22/09: 100 anys de les monges vetlladores a Sant Feliu.

Les Germanes Carmelites celebren aquests dies els 100 anys de la seva arribada a Sant Feliu. A més dels actes religiosos, han preparat una petita exposició i un llibret commemoratiu, que es presentaran demà a la una del migdia a la Catedral. Em van convidar a prologar el llibret, i estic especialment content del text que em va sortir:

100 ANYS DE VETLLA A SANT FELIU.

Va ser un dimecres, al juliol de 1957. Eren les deu del vespre. Un nadó havia nascut a casa, al llit on cada nit s’abraçaven els seus pares. La mare necessitava descansar: era forta, però jove i primerenca. Una monja vetlladora li va fer companyia tota la nit. Tota. Els ulls i les mans d’aquella monja devien ser dels primers que van acaronar aquell infant. Que em van acaronar: aquell infant era jo.

Com amb tantes altres dones que portaven infants al món; com amb tantes persones malaltes de Sant Feliu que necessitaven companyia; com amb tants nens i nenes que les monges vetlladores van acollir a Can Marquet, o abans encara; com amb els avis i àvies que avui acullen a casa seva, a la seva residència. Com han fet durant cent anys, els anys que fa que van arribar a Sant Feliu.

El món de 2018 té poc a veure amb el de 1918. El món que es comunica avui a l’instant amb internet amb prou feines acabava aleshores de descobrir l’electricitat. El paper de l’Església no és, en un estat democràtic i laic, el que era. El paper de la dona no és, després de dècades de lluita per la igualtat, el que era. Els serveis públics i la justícia garanteixen avui allò que, fa cent anys, els ordres religiosos i la caritat feien possible. Molts canvis en un segle... però, en el cas de les monges vetlladores i en tants altres, una fidelitat absoluta a la raó de ser, al motor o la motivació de cada dia al llevar-se, al sentit volgut de la vida: el servei a les persones, l’amor a les persones més desvalgudes, la concreció de la fe en l’atenció i la mirada a qui potser no té altres ulls a qui mirar.

L’alcalde de la ciutat on tantes persones heu vetllat, l’alcalde de la ciutat vetllada, no pot sinó mostrar i explicitar agraïment a la congregació. 100 anys de presència constant, discreta, diària, sense escarafalls ni protagonismes, però amb un saber estar i un voler ajudar que avui, amb tota justícia, amb tot mereixement, Sant Feliu reconeix i agraeix. En nom de les persones que han sabut del vostre segle d’amor, en nom dels infants, malalts i ancians que heu atès i estimat, moltíssimes gràcies i molts ànims per continuar amb el vostre treball. I també, per què no, en nom d’aquell infant menut que, en un dimecres de juliol de 1957, vau atendre amorosament en aquell llit on cada nit s’abraçaven els seus pares...