El 20-D ha d'enterrar definitivament el 20-N.
Al meu parer, les eleccions del dia 20 tenen una importància extraordinària. No són unes eleccions de continuïtat en una etapa d'estabilitat política i econòmica, sinó unes eleccions enmig d'una crisi que té es presenta de moltes maneres, cinc com a mínim:
- crisi econòmica i social,
- crisi ètica i política i
- crisi territorial a l'Estat,
- tot això enmig d'una crisi de construcció europea
- i les implicacions creixents de la crisi a l'Orient Mitjà.
Del govern que surti el proper 20-D depèn la sortida que hi hagi a la crisi almenys en tres dels temes que he exposat abans: drets socials i laborals, recuperació d'una democràcia de qualitat i sortida democràtica al conflicte entre l'Estat i Catalunya. Crec que aquests són elements fonamentals de reflexió que tota persona hauria de tenir present al votar d'aquí a setze dies, a més de la política exterior amb què encarar els altres dos elements que abans apuntava.
En tots els aspectes esmentats, estic convençut que el PP forma part del problema i en cap cas pot formar part de la solució. Tot i això, és evident que hi ha milions de persones de bona voluntat que voten al PP, inconscientment en contra dels seus interessos. I és que el PP ha aconseguit monopolitzar, fins ara, la idea emocional d'Espanya, l'emoció que molta gent sent per la seva bandera. Res de nou: com aquí ho ha fet també anys i panys CiU amb la senyera. La bandera com a gran tapadora, la pàtria com a gran esquer, la dreta com a gran beneficiària.
El PP és evidentment un partit democràtic pel que fa als seus estatuts i funcionament, Espanya té una constitució democràtica i el PP guanya i perd democràticament les eleccions a què es presenta. Però també és evident que el PP és l'opció amb què els sectors que van sostenir econòmicament i políticament la dictadura de Franco van voler prolongar l'exercici del seu poder, molt clarament després de la desaparició de la UCD de Adolfo Suárez. A finals dels 70, Espanya es va omplir de demòcrates de darrera hora, amb dos personatges que van exemplificar bé aquesta transició dins la Transició: Juan Antonio Samaranch i Manuel Fraga Iribarne, els dos retratats en la primera fotografia amb el dictador i assassí Francisco Franco.
Manuel Fraga va ser un dels set pares de la Constitució, i José María Aznar i Mariano Rajoy van ser simplement deixebles avantatjats d'un dels ministres preferits i més eficaços del franquisme.
Aquesta trajectòria política, convenientment amagada sota la idea que "cal mirar endavant i oblidar el futur", està condicionant molt greument el nostre present i pot condicionar definitivament la sortida a les diverses crisis que he esmentat més amunt.
Cal enterrar el PP ultraliberal de les privatitzacions, les retallades i l'absència de model econòmic.
Quan Aznar, tan graciós ell, deia allò de "España va bien" ho va fer a costa de vendre's totes les empreses fins llavors públiques del país (des de Telefònica fins a tot allò vendible de l'antic INI, etc) i de liberalitzar tot el liberalitzable: especialment el sòl, que va aparèixer desbocat al mercat immobiliari i va crear, a finals dels noranta, la gran crisi/estafa immobiliària que tantes famílies paguen avui escanyades per la hipoteca o desnonades per no poder-la pagar. Destrucció de la indústria, esclat de la bombolla immobiliària, fiar-ho tot al turisme, salvar els bancs amics porque hay dinero para Rato... quin és el model o el futur econòmic de l'Estat?
Diu el PP que l'ocupació augmenta... però no diu que amb sous de misèria, amb contractes temporals, en situació de precarietat creixent, amb un atur de llarga durada entre els majors de 55 anys inhumà i indigne i milers i milers de joves que han hagut de marxar del país. "No hay nada más tonto que un obrero de derechas", diu la dita popular. El vot dels treballadors a qui ataca directament als treballadors només s'explica perquè (com passa fins i tot a familiars meus a Madrid) s'admet en base a una idea superior: España. Crec que és una transposició similar als demòcrates que, amb Pujol, van mirar a una altra costat davant la corrupció en base a una idea superior: Catalunya.
Per millorar les condicions de vida de la gent treballadora, no es pot votar a un enemic de la gent treballadora: no es pot votar al PP!
