Els límits democràtics de la participació ciutadana.
En un comentari en un altre escrit del meu blog, un enèssim anònim m'acusa d'incoherència personal per signar coses que em queden lluny (en contra de les lapidacions de dones a Iran, en una campanya d'Amnistia Internacional) i "pasarme por el forro" les signatures que ens queden més aprop (Sànson i Trambaix).
Canvio de tema, però hi torno tot seguit. Recordo la meva última sortida com a regidor d'Interior, a Marsella, en una presentació d'experiències de participació ciutadana (remodelació de la Rambla i Sant Feliu Ciutat en Congrés). En la mateixa taula rodona, hi parlava Patrick Braouezec, membre del Partit Comunista Francès, amic de l'Àngel Merino i líder, com ell, del Fòrum d'Autoritats Locals del Fòrum Social Mundial. En Patrick era llavors alcalde de la ciutat de Saint-Denis, al costat de París. La seva intervenció va girar entorn del tema amb què he titulat aquest escrit: els límits de la participació. Jo no el coneixia i em va sorprendre molt favorablement. Amb una força i una claredat d'idees envejables, va dir que la participació només podia tenir dues limitacions: els valors republicans i els compromisos electorals.
En Patrick va posar un exemple de com havia assumit un conflicte i generat controvèrsia amb els veïns d'un barri per la seva defensa aferrissada de la ubicació d'una mesquita, que el veïnat rebutjava. Més enllà de la defensa del dret dels musulmans a tenir un lloc de culte, el que defensava a ultrança és el dret inalienable de reunió de tots els ciutadans. Contra aquest dret, va dir, no hi ha mobilització acceptable, en l'atac als drets de ciutadania (a França, en solen dir "valors republicans"), no hi ha negociació possible.
Ara torno al tema inicial del meu escrit. En les eleccions municipals de 2003, tant ICV-EUiA com el PSC portàvem al nostre programa electoral el pas del Trambaix. Nosaltres ho concretàvem, com sempre solem fer: un carril per la carretera i un altre damunt per l'avinguda que ha de sorgir del soterrament de la via. El PSC no recordo que fes cap proposta en concret. Però entre ells i nosaltres representàvem les 2/3 parts de la ciutadania i assumíem el compromís, refrendat per les urnes, del Trambaix per Sant Feliu. I ara vaig a les signatures. És cert que hi ha 7.000 signatues que diuen "No al Trambaix", però hi ha 14.000 vots que diuen "Sí al Trambaix". Assumint això no "em passo pel forro" les 7.000 signatures. Assumint això, aplico el principi democràtic que compromet un càrrec electe amb la ciutadania que l'ha escollit i el programa que ha proposat, amb el suport més o menys ampli de la ciutadania. I això ho saben i accepten democràticament els líders del moviment veïnal, que coneixen i usen els mitjans més idonis per crear opinió pública i forçar el debat de les seves idees o propostes... però que saben que no poden deslegitimar la voluntat expressada per la ciutadania amb el seu vot.
Carregar-se una cosa i haver-la de respectar alhora és un fet inevitable que vam constatar també amb en Patrick. Com a comunista, em deia, rebutjo moltes de les lleis vigents de la República, però com a alcalde tinc l'obligació de complir-les i fer-les complir.
Jo comparteixo plenament aquesta visió que vaig sentir en la veu apassionada d'en Patrick. La participació ciutadana té només els límits immutables de les llibertats democràtiques i els resultats electorals, i el límit modificable de la llei que està vigent en cada moment, que no podem ignorar, però que sí que podem canviar.
Torno a l'enèssim anònim i la seva acusació que em passo pel forro les signatures de la Sànson. Suposo que es refereix a les al·legacions impulsades per Aire Net. El meu parer és que aquí es dóna una situació similar a la que comentava en Patrick: hi ha una legislació de la Unió Europea a la qual l'empresa s'ha d'acollir i que Generalitat i Ajuntament han de controlar que compleixi fil per randa. I en això estem. Ni podem fer com si les lleis no existissin ni podem, com diu l'anònim, passar-nos-les pel forro. Però la lluita per la democràcia ens ha permès guanyar el dret i l'obligació d'aconseguir majories socials per canviar-les: és el funcionament democràtic de la construcció de majories suficients i duradores per a tots els nivells de govern, des de la Unió Europea (tema Sànson) fins a l'Ajuntament (tema Trambaix). Així sembla que ho han anat entenent moviments que, com les CUP, han sorgit darrerament al mapa electoral català i que, fent el pas, profundament democràtic, de la protesta a la proposta, de la denúncia de temes concrets a la definició d'una alternativa global a la ciutadania, podríem veure (i saber quin suport té) d'aquí dos anys i mig a Sant Feliu.
