4 milions d'aturats, jubilació als 67, 60% de salaris inferiors a 1.000€, rebaixes a les pensions... Que per fi se senti la veu dels treballadors!
Jo puc arribar a entendre que l'economia de mercat, pròpia del sistema capitalista, hagi guanyat la batalla a l'economia planificada i centralitzada, pròpia dels sistema comunista. I si no ho entengués, l'evidència m'hauria de fer caure mil vegades de la parra. Però no vull admetre, de cap manera, una societat de mercat.
Jo puc arribar a entendre que, per guanyar electoralment en el sistema democràtic que defenso aferrissadament, els grans partits busquin allò que en diuen el centre sociològic, i que busquin allò que també es diu la moderació. Val la mateixa dita de la parra. Però no vull admetre, de cap manera, que això impliqui el menyspreu als drets i les conquestes dels treballadors.
Ara miro cap a casa, i perdoneu-me si ofenc algú. Jo puc arribar a entendre que, després del fracàs del model soviètic, ens oblidéssim de la falç i el martell, entenguéssim (i amb raó!) que l'explotació capitalista ho és de la força del treball i dels recursos de la natura i incorporéssim l'ecologisme polític. També puc entendre, però em costa mooooolt més, que ens fiquem en l'hortet identitari i en fem ¿bandera?. Però la bandera que jo vull és la d'un partit explícitament dels treballadors, el partit de què vull formar part no ha de ser ambigu en el seu perfil més roig, en la seva defensa del dret de cada persona (de totes!!!!) a viure en plenitud i amb igualtat d'oportunitats, de democràcia no només política, sinó econòmica i social.
Podem deixar a gent com la que està governant avui a Madrid que es reivindiquin com a partit socialista i obrer? Podem deixar que la política estigui mancada de dirigents sindicals i obrers, que posin damunt la taula la veu i la força de la immensa majoria de la societat, la que només depèn del seu salari, guanyat amb les seves mans o els seus coneixements? Podem continuar parlant en termes "com si ens l'aguantéssim amb paper de fumar" per proposar sortides a la crisi que castiguin a qui l'ha generada i no als qui la continuen patint dia a dia?
Cal un discurs d'esquerres (no del PSOE, si us plau, que el discurs que té ja el veiem en el títol d'aquest escrit...) que torni a dir al pa, pa i al vi, vi, sense demagògia ni lemes fàcils contra tot i tothom, però que s'entengui a la primera, si us plau, que s'entengui als bars on s'ajunten els aturats, a les oficines o els bars on hi treballen joves que guanyen 600€ al mes, a les cases dels avis i les àvies de pensions de misèria que ara els han rebaixat al damunt quatre euros i sense que alcem prou la veu en nom seu per dir JA N'HI HA PROU!
Amb propostes clares i contra allò que ens ofen els sentits i la intel·ligència: acabo de veure el senyor Emilio Botín presumint dels guanys astronòmics del Banco Santander, i de dir que és qui més ha gestionat els crèdits de l'ICO. Qui, si no és ICV o EUiA, pot dir que ja n'hi ha prou de la carallotada legal que impedeix a l'ICO o a l'ICF a Catalunya donar crèdits directament a les petites i mitjanes empreses i donar-les als bancs com a intermediaris... perquè després surti el Botín de torn a presumir dels beneficis que ha obtingut després de rebre milions i milions de diners públics?
A les eleccions del Parlament de la propera tardor, és evident que hi haurà molta gent que situarà les seves propostes en el tema identitari, el referèndum del 2014 i vés a saber què. Poca cosa que sentin com a pròpia -sí, Sant Feliu és com és i no com a cadascú li agradaria-, dues terceres parts dels habitants de la ciutat que és tan meva. Jo vull, reclamo, necessito, que el partit de què formo part expliciti i faci clarament comprensible un discurs que la gent que viu del seu salari trobi proper i factible, que els treballadors i les treballadores puguin identificar com a propi. Companyes i companys, reclamo que aquestes eleccions no ens equivoquem de bandera!
Amb tot el que està caient, JA N'HI HA PROU.
Tornem a veure Novecento, la gran pel·lícula de Bertolucci que s'anunciava amb la magnífica imatge que he reproduït. Tornem a pensar com trencar les barreres que ensorren a tanta gent arreu del món a la misèria i que ara, com si caiguéssim de la parra, resulta que ens adonem que també tenim tan a prop nostre
Per cert, jo al 1976 vaig entrar a Convergència Socialista de Catalunya i vaig comprar un magnífic cartell, en blanc i negre, amb aquesta imatge (de la qual he vist aquesta informació a la wikipedia) al damunt de la qual es llegia: "Vindrà el dia que el treball vencerà". Puc semblar càndid, però jo encara m'ho crec.
