Jo em vaig equivocar el 10 d'abril. I me'n vaig adonar el 26 de juny.
Era l'onzena Assemblea Nacional d'Iniciativa, a Barcelona. El debat es va centrar en dos grans temes: el projecte polític que defensem, i el procés de confluència amb altres forces d'esquerra per fer-lo possible. I vam debatre i votar també un tema que aquests dies s'ha constatat que era enormement transcendent: donar suport o rebutjar l'acord signat el dia 23 de febrer entre Pedro Sánchez i Albert Rivera.
Curiosament, a la foto del diari El Punt Avui se'm veu en un dels moments en què vaig votar, no puc dir exactament si aquesta resolució o alguna altra. En tot cas, vaig votar a favor de rebutjar aquell acord. Va ser també la posició majoritària a ICV, tot i que alguna veu ja va avançar que ens en penediríem.
Recordo la cronologia d'aquells dies. Després de les eleccions del 20 de desembre, amb una derrota clara del PP i un Congrés molt fragmentat, la renúncia de Rajoy a la investidura obre un escenari imprevist i que Pedro Sánchez va voler aprofitar per intentar fer un govern alternatiu. El 23 de febrer, com deia, PSOE i Ciutadans presenten un acord de govern que porten a debat i votació al Congrés dels Diputats els dies 2 i 3 de març. Crec que l'estratègia del PSOE era errònia al voler excloure d'entrada a Podemos. El 3 de març va ser el dia de l'inoportú esment de Pablo Iglesias a la calç viva. Tot i que hi havia temps per intentar corregir aquests i altres errors i acordar un govern de canvi, tot i els esforços que, per exemple, Compromís i la seva proposta de "Acuerdo del Prado", allò no va ser possible. El temps per a un acord d'investidura s'acabava el 30 d'abril. El dia 10, a la nostra assemblea, vam votar en contra. Jo vaig votar en contra.
La resta és sabuda: el 3 de maig es van convocar noves eleccions, que van tenir lloc el 26 de juny. Rajoy va intentar una primera investidura el 2 de setembre, que va perdre. Tots els partits van esperar a les eleccions basques i gallegues del 25 d'aquell mes, que van reforçar clarament el PP i van tocar seriosament els plantejaments de Pedro Sánchez i el seu rotund "No es no". L'octubre ha estat el mes horrible del PSOE, que segurament trigarà anys a refer-se. El comitè federal de cessament de Pedro Sánchez de l'1 d'octubre i l'executiva nacional del 23 han fet possible el gir del "No es no" a l'abstenció i, finalment, el nou nomenament de Mariano Rajoy com a cap de govern, sense cap contrapartida per als socialistes i amb un partit trencat pel mig. Tot plegat, descoratjador.
Torno al 10 d'abril i a intentar explicar(-me) per què vaig alçar la meva tarja de vot contra l'acord del PSOE amb Ciutadans. D'una banda, factors objectius: Pedro Sánchez havia exclòs de les converses a Podemos i IU, l'argument que "con Podemos no sumamos" era despectiu amb un partit que havia tret molts més diputats que Ciutadans, no s'havia plantejat una negociació honesta i sincera (cal dir que per cap de les dues parts, però el PSOE tenia la responsabilitat de fer el primer pas i possibilitar un mínim acord). I, de l'altre, factors subjectius. El més important, si més no en el meu cas, era que si el 20-D Podemos i IU havien obtingut per separat 5 milions de vots i 1 milió de vots a tot l'Estat, respectivament, en unes segona eleccions i sempre que anéssim junts, aquests resultats no només sumarien, sinó que multiplicarien. Hi havia clima, entre nosaltres, de "sorpasso" i no només al PSOE (que no era el primer objectiu!) sinó al mateix PP: volíem el sorPPasso i crèiem fermament que era possible! Jo mateix m'hi vaig implicar a fons: vaig escriure aquest primer article al meu blog i després, amb altres alcaldes i alcaldesses, vam impulsar una campanya per a una candidatura única de l'esquerra més enllà del PSOE.
