Al noi que em va dir que ell no votava mai.

 

M'ho vas dir totalment segur, convençut. Faltaven pocs dies per a les municipals. Érem a la plaça 8 de Març. Fira, calor, refresc, converses, música a l'escenari... Bones vibracions. Tu estaves amb uns amics comuns, amb els que vam fer algun comentari, jo us vaig dir fent broma que comptava amb el vostre vot i tu em vas respondre molt en sèrio que no votaves mai. Mai. A ningú. Que votar no serveix per a res.

I jo et vaig parlar, també en sèrio. Va estar bé, vam estar bé. Jo et vaig parlar de quan ho vam perdre tot. Desprès vam perdre la guerra. Però el 19 de novembre de 1933 ho vam començar a perdre realment tot. El que passa és que ho vam saber anys després. Quan ja ho havíem perdut definitivament tot. Quan ja no hi havia res a fer. Quan calia ser un heroi, una heroïna, per fer el que s'havia de fer.

Sé que no era ni el millor lloc ni el millor moment per parlar d'unes eleccions generals de fa noranta anys. Noranta! Però ho vam fer. Era el tercer any de la República, de l'alegria aparentment desbordant i inacabable d'un preciós 14 d'Abril. S'havien aconseguit, en dos anys i mig de govern d'esquerres, moltíssimes coses. Però no s'havia aconseguit tot i s'havien comès errors. Casas Viejas, el més sagnant i dramàtic. Però avançàvem en un país laic, progressista, igualitari, amb nous drets com el divorci i amb realitats tangibles, com un esforç titànic en l'ensenyament públic. Per primera vegada en la història d'Espanya, les dones tenien el dret de votar. Però aquelles eleccions les vam perdre. Després va venir el Bienni Negre, vam tornar a guanyar les eleccions del 16 de febrer de 1936, la Guerra Incivil de 1936, el fred, la fam i la por de la postguerra, una llarga dictadura i no poder tornar a votar fins al 15 de juny de 1977.

Tu i jo amb una cervesa fresca a la mà, fent un repàs a la nostra història. "Tan importants van ser les eleccions generals de 1933? I per què les vam perdre?", em vas dir.  Amb una cerveseta en una tarda assolellada de maig de 2023.

Van ser molt importants perquè els governs de dretes de 1934 i 1935 van frenar o derogar moltes de les millores introduïdes en el Bienni Reformista. I les vam perdre perquè l'esquerra va anar dividida i perquè la CNT va promoure l'abstenció. No les vam perdre (com d'altra banda temia la gran Victoria Kent amb el seu debat amb Clara Campoamor) perquè les dones votessin majoritàriament a la dreta i l'extrema dreta de 1933, sinó perquè molts seguidors i moltes seguidores de la CNT no van anar a votar. Al 1933, l'abstenció de l'esquerra va ser la clau de la victòria de la dreta.

I al 2023, també. L'abstenció dels treballadors i de les treballadores beneficia sempre a la dreta i l'extrema dreta: ho vam comprovar a les municipals del 28 de maig. Ho sabem des de 1933.

Jo no sé si et vaig convèncer aquell dia de la Fira. Jo no sé si al final vas votar o no. Dubto també que llegeixis això que t'escric. Però et torno a convidar a votar: a favor teu, pels teus drets, a favor de la classe treballadora, pels drets de tota persona que viu de l'esforç de les seves mans o del seu talent.

Jo ja sé que 2023 no és com 1933. Afortunadament! Gràcies a la lluita de les persones i de les organitzacions que van lluitar contra el franquisme! Gràcies també a què Europa ja no és un camp de batalla sinó un grandíssim projecte de futur! Un exemple: Iván Espinosa de los Monteros fa una por relativa amb un micro a la mà, però el general Eusebio Espinosa de los Monteros feia tota la por dels militars del cop d'estat franquista. Els néts i les nétes del franquisme enyoren i defensen els seus privilegis amb mà dura contra tot i tothom, però ja no munten cops d'estat. Ara nosaltres no els ho posem fàcil: votar serveix, com a mínim, perquè ningú faci por ni amb un micro a la mà. 

Que aquest 23 de juliol tanquem la porta als morros dels hereus de l'horror d'aquell 18 de juliol! Que aquest 2023 no repetim els errors d'aquell 1933!

Aquest 23 de juliol, tothom a votar!!!

Aquest 23 de juliol: a les urnes, ciutadanes i  ciutadans!!!