Treball digne. Serveis públics. Seguretat social. Pensions. Igualtat. (1/2).

Ha passat el Primer de Maig, la gran jornada internacional de lluita pels drets de la classe treballadora. Es recorda i es ret homenatge als treballadors i les treballadores que, a Chicago i al 1886, van protagonitzar lluites massives per la jornada laboral de 8 hores, lluites que van acabar amb set dirigents obrers penjats a la forca. Es recorda i homenatja també la lluita dels treballadors i les treballadores dels cinc continents que, organitzats en els sindicats de classe, lluiten per unes condicions dignes de treball. I és, ahir, avui i sempre, una jornada de lluita (i no un día festiu més) en defensa de condicions dignes de treball per als treballadors i les treballadores de totes les classes, de totes les persones que guanyen un salari amb les seves mans i/o els seus coneixements,  no per les seves herències, riqueses o evasions o moviments especulatius de capital. Jornada de lluita dels treballadors i les treballadores del camp, de les indústries, dels bars, els comerços, les escoles, els hospitals, les oficines, els hotels, els serveis domiciliaris, els parcs, la seguretat, la neteja,... amb granota, amb uniforme, amb bata o amb corbata... És important que cada Primer de Maig recordem i sentim com a pròpies les lluites de tots els treballadors i les treballadores per aconseguir una vida digna.

Aquestes lluites sindicals i polítiques de la classe treballadora han aconseguit el que coneixem com a "model social europeu", construït en acabar la II Guerra Mundial amb un gran pacte social contra la desigualtat i que pretenia alhora frenar els partits comunistes, claus en la lluita contra el nazisme. Una desigualtat generada al llarg de la revolució industrial del segle XIX i que va originar el capitalisme actual: amb treball infantil, jornades laborals de 14 o 16 hores, sense cap cobertura per accident o malaltia, sense protecció ni condicions de seguretat en fàbriques, mines, camps,... És en aquell context d'explotació del proletariat pels grans capitalistes que Marx i Engels van publicar, l'any 1848, el "Manifest Comunista". És contra totes aquelles misèries, violències i injustícies que es va alçar la classe treballadora europea en la segona meitat del segle XIX i els inicis del segle XX, amb un moment revolucionari inicial a la Comuna de París l'any 1870 i un moment que va suscitar totes les esperances, posteriorment frustrades, dels treballadors i les treballadores de tot el món, la Revolució Russa de 1917. El temor a una extensió de la Revolució després de 1945 va donar peu, com deia, al model social europeu, amb quatre grans pilars, que conformen els actuals estats socials europeus i que eren inexistents globalment abans de 1939:

• Treball digne: condicions laborals, salarials, etc. pactades amb els sindicats obrers i regulades en convenis.
• Serveis públics: educació, sanitat, habitatge, protecció en l'atur, etc. com a drets universals, com a instruments de justícia i de lluita contra la desigualtat finançats amb impostos i gestionats pels Estats, no com a espais de caritat a càrrec de l'Església, 
• Seguretat social: un sistema universal de salut, gratuït per a les persones usuàries, que garanteixi atenció mèdica a tothom, cobreixi les persones en situació de malaltia o incapacitat,
• Pensions: pagament mensual i finançat amb fons públics per garantir una vida digna a les persones jubilades, discapacitades, malaltes, vídues, etc evitant-ne la pobresa i l'exclusió social.

A aquests quatre grans avenços socials aconseguits pel moviment obrer en els darrers 150 anys, el model social europeu incorpora un cinquè factor fonamental, fruit de la lluita de molts col·lectius pels seus drets:

• Igualtat: de drets, deures i oportunitats per a tothom. Inicialment amb la lluita de sufragistes i feministes pels drets de les dones. Posteriorment, amb la lluita contra la discriminació racial. Més recentment, amb la lluita contra tota discriminació vinculada a l'orientació sexual de les persones. Lluites sempre vigents, però que en les cultures d'arrels europees han tingut un progrés enorme, especialment en el darrer mig segle.

Aquests cinc grans pilars de la societat europea (i, per tant, de l'espanyola) ja s'han convertit gràcies a les lluites socials en inqüestionables... en teoria. Ningú parla (ni l'extrema dreta...) de suprimir-los, però la dreta intenta constantment retallar-los: la sanitat pública és cara, les pensions són massa cares, els salaris són massa elevats,... En definitiva, hi ha una tensió política permanent entre una dreta que pretén rebaixar la despesa social mitjançant una rebaixa d'impostos i una major participació del sector privat allà on hi ha oportunitats de negoci (sanitat, pensions, habitatge,...) i una esquerra que pretén consolidar els avenços socials que ha aconseguit al llarg de dècades i fer front a la creixent i obscena desigualtat social entre països i dins de cada país, especialment després de la crisi econòmica de 2008 i de la pandèmia de 2020. Un conflicte polític permanent entre qui defensa la llibertat absoluta de l'economia privada i la reducció del sector públic (PP, Vox, antiga Convergència, dreta en general) i qui defensa la regulació pública en menor o major mesura de l'economia privada i l'enfortiment del sector públic justament per garantir... treball digne, serveis públics, seguretat social, pensions i igualtat (socialistes, comunistes, esquerra en general). Jo em situo clarament en aquesta segona cultura política, aquestes són clarament les meves prioritats.

Acabo. Quan hi hagi eleccions, qualsevol mena d'eleccions, analitza el teu vot no en funció d'una tradició, una bandera, un lema enginyós o un/a líder que simplement et cau bé... sinó en funció del que és millor per avançar en treball digne, serveis públics, seguretat social, pensions i igualtat.

Votar amb aquest criteri és portar les lluites de tots els Primers de Maig a totes les urnes en defensa dels treballadors i les treballadores de totes les classes!