La sorpresa, i la decepció, va arribar el 26 de juny. Més enllà de la petita remuntada del PP (sempre incomprensible, sempre justificada pels seus votants per la seva triple consigna (corruptes ho són tots, però el PP genera treball i defensa la unitat d'Espanya)), i dels retrocessos de PSOE i Ciutadans, vaig viure com una desfeta en camp propi que no només no vam arribar als 6 milions de vots que, com a mínim, esperàvem, sinó que amb prou feines vam arribar als 5 milions. Vam perdre, inesperadament, més d'un milió de vots en només sis mesos... Aquell mateix moment vaig adonar-me'n del meu error del 10 d'abril, del dia de la foto.
Després, Mariano Rajoy simplement ha fet el que tan bé sap fer: gestionar el temps amb parsimònia, disposant de molt bona informació sobre tots els actors polítics en joc (incloent l'electorat), que li facilita el gurú indiscutible del PP, el sociòleg Pedro Arriola. A l'altra banda, acabem de veure que hi havia el desert: un Pedro Sánchez que era un líder no consolidat al seu partit i que no va tenir una estratègia clara tot i que ben intencionada. I nosaltres, Podemos i En Comú Podem, oberts a una negociació oberta amb el PSOE sense cap tipus de línia vermella, ni tan sols el referèndum. Hi havia de temps fins al 30 d'octubre, encara era factible. Però el cop d'estat intern del PSOE de l'1 d'octubre i la dimissió fulminant de Pedro Sánchez va tancar-hi definitivament les portes.
I ara què? Doncs, malgrat el proper govern del PP, malgrat tants errors i tant de desànim.. continuar treballant amb humilitat i constància en allò que ens va convocar aquell 10 d'abril a les Cotxeres de Sants: un projecte polític al servei de la classe treballadora de Catalunya i de l'Estat, en confluència amb altres persones i forces polítiques que compartim una bona part d'aquest projecte polític.
Havent après, això sí, alguna lliçó important. La més important: saber valorar millor els moments clau en què es presenten les oportunitats. I altres molt importants, com la necessària gestió del temps, que també requereix el seu temps:
Curiosament, a la foto del diari El Punt Avui se'm veu en un dels moments en què vaig votar, no puc dir exactament si aquesta resolució o alguna altra. En tot cas, vaig votar a favor de rebutjar aquell acord. Va ser també la posició majoritària a ICV, tot i que alguna veu ja va avançar que ens en penediríem.
Recordo la cronologia d'aquells dies. Després de les eleccions del 20 de desembre, amb una derrota clara del PP i un Congrés molt fragmentat, la renúncia de Rajoy a la investidura obre un escenari imprevist i que Pedro Sánchez va voler aprofitar per intentar fer un govern alternatiu. El 23 de febrer, com deia, PSOE i Ciutadans presenten un acord de govern que porten a debat i votació al Congrés dels Diputats els dies 2 i 3 de març. Crec que l'estratègia del PSOE era errònia al voler excloure d'entrada a Podemos. El 3 de març va ser el dia de l'inoportú esment de Pablo Iglesias a la calç viva. Tot i que hi havia temps per intentar corregir aquests i altres errors i acordar un govern de canvi, tot i els esforços que, per exemple, Compromís i la seva proposta de "Acuerdo del Prado", allò no va ser possible. El temps per a un acord d'investidura s'acabava el 30 d'abril. El dia 10, a la nostra assemblea, vam votar en contra. Jo vaig votar en contra.
