"El fusilamiento de Torrijos", "Aviones negros" i les eleccions de diumenge.

 

Aquest 18 de juliol, la Cèlia i jo hem visitat el Museu del Prado i el 19, el Reina Sofía. Entre els tresors exposats als dos museus, em van impressionar aquests dos quadres, que reflecteixen de meravella la història d'Espanya dels segles XIX i XX.

"El fusilamiento de Torrijos y de sus compañeros en las playas de Málaga" em va posar la pell de gallina. És un quadre enorme, de 3m d'alçada i 6m d'amplada, del pintor Antonio Gisbert, fet entre 1887 i 1888. El quadre reprodueix uns fets dramàtics que vam tenir lloc a Málaga l'11 de desembre de 1831: l'afusellament del general José María de Torrijos i 48 persones més per ordre del rei Fernando VII "el Deseado". Jo coneixia la convulsa història del segle XIX a Espanya, amb les tres guerres civils carlines i la lluita a mort entre liberals i absolutistes, mentre a tota Europa es començaven a consolidar les democràcies que avui coneixem. Un segle perdut, en definitiva. Però desconeixia aquest fet concret, i també els diversos intents de recuperar la Constitució de Cádiz de 1812, abolida per Fernando VII. Després de la Declaració d'Independència dels Estats Units (1774) i de la Revolució Francesa (1789) i en el context de la Il·lustració, estava clar que el món canviava a gran velocitat a l'inici del segle XIX: el poder ja no havia de ser dels reis i la noblesa, sinó del poble. A favor d'aquells vents de canvi a Espanya, és pronuncien moltes personalitats públiques com el pintor Goya (que després seran acusats de "afrancesados" i molts, com ell, moriran a l"exili) i s'aprova la Constitució de 1812, que no aboleix la monarquia, però en limita clarament el poder en favor de la representació democràtica (tot i que encara no per sufragi universal). Resistint-se a aquells vents imparables de canvi, la cort dels Borbons, la noblesa terratinent i una omnipresent església ultraconservadora. Fernando VII va abolir la Constitució de 1812 i va perseguir amb sanya i violència els seus defensors. El 1831, el general Torrijos va intentar un "pronunciamiento" per reinstaurar la Constitució de 1812, limitar el poder absolut de la monarquia i situar a Espanya en el camí que començaven a emprendre la major part de nacions d'Europa. Sense judici previ, Fernando VII va ordenar la seva execució immediata. El retrat de les emocions a les cares de les persones que saben que immediatament moriran és sublim, magistral. El quadre s'ha de veure, s'ha d'analitzar amb detall, i resumeix fidelment, al meu parer, el combat entre les forces que defensen el progrés general i les forces que defensen els seus propis privilegis, que a Espanya han estat històricament cruels i sanguinàries. Aquest quadre del segle XIX és magistralment exemplar del combat a mort de les forces conservadores contra les idees de progrés.

"Aviones negros" representa desafortunadament el mateix combat a mort de la reacció contra el progrés, encara un segle més tard. La immensa força i presència del "Gernika" de Picasso al Museu Reina Sofia "tapa" altres obres d'art que, al mateix museu, són un dramàtic alhora que bellíssim al·legat contra la guerra. Entre aquestes, em va sorprendre i emocionar especialment aquest quadre del pintor Horacio Ferrer, pintat el 1937, i que es va presentar al Pavelló de la República de París de 1937, conjuntament, entre d'altres, amb el "Gernika" de Picasso. Em van impressionar la força dels personatges de la família retratada, especialment la de la mare, que ocupa la part central del quadre i em va evocar immediatament la figura femenina de la República al famós quadre del francès Delacroix, "La Llibertat guiant al poble". Les forces reaccionàries espanyoles massacrant, al segle XX com al XIX, la voluntat de democràcia, de llibertat, igualtat i fraternitat de les forces progressistes de tota Espanya. El quadre d'Horacio Ferrer al Reina Sofia ( i ja no cal dir que també la visió del "Gernika"al mateix museu) em van impressionar.

Segle XXI. Afortunadament, el combat entre la reacció conservadora i el progressisme social no es dirimeix per la violència dels conservadors contra els progressistes. Però continua havent-hi conservadors i progressistes. Als segles XIX i XX, els conservadors enyoraven i van voler imposar per la força un passat en què eren amos i senyors, el de les monarquies absolutes primer i el de les dictadures absolutes després: els grans propietaris de terres i fàbriques controlant el poder econòmic i polític, l'enyorança d'un passat imperial, l'exèrcit i la justícia per defensar-lo, l'església per inculcar-lo a cada ment, a cada familia,, el control de la premsa, de la literatura, de la cultura, l'autoritat indiscutible i la submissió obligada (a l'home, al jefe, al mossèn, al mestre, al senyor, etc) vestida de costum i de tradició com a norma omnipresent de vida: l'ordre natural de les coses, en deien. Avui, sense armes a les mans, els conservadors de tota mena i llengua presenten un passat idealitzat que, si és que va existir, només va afavorir una minoría raquítica però immensament poderosa: una ruralitat idealitzada que amaga les dures condicions del camp en temps dels grans propietaris i els cacics, una Espanya imperial idealitzada que nega la pluralitat de les seves llengües i cultures, una família idealitzada i opressiva que vol situar en un paper inferior a les dones i en què és pervers i impossible qualsevol altra forma d'amor, la negació permanent de qualsevol dret que atempti contra aquest model exclusiu de família (no al divorci, no a les lleis d'igualtat, no a l'avortament, no al matrimoni homosexual, no a la llei d'eutanàsia... no a que cadascú triï el rumb lliure de la seva vida!), la defensa dels privilegis dels qui més tenen (no a l'impost de successions (evidentment no per al pis dels avis, ja ens entenem), no a l'impost a les grans fortunes, no a una fiscalitat justa i equitativa, per què crear serveis públics si el mercat lliure ja crea escoles i hospitals que podem concertar, per què donar tan poder als sindicats, als treballadors, què s'han cregut, etc),  embellir un passat que ni era així ni ja pot tornar (sense gent de fora, on tots ens coneixíem, on podíem sortir de casa sense tancar la porta, on el jovent respectava sempre els avis, on no hi havia ni un paper a terra...) per justificar una obsessió injustificable per la seguretat, per una por artificialment creada que justifiqui l'odi al diferent, a l'estranger... al pobre. Contra tota lògica, la complexitat del present es vol resoldre, des de la perspectiva conservadora, amb un retorn impossible a un passat idealitzat i inexistent. No només a Espanya; malauradament, aquest discurs d'un passat gloriós posat en risc per un present estrany i amenaçador és defensat per la dreta i l'extrema dreta des de Rússia i l'est d'Europa fins al nord i el sud d'Amèrica. Aquí a Espanya, PP i Vox estan en aquest discurs. A Catalunya, atenció al que ha passat a les municipals de Ripoll. Sense armes a les mans, en un món que ha canviat sempre contra la seva voluntat, la visió del món i les idees que van fonamentar i justificar els dos quadres que han motivat aquest llarg article estaran a les paperetes de PP i de Vox. Són fre de la vida, són fre de la història.

