27/01/23: la meva intervenció en un gran acte d'inici de (pre)campanya. Lídia alcaldessa!!!

 

Va ser un acte magnífic! Molta reivindicació i orgull de la nostra acció política en 44 anys de democràcia, sense nostàlgia, amb molta complicitat i tot el suport a qui avui pren el testimoni de dècades i dècades de bon treball per Sant Feliu: la Lídia!!!

Un acte molt ben conduït per un gran periodista, en Joan Salvat, i una gran escriptora, la Maite Carranza. Dues persones amb Sant Feliu al cap i al cor, que van conversar (en Joan amb en Cesc i amb mi, la Maite amb l'Àngel i la Lídia) de manera alhora distesa i profunda sobre el passat, el present i el futur de la nostra ciutat. Aquí podeu accedir a un bon resum de l'acte.

El guió previ de l'acte estava també molt bé. Cadascun dels tres alcaldes teníem uns deu minuts per tocar tres temes. Després ens vam allargar i la conversa va fluir de manera molt interessant, però vam fer els deures. 

En Cesc havia de parlar de:

1. L'arribada de la democràcia.
2. La construcció dels primers equipaments.
3. La lluita per les escoles i l'ambulatori

L'Àngel havia de parlar de:

1. Cultura, festa i construcció de comunitat i d'identitat.
2. Ciutat de les Roses.
3. Participació ciutadana.

I jo havia de parlar de:

1. Educació.
2. Escut social i tarifació social.
3. Habitatge públic.

Deu minuts vol dir entorn de mil paraules (jo em preparo totes les intervencions comptant que diem unes cent paraules per minut). Aquí van les prop de 980 paraules que m'havia preparat!:

Bona tarda a tothom, i molt content de participar en aquest acte inicial de la campanya que ha de portar la Lídia i En Comú Podem novament al govern de Sant Feliu d’aquí a quatre mesos!

El criteri fonamental de “Sant Feliu, un sol poble” ha implicat en els 35 anys de govern d’ECP una atenció continuada i prioritària a la cohesió social, al principi de “tot a l’abast de tothom”, sigui quina sigui la circumstància personal de cada ciutadà, de cada ciutadana. Per raó dels deu minuts que tinc assignats, ho hem centrat en l’educació pública, la tarifació social i l’habitatge social.

Com ha dit en Cesc a l’inici, els comunistes vam estar al capdavant de la lluita per aconseguir “cap nen sense escola, cap escola sense mestres, cap mestre sense feina” des de finals dels anys seixanta. Per això, només arribar a l’alcaldia l’any 1979, l’Ajuntament va construir l’escola Pau Vila, l'aulari del Gegant del Pi i les aules provisionals de Can Samaranch i, al mateix anys, les primeres classes d’adults a l'escola Nadal. Al 1985, encara va construir l’Escola Salvador Espriu. Us costarà de creure, però l’educació física no tenia professorat i els va contractar l’Ajuntament. També l’Ajuntament va crear el primer EAP (Equips d’Atenció Psicopedagògica) o les primeres classes de català per a adults, el mateix 1981, o la creació del Centre de Normalització Lingüística, el 1987. La llista de realitzacions seria interminable! Vull destacar una aposta importantíssima i sense precedents a Catalunya per garantir un servei social i educatiu que vam considerar fonamental: la municipalització de les escoles bressol Patufet, Fàbregas i Tambor aquest setembre farà 30 anys. Amb la plena escolarització dels P4 i P5, els nens i les nenes de 4 i 5 anys ja tenien tots plaça escolar a la nostra ciutat. Al setembre de 1992, totes les escoles van incorporar també P3. Hi havia un risc important de desaparició de l’etapa educativa 0-3, que l’Ajuntament va evitar amb la municipalització. Una decisió que, amb l’alcaldia d’en Cesc, va començar a materialitzar l’Àngel Merino i vaig completar jo mateix.

