Humanitat o barbàrie.

(Leer en castellano)

En el moment actual de la història humana, crec que només hi ha dues alternatives: o recuperem humanitat o ens endinsem en la barbàrie. És un tema que em preocupa moltíssim, i que ja vaig comentar aquí: O llei del més fort o fraternitat. Es pot dir de moltes maneres, però la idea de fons és la mateixa: a mesura que perdem una mirada solidària'i col·lectiva, cedim més i més poder a una oligarquía económica molt autoritària.

Demano a les persones que em llegeixen regularment o esporàdica, que intentin resumir en poques paraules la pròpia visió personal dels tres conceptes que he subratllat en les meves primeres línies. Aquí van les meves definicions:

1) El moment actual es caracteritza per la perillosa aliança entre un reduït grup de persones ultra-riques vinculades a l'alta tecnologia, a l'energia i a la indústria de l'armament que acumulen milers de milions de la divisa que sigui i uns partits politics que protegeixen sense complexos ni manies els seus interessos i fortunes. I convencen als electors i electores amb el clàssic argumentari de la ultra-dreta: l'exaltació dels valors patris, el rebuig als immigrants pobres, la negació de la crisi climàtica, els impostos són un robatori a la butxaca dels ciutadans, lo privat funciona millor que lo públic, la família tradicional i amb les mares a casa són el model de la societat...

2) La Humanitat és la convicció que, pel sol fet de néixer, totes les persones som iguals en drets, deures i oportunitats i ens hem de considerar d'igual a igual. Els meus pares m'hi van educar sempre, amb bells refranys com "El que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú ' o els passatges de l'Evangeli que m'han acompanyat sempre i encara m'acompanyen: les Benaurances, la paràbola del samarità i "estimaràs al proïsme com a tu mateix'. Des d'una ètica comunitària laica, la humanitat es deriva dels valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fratenitat, i la convicció que un món i una societat per a tothom ha d'incloure totes les vides, totes les mirades, en especial les dels més febles. Amb segles de lluita i d'evolució humana, el valor i la convicció de la Humanitat s'ha concretat políticament i jurídica en les lleis que són, si més no aquest és el seu propòsit, el marc de la convivència a partir del reconeixement universal dels drets, contínuament ampliats mitjançant la lluita dels sectors socials més desfavorits.

3) La barbàrie és la negació de la Humanitat i, per extensió, la negació de la Llei. És l'expressió màxima de l'individualisme i l'abús de la seva situació dels més forts, més rics, més poderosos. És el domini de la força i la llei de l'embut, és la indiferència amb el patiment, és la burla de l'assenyalat i la seva deshumanització, des de les dones lliures cremades per bruixes fins als immigrants exhausts arribant a una platja que ja és acusat de lladre. La barbàrie és també la deshumanització de l'adversari (perro sánchez,...), la deshumanització dels diferents (gais malalts i pervertits per curar a òsties,...), la deshumanització dels qui culpem dels nostres problemes (jueus com a víctimes ahir, jueus sionistes com a criminals avui,...)

Com deia abans del primer punt, penseu en la vostra visió del món d'avui i la vostra idea de què es Humanitat i què és barbàrie. I estic segur que arribareu al conclusions semblants a les meves:

1) No hi ha equidistància possible entre la Humanitat i la barbàrie. No hi ha jocs de paraules possible per dissimular un genocidi parlant d'una massacre.  No hi ha un terme mig on sigui admissible una mica només una mica de barbàrie a costa d'una mica només una mica d'Humanitat. Nomeés hi ha valors étics personals i col·lectius en la Humanitat, no n'hi ha ni un a la barbàrie. Avui no es pot justificar el crim indiscriminat a milers i milers d'infants i de civils desarmats a Gaza per acabar amb un grup identificat de criminals de Hamas. El dret a la defensa d'Israel no inclou el dret a la matança de desenes de milers de palestins i palestines, a la destrucció de totes les infrastructures de Palestina.