Jo puc arribar a entendre que, per guanyar electoralment en el sistema democràtic que defenso aferrissadament, els grans partits busquin allò que en diuen el centre sociològic, i que busquin allò que també es diu la moderació. Val la mateixa dita de la parra. Però no vull admetre, de cap manera, que això impliqui el menyspreu als drets i les conquestes dels treballadors.
Ara miro cap a casa, i perdoneu-me si ofenc algú. Jo puc arribar a entendre que, després del fracàs del model soviètic, ens oblidéssim de la falç i el martell, entenguéssim (i amb raó!) que l'explotació capitalista ho és de la força del treball i dels recursos de la natura i incorporéssim l'ecologisme polític. També puc entendre, però em costa mooooolt més, que ens fiquem en l'hortet identitari i en fem ¿bandera?. Però la bandera que jo vull és la d'un partit explícitament dels treballadors, el partit de què vull formar part no ha de ser ambigu en el seu perfil més roig, en la seva defensa del dret de cada persona (de totes!!!!) a viure en plenitud i amb igualtat d'oportunitats, de democràcia no només política, sinó econòmica i social.
Podem deixar a gent com la que està governant avui a Madrid que es reivindiquin com a partit socialista i obrer? Podem deixar que la política estigui mancada de dirigents sindicals i obrers, que posin damunt la taula la veu i la força de la immensa majoria de la societat, la que només depèn del seu salari, guanyat amb les seves mans o els seus coneixements? Podem continuar parlant en termes "com si ens l'aguantéssim amb paper de fumar" per proposar sortides a la crisi que castiguin a qui l'ha generada i no als qui la continuen patint dia a dia?
Cal un discurs d'esquerres (no del PSOE, si us plau, que el discurs que té ja el veiem en el títol d'aquest escrit...) que torni a dir al pa, pa i al vi, vi, sense demagògia ni lemes fàcils contra tot i tothom, però que s'entengui a la primera, si us plau, que s'entengui als bars on s'ajunten els aturats, a les oficines o els bars on hi treballen joves que guanyen 600€ al mes, a les cases dels avis i les àvies de pensions de misèria que ara els han rebaixat al damunt quatre euros i sense que alcem prou la veu en nom seu per dir JA N'HI HA PROU!
Amb propostes clares i contra allò que ens ofen els sentits i la intel·ligència: acabo de veure el senyor Emilio Botín presumint dels guanys astronòmics del Banco Santander, i de dir que és qui més ha gestionat els crèdits de l'ICO. Qui, si no és ICV o EUiA, pot dir que ja n'hi ha prou de la carallotada legal que impedeix a l'ICO o a l'ICF a Catalunya donar crèdits directament a les petites i mitjanes empreses i donar-les als bancs com a intermediaris... perquè després surti el Botín de torn a presumir dels beneficis que ha obtingut després de rebre milions i milions de diners públics?
A les eleccions del Parlament de la propera tardor, és evident que hi haurà molta gent que situarà les seves propostes en el tema identitari, el referèndum del 2014 i vés a saber què. Poca cosa que sentin com a pròpia -sí, Sant Feliu és com és i no com a cadascú li agradaria-, dues terceres parts dels habitants de la ciutat que és tan meva. Jo vull, reclamo, necessito, que el partit de què formo part expliciti i faci clarament comprensible un discurs que la gent que viu del seu salari trobi proper i factible, que els treballadors i les treballadores puguin identificar com a propi. Companyes i companys, reclamo que aquestes eleccions no ens equivoquem de bandera!
Amb tot el que està caient, JA N'HI HA PROU.
Tornem a veure Novecento, la gran pel·lícula de Bertolucci que s'anunciava amb la magnífica imatge que he reproduït. Tornem a pensar com trencar les barreres que ensorren a tanta gent arreu del món a la misèria i que ara, com si caiguéssim de la parra, resulta que ens adonem que també tenim tan a prop nostre
Per cert, jo al 1976 vaig entrar a Convergència Socialista de Catalunya i vaig comprar un magnífic cartell, en blanc i negre, amb aquesta imatge (de la qual he vist aquesta informació a la wikipedia) al damunt de la qual es llegia: "Vindrà el dia que el treball vencerà". Puc semblar càndid, però jo encara m'ho crec.
Comentaris
Vamos a dejar que nos dividan? Vamos a dejar que nos opriman?
Vamos a perder lo poco que nos queda? Reimpulsemos la unidad de los trabajadores y defendamos lo que nadie está defendiendo.