Cal enterrar el PP autoritari, el de la corrupció i el retrocés en drets i llibertats.
El PP és el partit de la corrupció a Espanya, com CDC ho és de la corrupció a Catalunya. El llistat és interminable: els sobres de Bárcenas, el cas Gurtel al País Valencià, l'operació Púnica a la comunitat de Madrid, els aeroports sense avions, les targes negres dels amics, etc. Pretén tapar-ho amb una acció autoritària de govern que sembla voler tornar-nos a l'Espanya de 1974: ha volgut limitar les llibertats d'expressió i manifestació amb la seva Llei mordassa, vol limitar les competències de les autonomies en temes tan sensibles com l'educació amb la Llei Wert, ha condicionat tots els actes del poder judicial nomenant a militants seus com a presidents d'òrgans tan fonamentals com el Tribunal Constitucional, ha volgut retrocedir en els drets de les dones amb la seva Llei de l'avortament, ha volgut limitar com he dit abans els drets dels treballadors amb la seva reforma laboral, ha volgut limitar el poder dels ajuntaments amb la seva reforma local. . El PP té un model d'estat autoritari i centralista que vol imposar a cop de majoria absoluta i ha heretat dels seus pares polítics, els del franquisme, els de les fotos que acompanyen aquest escrit. Això no és "España en serio", això és "España en Franco"!
Per avançar en democràcia política i en democràcia econòmica, no es pot votar a qui retalla drets i llibertats, a qui no ha nascut de la democràcia i creu per damunt de tot en la democràcia: no es pot votar al PP!
Cal enterrar el PP uniformador i centralista, el de tot s'hi val contra Catalunya, el que més ha fet per trencar Espanya.
Finalment, el PP és el màxim responsable de la situació que es viu a Catalunya. Sabedor que -al contrari dels socialistes- no li cal guanyar a Catalunya per guanyar a Espanya, el seu model autoritari, uniformador i centralista d'Espanya (el que no va poder imposar ni per les armes el dictador) va decidir, quan encara estava a l'oposició al 2006 i amb motiu de l'aprovació de l'Estatut que va impulsar Pasqual Maragall, atacar frontalment a Catalunya, provocar a Catalunya per guanyar vots a cabassos a l'Espanya profunda (no en sentit geogràfic, sinó de mentalitat messetària i carpetovetònica). Paradoxalment, defensant la idea d'Espanya (mentida: la seva idea d'Espanya) està a punt d'aconseguir trencar Espanya, tancant les portes a un diàleg polític imprescindible per construir una Espanya plural on valgui la pena quedar-se... sense que s'hagi d'esgrimir una Constitució que ni el mateix Aznar va votar....
El mateix PP que diu que Espanya no va anar a la guerra d'Irak diu ara que no té cap responsabilitat en el procés cap a no sabem on que avui viu Catalunya. Amb aquest bagatge, és comprensible que el PP sigui avui un partit irrellevant a Catalunya, però és imprescindible que l'electorat del conjunt de l'Estat castigui al PP per la seva enorme irresponsabilitat en empènyer centenars de milers de catalans i de catalanes cap a un desig d'independència... conduït i capitalitzat per qui coincideix amb el PP en quatre dels cinc grans fronts de la crisi que apuntava a l'inici del meu escrit.
Per avançar en una Espanya que se senti orgullosa de la seva pluralitat, que la formalitzi en un model federal tan avançat com l'alemany, suís o nord-americà, on les diverses opcions de futur de la nació catalana es puguin plantejar en un referèndum legal i vinculant, cal tancar la porta a una idea messetària i casposa d'una Espanya que no ha acabat de trencar amarres amb el franquisme: no es pot votar al PP!
Torno a l'inici: tenim tres grans crisis a casa nostra, l'econòmica, la política i la territorial. Del nostre vot dependrà la manera com sortim o afrontem les tres crisis. De les diverses opcions possibles, n'hi ha una d'absolutament contrària als interessos de tots els espanyols i tots els catalans: el retorn a una forma light del règim anterior al 20-N, Per això, cal de totes totes que el PP perdi les properes eleccions, cal de totes totes que el 20-D enterri definitivament el 20-N!
I a tot això, pot ser Ciutadans el nou relleu del PP? Jo, personalment, no ho crec així... però de les raons per demanar que tampoc es voti a Ciutadans en parlaré en un altre escrit.