La carretera torna a ser un passeig.

La carretera arbrada i amb llambordes és un vague record de la meva infantesa. De petit, no era un dels llocs on anava a passejar amb els meus pares, però en tinc records molt entranyables: acompanyava la meva tieta Maria Rosa a la telefònica (quan a casa encara no teníem telèfon, i recordo que el vam tenir al 1966, quan jo tenia vuit anys (el número 371, per cert!), quan anava amb el meu pare i el meu germà al barber a can Batalla (hi vaig anar el dia que feia 10 anys i em van fer un petit descompte, i hi devorava tots els TBO!), una vegada que vam anar tots els nanos dels Padres (jo feia "perfeccionamento" primero o segundo, no ho recordo) amb banderetes perquè passava "el caudillo" (d'aquella sortida, devia ser el 64 o 65, recordo que em vaig quedar embadalit mirant la torre de la presó i el hermano Antolín em va haver de cridar l'atenció),...

La carretera era el centre de totes les nostres compres, tret del menjar, que anàvem a ca la Júlia, al carrer de Baix i la fruita, a cal Mataporcs. Els comerços eren també els noms dels corralons: el corraló de l'Escala, el corraló de can Rabassa, el corraló de l'Ideal. Tot passava per la carretera: els llums a can Llumenetes (encara recordo que, quan van canviar el llum de 125V a 220V, vam haver de fer un bon proveïment de noves bombetes i, durant uns anys, de transformadors i jo al principi m'equivocava de voltatge i havia de fer el viatge dues vegades), la farmàcia a cal Martí, els vins a cal Borràs, els discos a cal Coscoll, el segó per als conills a cal Pons, la roba bona (quan es va poder!) a ca l'Amigó, les primeres ulleres (i les actuals!) a cal Feliu, la roba a cal Requena, la drogueria a cal Pere Bernades, alguns regals a cal Bausili, a cal Grané (tots els recordatoris dels batejos dels meus fills!) i altres a can Dot (la cistelleria on havien treballat la meva àvia i la meva mare, descendents de generacions d'espardenyers de Sant Just), els tortells de nata de cada diumenge, després de sortir de missa, a cal Mata, els rellotges (comprar-los o arreglar-los!) a cal Sancho ... i altres indrets que ara potser em deixo. El meu lloc preferit per anar a comprar, el que mai no rondinava, era comprar el pa a la Puríssima: de torna, hi havia sempre un cargol o una mica de coca que m'encantava. La botiga és igual que quan hi anava de petit, abans d'anar a l'escola, per esmorzar pa acabat de fer o aquella meravellosa coca de torna...

Anys després, va ser el lloc de les mobilitzacions. Per l'ambulatori, contra el tancament de l'Alumini, per aconseguir escoles, per aconseguir mestres per a les escoles, a les lluites obreres dels primers setanta. Quantes vegades he alçat el cor, la veu i el puny a la nostra carretera... I també, amb el tren, el lloc de les anades i vingudes: al Joanot Martorell, d'Esplugues, a la Universitat, a les feines, als cinemes, a les reunions... I així per a tantíssima gent!

Quan vaig entrar com a regidor a l'Ajuntament, la carretera va esdevenir també objecte de negociacions. Primer per al desviament de la carretera o per al seu manteniment i després, a finals dels 90 i principis dels 2000, per al seu traspàs definitiu a l'Ajuntament. El traspàs era, evidentment, una condició sine qua non per recuperar la carretera i convertir-la novament en el nostre carrer més important, en el nostre nou carrer major. Aquesta recuperació es va començar a concretar a mesura que avançaven dos projectes: la nova N-II com a autovia paral·lela a l'AP-7 i el riu i, sobretot, la recuperació del tramvia. El primer, va permetre treure tràfic de Sant Feliu: ja podíem imaginar la carretera només com a espai de mobilitat interior. El segon, va permetre començar a fer els números i establir les condicions del traspàs. Finalment, al setembre de 2002, l'Àngel Merino, llavors alcaldàs de Sant Feliu, va signar el traspàs de la carretera, conjuntament amb els alcaldes de Sant Just, Esplugues i l'Hospitalet, municipis travessats per la ja rebatejada N-340 i pels quals havia de passar el tramvia.

La carretera hauria d'haver estat, llavors, objecte de debats i propostes sobre el seu futur i el seu paper en el futur de la ciutat. Els homes i dones d'Iniciativa i d'Esquerra Unida vam plantejar, en les eleccions de 2003, una proposta explícita en el programa electoral que va guanyar les eleccions aquell any: configurar un gran centre urbà de ciutat entre la carretera i l'avinguda del soterrament, bàsicament peatonal, i amb una línia de tramvia en cada sentit. Per fer-ho possible, caldria resoldre prèviament el problema de l'aparcament: l'aprovació definitiva del planejament de Can Bertrand (també a l'any 2002) resolia el tema, ja que es crea un gran aparcament soterrani entre la nau de les Sedes i el Casal de Joves (actualment en construcció), una part important del qual hauria de ser de rotació.

Hauria estat, n'estic convençut, un debat d'alçada. Però el nou govern de PSC, CiU i ERC no el va voler ni admetre. És possible que un debat obert sobre el tramvia a la carretera hauria conclòs rebutjant la idea, no ho nego. Però el que és absolutament antidemocràtic és ni tan sols admetre la possibilitat del debat. Recordo que, en un acte al saló de plens i en un altre al Palau Falguera, vaig plantejar la petició que el tema es pogués debatre i la negativa va ser rotunda. Em vaig alçar i me'n vaig anar emprenyat amb l'actitud de l'equip de govern...

(És curiós (i satisfactori!!!) que, a Barcelona i per a la Diagonal, hi hagi la possibilitat d'un debat que a Sant Feliu es va impossibilitar per la via del ordeno y mando. Me n'alegro per la democràcia quotidiana barcelonina (hi deu tenir a veure que ICV-EUiA estiguem al govern?) i em sap greu per la mediocritat democràtica santfeliuenca...)

En tot cas, la carretera torna a ser un lloc acollidor i agradable, de passeig, de trobada, de conversa, de comerç. Em van comentar els comerciants que van fer el passeig inaugural amb els regidors, que també serà un lloc d'activitat, de festa: una gran idea! La primera ocasió per comprovar-ho, serà la festa ciutadana d'inauguració del nou tram i d'encesa de l'enllumenat de Nadal, el proper 28 de novembre.

I no em puc estar de somiar en veu alta. Estic segur que a la propera remodelació de la carretera, d'aquí als anys que sigui (que el món no s'acaba amb nosaltres i ja sabem a quina velocitat canvia!) hi haurà alguna imatge similar a la que viuen els ciutadans de Parla (a l'àrea metropolitana de Madrid) ja avui:
Bé, això ja vindrà. A més, divendres passat, en això no hi pensava. Perquè mentre enretiràvem els cons per obrir el tercer tram del nostre nou i flamant carrer Major, el que sí que estava pensant és que la carretera a mi m'agrada molt i que Sant Feliu sabrà gaudir-ne com es mereix.

ENHORABONA, SANT FELIU!!!