Södertälje

Södertälje és una ciutat de Suècia. M’agradaria haver-hi anat, i més després d’haver-la vist anomenada tants cops als llibres de l’Stieg Larsson... Però no en parlaré ni per turisme ni per literatura, sinó per les lliçons que en vaig aprendre parlant amb el regidor d'educació del seu ajuntament. Es diu Tomas Johanson i el vaig conèixer amb motiu d’una jornada sobre descentralització educativa que vam organitzar des de l’Àrea d’Educació de la Diputació.

Södertälje és una ciutat de l’àrea metropolitana d’Estocolm, 30 km al sud de la capital sueca. Ara té uns 80.000 habitants i poc abans de començar la dècada en tenia una mica més de 60.000. Té un ajuntament d’esquerres, amb clara majoria del Partit Socialdemòcrata de Suècia, i amb el Partit de l’Esquerra (el nostre equivalent a Suècia) també al govern de la ciutat. (les pàgines vinculades són en suec: amb Google Translate la traducció a l'anglès és correcta i fins i tot tradueix directament al català, tot i que amb una qualitat molt menor)

De la mateixa manera que, molts anys enrera, vaig aprendre dels regidors comunistes de Villeneuve-le-Roi les seves polítiques d’inclusió social, el regidor suec em va sorprendre per la seva concepció de la solidaritat internacional, per la gestió participativa dels serveis personals i pel pes d’ambdues coses en l’agenda política local a una ciutat com la seva.

Si us heu fixat en les xifres de població que he esmentat més amunt, Södertälje ha crescut en una tercera part fa molt poc temps i molt ràpidament. Ho va fer acollint un gran nombre de refugiats iraquians: gairebé deu mil, més que els Estats Units i Canadà junts, em va dir en Tomas, als qual afegir un nombre similar d'altres països de la regió, especialment Síria. Va ser una opció del govern d'esquerres local, que ho va debatre prèviament amb la ciutadania. Em va exposar alguns dels problemes que va viure la ciutat, sobretot pel que fa a l'acollida lingüística, però em va sobtar la forma i el fons dels debats polítics a la ciutat que van permetre aquest increment de la immigració. No vaig poder evitar les comparacions aquí... Quin nivell de consciència i de debat polític ha de tenir una ciutadania per debatre i acordar una acollida de refugiats d'aquesta envergadura? Quants anys d'experiència i convicció en la democràcia participativa? Quina enveja!

Pel que fa al sistema educatiu suec, jo ja sabia que és plenament en mans dels municipis. El govern suec marca els plans d'estudis i els sistemes nacionals d'avaluació, però el professorat és funcionari municipal i els directors són nomenats pels ajuntaments. Els centres tenen una autonomia organitzativa i de funcionament molt àmplia, i els resultats escolars són alts i es distribueixen de manera equitativa. Em va sorprendre fins a quin punt ell, com a regidor, havia d'estar al cas del dia a dia de cada escola i de com havia de comptar, de forma continuada, amb les opinions i les propostes de famílies i professorat. De fet, a diferència del nostre consell escolar municipal, les sessions del ple de l'ajuntament dedicades al seguiment de la política educativa són periòdiques, públiques i amb un nivell molt alt de participació.

De fet, en Tomas Johanson em deia que a Södertälje les eleccions es decideixen en base a tres grans aspectes de la vida local: l'habitatge públic, l'atenció als infants i adolescents i l'atenció a la gent gran. En tots aquests aspectes, i en el conjunt de temes de l'agenda política local, em deia, és fonamental la participació de la ciutadania.

I m'ho va resumir en una frase que sintetitzava la seva manera d'entendre la democràcia: "la comunitat ha de conèixer plenament les característiques de cada problema i ha de participar activament en la construcció de la solució". No es tracta, doncs, de dir SÍ o NO o de triar entre diferents alternatives al final d'un procés, sinó de participar des del principi en la definició d'aquestes alternatives i en la valoració i selecció de la millor solució possible en cada cas, de forma conjunta entre la ciutadania i els seus representants.

Això mateix vaig aprendre-ho de l'Àngel Merino en una situació molt concreta: la segona fase de la remodelació de la Rambla. No va voler que els arquitectes exposessin als veïns dues o tres alternatives d'obra, sinó que va voler que els arquitectes anessin "amb un full en blanc" a les reunions i escoltessin primer les opinions i demandes dels veïns, i les anessin "dibuixant" a mesura que tothom s'anava sentint progressivament implicat en la solució que finalment es va dur a terme.

Chapeau, Tomas Johanson! Chapeau, Àngel Merino!