Villeneuve-le-Roi

Avui acabaré dos escrits sobre dues ciutats europees de les quals, per raons diferents, he après coses que voldria que algun dia s'apliquessin a Sant Feliu: Villeneuve-le-Roi, a França, per la tarifació social, i Södertälje, a Suècia, per la participació ciutadana.

Villeneuve-le-Roi és una ciutat propera a París. Parlo de memòria, però em sembla que ens hi vam agermanar a finals dels anys 80. Com a regidor, hi vaig anar diverses vegades entre 1991 i 2001, i també vaig atendre els regidors de Villeneuve quan ells venien aquí: ens podíem entendre prou bé amb el meu francès. Durant un temps, Villeneuve-le-Roi (VLR) va estar agermanada amb una ciutat búlgara. Avui, mirant el seu web, he vist que només compten com a ciutat agermanada la ciutat de Stourport-on-Severn. Es veu que a nosaltres tampoc no ens hi compten... VLR va tenir alcalde comunista (PCF) entre 1965 i 2001. Des d'aleshores, hi ha un equip de govern del partit de Nicholas Sarkozy. El nostre agermanament va tenir diversos moments culminants: participació de les nostres colles a les seves festes, partits de futbol o la mítica ruta ciclista entre VLR i Sant Feliu a l'estiu, si no recordo malament, de 1998, recorreguda per ciclistes de totes dues ciutats. Cal recordar que, al barri del Mas Lluí, tenim justament la plaça de Villeneuve-le-Roi.

Personalment, jo recordo amb molt de carinyo VLR per les moltes coses que en vaig aprendre, quan jo tot just començava la meva etapa de regidor. Em va sobtar l'austeritat de moltes de les seves instal·lacions esportives i culturals, però encara més em va sobtar l'obsessió dels regidors d'esquerra (PCF i PSF) per garantir que cada "villeneuvois" pugués accedir a qualsevol servei municipal. No hi havia trobada amb ells que no estigués farcida de discurs (i de realitzacions!!!) entorn de l'egalité, l'equité, la mixité, les valeurs republicains,... Potser en tres o quatre viatges, vaig visitar escoles de primària, escoles bressol, centres culturals, equipaments esportius, residències de gent gran,... i en tots ells m'explicaven els criteris d'accés, de pagament, de participació dels usuaris en l'avaluació i gestió. En algunes visites, anava fins i tot amb l'Aurelien, fill d'exiliats valencians que encara parlava en català.

El que més em va sobtar van ser dues coses: la política d'habitatge i la política fiscal local del PCF. Amb alcalde comunista abans i després de la II Guerra Mundial, el PCF va impulsar una política (des de 1945!) de creació d'habitatge públic que, a molts municipis de la banlieu de París ha portat a què més de la meitat dels habitatges siguin municipals, normalment en règim de lloguer a baix preu (HLM) per als seus habitants. No recordo les dades exactes de VLR.

Però el que més em va sorprendre i el que crec que és més d'aplicació a Sant Feliu és la política fiscal de tarifació social. El discurs de fons ja el vaig explicar en un altre escrit meu: "Offrir des services utiles aux gens ne saurait suffire, il faut que chacun puisse y accéder"

En definitiva, la política que l'ajuntament de VLR aplicava als serveis municipals (que no són de caràcter universal i finançats per l'Estat i, per tant, no són gratuïts) consistia en l'establiment de diferents trams de preus corresponents a diferents trams de rendes familiars, considerant tres factors: a) la suma dels ingressos dels adults que conviuen, b) el nombre total de persones que conviuen, c) la deducció de despeses per habitatge (lloguer o compra) i per sentències judicials (pensions per divorci, etc). És el que els francesos anomenen quotient familial i que és d'aplicació, per determinar el preu dels serveis municipals, en tots els ajuntaments governats pel PCF i per molts amb majories d'esquerres. Vegeu-ne un exemple a la ciutat de Nanterre.

Les conseqüències del model són, al meu entendre, molt clares. Deveu recordar que, a la tardor de 2005, hi va haver diversos incidents a ciutats franceses, amb crema de molts equipaments inclosa. Però el que potser no sabeu és que, en altres ciutats, la gent va protegir tots i cadascun dels seus equipaments (esportius, docents, culturals,...) perquè se'ls sentia com a propis, perquè eren seus. Aquest és el meu desig per a Sant Feliu, tant si el santfeliuenc, els seus pares o els seus avis són d'aquí, d'Andalusia, del Marroc, de Colòmbia o de Romania.

Aquesta és la idea que vaig aprendre a Villeneuve-le-Roi i la que m'agradaria, si tenim responsabilitat de govern, debatre en el si del Consell Assessor de Polítiques Socials que proposem des d'ICV-EUiA i, per què no?, aplicar a Sant Feliu.