Però per a Iniciativa i Esquerra Unida no n’hi havia prou amb tenir equipaments: cal que estiguin a l’abast de tothom. Volíem i volem una ciutat sense barreres de cap tipus: sense barreres arquitectòniques (no n’hi ha ni una sola en tot el nostre espai públic.!), sense barreres culturals (com ha explicat l’Àngel en la seva intervenció) i sense barreres socials ni econòmiques. Per això, vam plantejar immediatament després de recuperar l’alcaldia el 2011 dues iniciatives fonamentals: el pla de rescat social i la tarifació social. El pla de rescat va comportar una revisió dels nostres serveis socials per garantir, amb atenció especial a la ciutadania en risc d’exclusió, els drets a l’alimentació, l’habitatge, l’educació, el treball, la salut i l’autonomia personal. La tarifació social va comportar una revisió total de la nostra política de preus públics, per tal d’ajustar-la a la capacitat econòmica de cada família i garantir, tornant a les escoles bressol, que el preu del servei no sigui una barrera per a les famílies de renda mitjana i baixa, que els serveis de titularitat municipal siguin, realment, de debò, accessibles a totes les butxaques, sense haver d’anar als serveis socials a demanar res que s’assembli a cap “certificat de pobresa”. Vull remarcar aquí que el model de tarifació social de Sant Feliu ha estat copiat per multitud d’ajuntaments i ha servit de model per a molts altres, entre els quals el de Barcelona.

D’entre els drets que he esmentat abans que vol garantir el pla de rescat social, hi ha el dret a l’habitatge. Amb la dificultat afegida que la política d’habitatge no és una competència municipal! De fet, i en Cesc en podria parlar també per la seva etapa de Conseller d’Habitatge i Medi Ambient de la Generalitat: només en l’etapa del tripartit, per primera vegada, hi va haver una política d’habitatge públic per part del Govern de Catalunya. Primera i única, perquè és una política inexistent en els governs posteriors del nostre país. Sense suport de la Generalitat, els ajuntaments ens hem hagut d’espavilar per aconseguir sòl i finançament. El sòl l’hem aconseguit bàsicament per mitjà del planejament urbanístic, i l’hem gestionat de manera conjunta en el sí de l’Àrea Metropolitana de Barcelona per mitjà de l’Institut Metropolità del Sòl (Impsòl). Des de la seva creació, l’Impsòl va crear habitatge públic de venda: la darrera promoció va ser al carrer Armenteres, davant la Matacàs, lliurats al 2004. Amb la recuperació de l’alcaldia al 2011, vam plantejar que l’Impsòl construís també habitatge públic de lloguer, però no ho vam aconseguir fins al 2015, gràcies a la victòria de Barcelona en Comú i Ada Colau, quan vam plantejar i aconseguir la construcció d'habitatge públic de lloguer assequible com a condició innegociable per formar el govern de l’Àrea Metropolitana. I, en aquest marc nou i enormement positiu, l’Ajuntament va elaborar el Pla d’Habitatge 2017-2022, del qual podem presentar un balanç immillorable: un edifici de 40:pisos tots de lloguer a Anselm Clavé, amb finançament de l’Àrea, on el govern anterior de PSC i CiU havia previst un hotel, un edifici de 27 pisos també tots de lloguer específicament per a joves amb finançament exclusivament municipal sobre el Mercadona del Pla, on el govern del PSC i CiU havien previst oficines, un edifici de 90 pisos de lloguer assistit per a gent gran, amb sòl municipal i finançament d’una fundació privada davant el Parc Europa. No vam poder aconseguir, malauradament, que l’edifici de Mercadona de Manso fos també per lloguer social. Mai, en tota la història de Sant Feliu, s’havien generat més de 150 pisos de lloguer en només cinc anys, i sense cap suport del govern de la Generalitat, que és qui té la competència. I aquest, és sens dubte, el camí que continuarà la Lídia, com ara ens explicarà, en la superfície que alliberarà les obres del soterrament.