Canvio de tema, però hi torno tot seguit. Recordo la meva última sortida com a regidor d'Interior, a Marsella, en una presentació d'experiències de participació ciutadana (remodelació de la Rambla i Sant Feliu Ciutat en Congrés). En la mateixa taula rodona, hi parlava Patrick Braouezec, membre del Partit Comunista Francès, amic de l'Àngel Merino i líder, com ell, del Fòrum d'Autoritats Locals del Fòrum Social Mundial. En Patrick era llavors alcalde de la ciutat de Saint-Denis, al costat de París. La seva intervenció va girar entorn del tema amb què he titulat aquest escrit: els límits de la participació. Jo no el coneixia i em va sorprendre molt favorablement. Amb una força i una claredat d'idees envejables, va dir que la participació només podia tenir dues limitacions: els valors republicans i els compromisos electorals.
En Patrick va posar un exemple de com havia assumit un conflicte i generat controvèrsia amb els veïns d'un barri per la seva defensa aferrissada de la ubicació d'una mesquita, que el veïnat rebutjava. Més enllà de la defensa del dret dels musulmans a tenir un lloc de culte, el que defensava a ultrança és el dret inalienable de reunió de tots els ciutadans. Contra aquest dret, va dir, no hi ha mobilització acceptable, en l'atac als drets de ciutadania (a França, en solen dir "valors republicans"), no hi ha negociació possible.
Ara torno al tema inicial del meu escrit. En les eleccions municipals de 2003, tant ICV-EUiA com el PSC portàvem al nostre programa electoral el pas del Trambaix. Nosaltres ho concretàvem, com sempre solem fer: un carril per la carretera i un altre damunt per l'avinguda que ha de sorgir del soterrament de la via. El PSC no recordo que fes cap proposta en concret. Però entre ells i nosaltres representàvem les 2/3 parts de la ciutadania i assumíem el compromís, refrendat per les urnes, del Trambaix per Sant Feliu. I ara vaig a les signatures. És cert que hi ha 7.000 signatues que diuen "No al Trambaix", però hi ha 14.000 vots que diuen "Sí al Trambaix". Assumint això no "em passo pel forro" les 7.000 signatures. Assumint això, aplico el principi democràtic que compromet un càrrec electe amb la ciutadania que l'ha escollit i el programa que ha proposat, amb el suport més o menys ampli de la ciutadania. I això ho saben i accepten democràticament els líders del moviment veïnal, que coneixen i usen els mitjans més idonis per crear opinió pública i forçar el debat de les seves idees o propostes... però que saben que no poden deslegitimar la voluntat expressada per la ciutadania amb el seu vot.
Carregar-se una cosa i haver-la de respectar alhora és un fet inevitable que vam constatar també amb en Patrick. Com a comunista, em deia, rebutjo moltes de les lleis vigents de la República, però com a alcalde tinc l'obligació de complir-les i fer-les complir.
Jo comparteixo plenament aquesta visió que vaig sentir en la veu apassionada d'en Patrick. La participació ciutadana té només els límits immutables de les llibertats democràtiques i els resultats electorals, i el límit modificable de la llei que està vigent en cada moment, que no podem ignorar, però que sí que podem canviar.
Torno a l'enèssim anònim i la seva acusació que em passo pel forro les signatures de la Sànson. Suposo que es refereix a les al·legacions impulsades per Aire Net. El meu parer és que aquí es dóna una situació similar a la que comentava en Patrick: hi ha una legislació de la Unió Europea a la qual l'empresa s'ha d'acollir i que Generalitat i Ajuntament han de controlar que compleixi fil per randa. I en això estem. Ni podem fer com si les lleis no existissin ni podem, com diu l'anònim, passar-nos-les pel forro. Però la lluita per la democràcia ens ha permès guanyar el dret i l'obligació d'aconseguir majories socials per canviar-les: és el funcionament democràtic de la construcció de majories suficients i duradores per a tots els nivells de govern, des de la Unió Europea (tema Sànson) fins a l'Ajuntament (tema Trambaix). Així sembla que ho han anat entenent moviments que, com les CUP, han sorgit darrerament al mapa electoral català i que, fent el pas, profundament democràtic, de la protesta a la proposta, de la denúncia de temes concrets a la definició d'una alternativa global a la ciutadania, podríem veure (i saber quin suport té) d'aquí dos anys i mig a Sant Feliu.
Comentaris
http://airenet.contralaincineracio.bloc.cat/post/11190/233355
Crec informar es el deure de tothom , el que passa que ni ha alguns que tenen tots els mitjans i d´altres potser no arriben ni a la meitat de la població.
Sino ja em diras quina competencia pot fer una revista independent com Sant Feliu Respon( 4.000 exemplars ) enfront d´un BUTLLETI o Diari de Sant Feliu que es dona porta a porta i que donen una visió molt "tot es bonic"de la ciutat.
Salut