La resta és sabuda: el 3 de maig es van convocar noves eleccions, que van tenir lloc el 26 de juny. Rajoy va intentar una primera investidura el 2 de setembre, que va perdre. Tots els partits van esperar a les eleccions basques i gallegues del 25 d'aquell mes, que van reforçar clarament el PP i van tocar seriosament els plantejaments de Pedro Sánchez i el seu rotund "No es no". L'octubre ha estat el mes horrible del PSOE, que segurament trigarà anys a refer-se. El comitè federal de cessament de Pedro Sánchez de l'1 d'octubre i l'executiva nacional del 23 han fet possible el gir del "No es no" a l'abstenció i, finalment, el nou nomenament de Mariano Rajoy com a cap de govern, sense cap contrapartida per als socialistes i amb un partit trencat pel mig. Tot plegat, descoratjador.
Torno al 10 d'abril i a intentar explicar(-me) per què vaig alçar la meva tarja de vot contra l'acord del PSOE amb Ciutadans. D'una banda, factors objectius: Pedro Sánchez havia exclòs de les converses a Podemos i IU, l'argument que "con Podemos no sumamos" era despectiu amb un partit que havia tret molts més diputats que Ciutadans, no s'havia plantejat una negociació honesta i sincera (cal dir que per cap de les dues parts, però el PSOE tenia la responsabilitat de fer el primer pas i possibilitar un mínim acord). I, de l'altre, factors subjectius. El més important, si més no en el meu cas, era que si el 20-D Podemos i IU havien obtingut per separat 5 milions de vots i 1 milió de vots a tot l'Estat, respectivament, en unes segona eleccions i sempre que anéssim junts, aquests resultats no només sumarien, sinó que multiplicarien. Hi havia clima, entre nosaltres, de "sorpasso" i no només al PSOE (que no era el primer objectiu!) sinó al mateix PP: volíem el sorPPasso i crèiem fermament que era possible! Jo mateix m'hi vaig implicar a fons: vaig escriure aquest primer article al meu blog i després, amb altres alcaldes i alcaldesses, vam impulsar una campanya per a una candidatura única de l'esquerra més enllà del PSOE.
La sorpresa, i la decepció, va arribar el 26 de juny. Més enllà de la petita remuntada del PP (sempre incomprensible, sempre justificada pels seus votants per la seva triple consigna (corruptes ho són tots, però el PP genera treball i defensa la unitat d'Espanya)), i dels retrocessos de PSOE i Ciutadans, vaig viure com una desfeta en camp propi que no només no vam arribar als 6 milions de vots que, com a mínim, esperàvem, sinó que amb prou feines vam arribar als 5 milions. Vam perdre, inesperadament, més d'un milió de vots en només sis mesos... Aquell mateix moment vaig adonar-me'n del meu error del 10 d'abril, del dia de la foto.
Després, Mariano Rajoy simplement ha fet el que tan bé sap fer: gestionar el temps amb parsimònia, disposant de molt bona informació sobre tots els actors polítics en joc (incloent l'electorat), que li facilita el gurú indiscutible del PP, el sociòleg Pedro Arriola. A l'altra banda, acabem de veure que hi havia el desert: un Pedro Sánchez que era un líder no consolidat al seu partit i que no va tenir una estratègia clara tot i que ben intencionada. I nosaltres, Podemos i En Comú Podem, oberts a una negociació oberta amb el PSOE sense cap tipus de línia vermella, ni tan sols el referèndum. Hi havia de temps fins al 30 d'octubre, encara era factible. Però el cop d'estat intern del PSOE de l'1 d'octubre i la dimissió fulminant de Pedro Sánchez va tancar-hi definitivament les portes.
I ara què? Doncs, malgrat el proper govern del PP, malgrat tants errors i tant de desànim.. continuar treballant amb humilitat i constància en allò que ens va convocar aquell 10 d'abril a les Cotxeres de Sants: un projecte polític al servei de la classe treballadora de Catalunya i de l'Estat, en confluència amb altres persones i forces polítiques que compartim una bona part d'aquest projecte polític.
Havent après, això sí, alguna lliçó important. La més important: saber valorar millor els moments clau en què es presenten les oportunitats. I altres molt importants, com la necessària gestió del temps, que també requereix el seu temps:
Comentaris