2) Una vida digna per a tothom només es pot construir des de la Humanitat, mai des de la barbàrie. Humanitat i barbàrie tenen, com hem vist, definicions diferents i, per tant, també objectius diferents, La Humanitat és un sentiment personal de generositat i empatia i també una opció col·lectiva que inclou a tots els ésser humans i es planteja la igualtat de drets, deures i oportunitats perquè cada persona pugui viure amb dignitat. La barbàrie és un sentiment personal de despreci i rebuig a persones considerades "inferiors" i és la base de qualsevol política que pretén garantir i reforçar els privilegis d'una minoria, "els nostres", suposadament amenaçats per "els altres". En el nostre món occidental, cada cop més governat pels Estats Units (recordem la vergonyosa reunió de Urrsula von der Leyen al camp de golf particular de Donald Trump) és la defensa dels privilegis conòmics dels Trumps i dels Musk, dels homes blancs cada cop més rics, convenientment disfressats de patriotisme, defensa de la família,  exaltació de la religió i dels valors tradicionals per poder convèncer a milions de persones incautes a les urnes. La Humanitat implica considerar un tothom universal, la barbàrie implica usar tots els mitjans possibles per protegir un "jo i els meus" cada cop més reduï i excloent.

3) La Humanitat no és mostra de feblesa i la barbàrie no és mostra de poder. No es tracta d'una confrontació entre "falcons i coloms", de  més durs o més tous, de més autoritaris o de més dialogants, en un moment puntual i en un tema concret... sempre que la construcció d'acords sorgeixi d'un pacte més o menys entusiasta entre les parts. Per a l'extrema dreta actual, des de Trump i Netanyahu fins a Abascal i Orriols, la Humanitat és sinònim de concessió a l'adversari, al qual cal primer deshumanitzar i després aniquilar: l'extrema dreta se situa clarament en el camp de la barbàrie. Per als defensors d'arreglar-ho tot a hòsties o amb motoserra, ser dialogant, empàtic, misericordiòs o bo en el sentit del Déu en què a totes hores diuen creure és un símptoma inacceptable de feblesa, de perdedor, de derrotat. Per a l'extrema dreta en puixança arreu, el poder només es pot exercir des de la força, enviant l'exèrcit als carrers de les ciutats americanes o massacrant desenes de milers de persones innocents a Palestina, però també organitzant "caceres d'immigrants" a Torre Pacheco o contraposant agressivament autòctons amb immigrants a Ripoll. La barbàrie no és res més que l'exercici cruel del poder i ja hauríem d'haver après a què condueix la crueltat dels qui manen. La Humanitat és l'exercici solidari i dialogant del poder, i ha conduït, malgrat les seves imperfeccions i limitacions, a la democràcia, a la qual li queda encara molt camí per córrer en la correcció de les desigualtats econòmiques i socials, un problema greu que és, però, absolutament impossibles d'abordar des de la barbàrie.

i 4) No és possible justificar la barbàrie en nom de cap religió, en nom de cap Déu. Em dol enormement sentir parlar a Donald Trump o a Benjamin Netanyahu parlar de Déu, justificar el seu odi als immigrants, als palestins, als àrabs, als "diferents" de tota mena, en nom de Déu, em dol que vulguin tornar a governar des del vincle entre religió i política per justificar les seves guerres en nom de Déu. El Déu de l'extrema dreta no és el Déu amorós del Pare Nostre i les Benaurances. Afortunadament, el Concili Vaticà II va establir la separació definitiva entre el poder civil i l'eclesiàstic, entre la legislació democràtica que vincula a totes les persones i la vivència religiosa que vincula a les persones i les comunitats creients. La ultradreta aspira a tornar a posar el déu del temor i la por en el govern dels seus països, però aquest ja és un retorn impossible i que, allà on es dóna, només porta patiment perquè ens torna a una lògica infernal de fidels i infidels que hem de donar definitivament per enterrada. Aquest trànsit de desvinculació institucional de poder polític i religiós ja s'ha donat en el cristianisme, i s'acabarà donant en totes les religions. Els sionistes han de deixar de creure's que són un poble elegit amb carta blanca per assassinar palestins i despreciar cristians, els fonamentalistes musulmans han de deixar de matar "infidels" seguint una interpretació errònia i perversa del Corà, i els fonamentalistes cristians han de deixar d'enyorar el nacionalcatolicisme i el despreci o la violència contra tota classe d'infidels (això sí, pobres. Els infidels rics no compten com a infidels). I, per damunt de tot, fer cas immediatament a l'estimat i inoblidable Pèrich:



Comentaris