de la realitat del món indepe. Veurem què fan finalment: no haurem d'esperar gaire.

4) I ara, el resultat per a l'esquerra a l'esquerra del PSOE. Com ja he avançat al segon punt: un desastre. Victòria pírrica sobre Podemos al conjunt d'Espanya, que ni tan sols s'ha donat a Catalunya, on els Comuns tenim una organització molt més potent, hereva de la gran implantació territorial del PSUC i després d'Iniciativa. Yolanda Díaz va deixar la seva responsabilitat de coordinadora general l'endemà mateix, i Jessica Albiach, Ada Colau i Candela López, les tres coordinadores de Catalunya en Comú, han avançat la IV Assemblea de la nostra organització al 16 i 17 de novembre, que serà, sens dubte, una trobada d'una gran importància. 

Però més enllà d'aquest moment puntual de l'organització en què (encara) milito i voto, em faig tres preguntes que considero rellevants i que em respondré, per no allargar-me massa ara, en un segon article:

1. Hi ha espai polític a l'esquerra dels socialistes?
2. Què ha de caracteritzar, què ha de definir aquest espai polític?
3. Com s'ha de consolidar i créixer aquest espai polític?

I m'avanço:

1. Sí: l'espai del qüestionament polític al govern del món en mans de les multinacionals, l'espai de la superació democràtica del capitalisme sense control que està posant el món en perill, l'espai que defensa ampliar la democràcia política a la democràcia econòmica, definint-la, defensant-la, amb convicció, pedagogia, coherència i constància. Recuperant el millor dels Enricos Berlinguer.
2. Ser un partit líder i representatiu de tots els treballadors i ltotes les treballadores de totes les classes, ser un PSUC del segle XXI.
3. Amb una proposta viable de superació democràtica del model econòmic actual, amb prioritats clares en cada lloc i moment en sintonia amb aquest objectiu global de canvi democràtic de l'economia i de la societat, amb coherència en les propostes i els fets, amb unitat entorn les idees fonamentals i sense contínues bronques internes per persones o matisos.

M'explicaré, encara que només sigui una reflexió en veu alta, en la part 2/2!