8 de Març a la plaça de la Vila, dos grans pregons des de la música i la dansa.
Dissabte 11 de març, al migdia, vam viure dues actuacions excepcionals, que van complementar la fira de dones artesanes que hi havia a la plaça de la Vila i la lectura del Manifest del 8 de Març que va fer la regidora de la Dona, Lídia Muñoz, envoltada d'una representació de les regidores del consistori i del Consell municipal de les Dones.
Després del Manifest llegit per la Lídia, hi va haver una primera intervenció musical a càrrec de la cantant santfeliuenca Alba Pérez, acompanyada al teclat per l'Adrià González. Aquí la teniu cantant:
I aquí teniu el magnífic pregó que va anar llegint intercalant entre cançó i cancó:
Dona i culpa. Aquests 2 conceptes han restat units al llarg de la història. Des dels temps d’Adam i Eva, passant per la Yoko Ono i la seva responsabilitat ineludible en la dissolució dels Beatles, fins a la noia volada per portar una faldilla massa curta...
I dic jo:
Tan intel•ligents que són els homes, o això és el que sempre m’han dit, i ara resulta que l’Adam no recordava que aquella fruita era prohibida...
Tan intel•ligents que són els homes, i ara resulta que no saber controlar les seves pulsions sexuals és responsabilitat nostra...
Tant intel•ligent que semblava en John Lennon, i ara resulta que la culpa de tot la va tenir la Yoko...
Tan intel•ligents que són els homes... i, tot i això, encara se’ns responsabilitza a nosaltres, les dones, de les seves decisions equivocades, dels seus errors...
Doncs saps què et dic?
Aquesta va per tu, Yoko.
Aquesta va per tu, Eva.
Aquesta va per tu, noia de la faldilla curta.
Dona i culpa? Mai més.
Després de l'Alba, hi va haver la participació de les ballarines de l'acadèmia de dansa A Dansa, situada a la plaça Francesc Macià.
La jove Andrea Gaston, ballarina de l'Acadèmia, va composar i va dir (sense llegir!) aquest magnífic text:
I ara què? Què he de fer per arribar a ser qui vull ser?
I d’on parteixo per aconseguir-ho? Qui sóc, ara?
A partir d’aquest moment començo jo a decidir, però fins ara el meu entorn decidia per mi.
A aquesta edat, una dona se n’adona que ha estat dona. Sóc dona? M’han fet dona? Tots els estímuls que he rebut m’han fet com sóc. El rosa, els vestits, les cuinetes, les nines, el pare que arriba de nit, la mare que fa el sopar, les preguntes vergonyoses quan t’agrada un noi...
Tot això m’ha fet dona. Ara que començo a prendre decisions me n’adono de les decisions que no he pres, aquelles que em fan com sóc avui, aquelles de les quals parteixo per arribar a ser qui vull ser. Una d’elles és haver crescut com a dona, i tot el que em queda per créixer vindrà d’aquí, per bé o per mal. Per això dic: “dóna’m la mà, dona i aprenguem a prendre consciència de qui som.
Tres veus de dones joves, la de la Lídia, la de l'Alba i la de l'Andrea, per reivindicar un 8 de Març més, tants 8 de Març més com calgui, que feminisme és igualtat, i que cal continuar reivindicant i fent possible, dia a dia, perquè cada dia sigui 8 de Març, una societat d'homes i dones lliures i iguals.
Després del Manifest llegit per la Lídia, hi va haver una primera intervenció musical a càrrec de la cantant santfeliuenca Alba Pérez, acompanyada al teclat per l'Adrià González. Aquí la teniu cantant:
I aquí teniu el magnífic pregó que va anar llegint intercalant entre cançó i cancó:
Dona i culpa. Aquests 2 conceptes han restat units al llarg de la història. Des dels temps d’Adam i Eva, passant per la Yoko Ono i la seva responsabilitat ineludible en la dissolució dels Beatles, fins a la noia volada per portar una faldilla massa curta...
I dic jo:
Tan intel•ligents que són els homes, o això és el que sempre m’han dit, i ara resulta que l’Adam no recordava que aquella fruita era prohibida...
Tan intel•ligents que són els homes, i ara resulta que no saber controlar les seves pulsions sexuals és responsabilitat nostra...
Tant intel•ligent que semblava en John Lennon, i ara resulta que la culpa de tot la va tenir la Yoko...
Tan intel•ligents que són els homes... i, tot i això, encara se’ns responsabilitza a nosaltres, les dones, de les seves decisions equivocades, dels seus errors...
Doncs saps què et dic?
Aquesta va per tu, Yoko.
Aquesta va per tu, Eva.
Aquesta va per tu, noia de la faldilla curta.
Dona i culpa? Mai més.
Després de l'Alba, hi va haver la participació de les ballarines de l'acadèmia de dansa A Dansa, situada a la plaça Francesc Macià.
La jove Andrea Gaston, ballarina de l'Acadèmia, va composar i va dir (sense llegir!) aquest magnífic text:
I ara què? Què he de fer per arribar a ser qui vull ser?
I d’on parteixo per aconseguir-ho? Qui sóc, ara?
A partir d’aquest moment començo jo a decidir, però fins ara el meu entorn decidia per mi.
A aquesta edat, una dona se n’adona que ha estat dona. Sóc dona? M’han fet dona? Tots els estímuls que he rebut m’han fet com sóc. El rosa, els vestits, les cuinetes, les nines, el pare que arriba de nit, la mare que fa el sopar, les preguntes vergonyoses quan t’agrada un noi...
Tot això m’ha fet dona. Ara que començo a prendre decisions me n’adono de les decisions que no he pres, aquelles que em fan com sóc avui, aquelles de les quals parteixo per arribar a ser qui vull ser. Una d’elles és haver crescut com a dona, i tot el que em queda per créixer vindrà d’aquí, per bé o per mal. Per això dic: “dóna’m la mà, dona i aprenguem a prendre consciència de qui som.
Tres veus de dones joves, la de la Lídia, la de l'Alba i la de l'Andrea, per reivindicar un 8 de Març més, tants 8 de Març més com calgui, que feminisme és igualtat, i que cal continuar reivindicant i fent possible, dia a dia, perquè cada dia sigui 8 de Març, una societat d'homes i dones lliures i iguals.
Comentaris