Contra aquesta idea submisa de vida, la Il·lustració als segles XVIII i XIX i les idees socialistes als segles XIX i XX han lluitat pel dret de cada home i de cada dona a la Vida, així, en majúscules. Contra el lema "Dios, Patria, Rey" dels qui enyoraven un passat que només a ells beneficiava, la Revolució Francesa aporta un lema que remourà la Història de manera definitiva: "Llibertat, Igualtat, Fraternitat".  La "Declaració dels Drets de l'Home i el Ciutadà" (1789) marca un temps radicalment nou i inspira els moviments democràtics que, de manera imparable, sorgeixen arreu del món occidental. Entre els textos que va inspirar, hi ha la Constitució de Cádiz (1812), la primera constitució que reconeix la sobirania popular, la separació de poders, la llibertat de pensament, etc. La defensa d'aquella Constitució va causar, precisament, l'afusellament del general Torrijos, recollit en el quadre que tant em va impressionar. A Europa, les idees liberals (el nom que llavors tenien les idees democràtiques) sorgeixen i s'estenen a l'hora que el descobriment i l'aprofitament de l'energia del vapor obre el pas a la Revolució Industrial, a l'Anglaterra de finals del segle XVIII. Neix així també, a primers del segle XIX, el capitalisme industrial i financer que encara coneixem, la transferència de poder d'aristòcrates i terratinents de les monarquies absolutes, als propietaris d'indústries i de bancs en les naixents democràcies liberals i capitalistes. Enormes moviments del món rural a les noves ciutats industrialitzades en pèssimes condicions urbanístiques i de treball van causar la revolta primer i l'organització després de la naixent classe obrera en resposta a la seva explotació laboral i social. A Espanya, només va passar de forma decidida a Euskadi i a Catalunya, el desenvolupament imparable de la indústria que va marcar el segle XIX a tota Europa. Impressionats per les pèssimes condicions de vida del proletariat que feia anar les noves fàbriques, Karl Marx i Friedrich Engels van publicar l'any 1848 el "Manifest Comunista", en què plantejaven una anàlisi materialista de la generació de la riquesa, del mode de producció capitalista i del conflicte en forma de lluita de classes entre la burgesia propietària i el proletariat treballador. Com a conseqüència i per defensar millor els interessos dels treballadors, el moviment obrer s'organitza en sindicats  de classe i es creen els partits polítics d'esquerres. Aquest conflicte social entre el capital i el treball marca, de fet, els segles XIX i XX, i se superposa al conflicte polític entre absolutistes i liberals que ja he explicat abans. En molts llocs, com a Catalunya, hi ha també un nou resorgir cultural i polític, la Renaixença, que originarà un nou nacionalisme i serà la llavor també d'un conflicte territorial. Tres conflictes, doncs que marquen en els dos darrers segles (i encara avui!) la convivència en societats cada cop més complexes: polític, social, territorial. A Espanya, la manera "clàssica" que la dreta conservadora ha tingut per abordar tots res conflictes es reflecteix en els dos quadres que vaig mirar, remirar i admirar al Museu del Prado. Però Espanya no és la seva dreta conservadora!!! Els dos quadres mostren una Espanya combativa i progressista... que poques vegades ha governat però que sempre ha existit. Avui, aquesta Espanya progressista és la que estarà a les paperetes del PSOE i els partits que conformem Sumar. També, per descomptat i amb matisos, a les esquerres de les nacions i comunitats que conformem, amb més o menys entusiasme, Espanya.

I acabo: aquest 23 de juliol, es debaten amb molta cruesa dues maneres d'entendre i abordar els conflictes polítics, socials i territorials. Amb més autoritarisme, uniformitat i limitació de drets (fre a la vida i a la història, vots a la dreta del PP i Vox o les dretes territorials), o amb més diàleg, pluralisme i ampliació de drets (motor de vida i d'història, vots a la dreta del PSOE o Sumar (com jo, jejeje) o a les esquerres territorials). Sempre és una banda o altra dels dos quadres d'Antonio Gisbert i d'Horacio Ferrer. Sempre és una opció vital clau per als països i també clau per a les persones: 

què vols ser personalment: fre o motor? 

què vols votar col·lectivament: fre o motor?