9-N: a la primera, SÍ; a la segona, NO.

Es difícil escriure sobre la resposta a una pregunta que genera més passió que racionalitat, més fetge que cervell, més certeses a priori que conclusions a posteriori, més -diguem-ne- fe en termes religiosos (ja sigui proclamant l'apocalipsi o el paradís) que reflexió en termes de laïcitat, més cor que cap.

És difícil escriure sobre la resposta a una pregunta que, a data d'avui, no sabem ni si se'ns podrà consultar. Per part del Govern de l'Estat, està clar que no. Per part del Govern de la Generalitat, no hi ha decisió presa. Però espero que el President Mas no decideixi tirar pel dret i convocar una consulta sense les garanties democràtiques exigibles i sense cap reconeixement legal. No perquè no hi tingui dret o perquè el cos no li ho demani, sinó perquè cremaria innecessàriament un cartutx enormement valuós simplement per donar sortida a la comprensible indignació de molts ciutadans i ciutadanes. (...sovint em pregunto per què, si sabíem aquest final, tots plegats ens hem ficat en aquest hortet...)

És difícil escriure sobre la resposta a una pregunta entorn de la qual no hi ha hagut cap debat rigorós i en profunditat. Un debat real entorn tres qüestions que considero bàsiques i que considero imprescindible per:

• 1) acotar els temes de fons del conflicte. Per a mi, són tres: llengua, finançament i lleialtat institucional. De debò que tenim prou elements per considerar que l'única manera de resoldre bé els permanents greuges que el Partit Popular fa en aquests temes és la independència de Catalunya? De debò que és impossible i implantejable una Espanya que es reconegui i s'estimi com a plural i diversa? 
• 2) analitzar els diversos factors presents en un procés de secessió. Les qüestions sobre les que hauríem de tenir més informació i més elements de resposta: els factors objectius (especialment jurídics, econòmics, etc) i els enormement importants factors emocionals, els objectius que volem aconseguir i els costos que estem disposats a assumir per aconseguir-los, etc.
• 3) valorar la seva incidència en la necessària reducció de la desigualtat social al nostre país, el problema que molta gent considerem principal. Com vaig dir en aquest escrit, no em voldria equivocar ni de problema ni d'adversari. El problema dels milers d'aturats catalans o de les milers de treballadores precàries catalanes no ho és pel seu lloc de residència: seria el mateix a Andalusia, Galícia, Portugal o Grècia, per cenyir-nos a la Unió Europea. El seu problema no rau en un conflicte territorial, sinó en un conflicte social. El problema de la nostra i de tota la classe treballadora és l'existència d'un model econòmic injust i generador de desigualtats: el capitalisme financer, la manca de regulació legal i de control democràtic a l'afany de lucre com a motor principal de l'economia i de les societats.

És difícil també escriure a contracorrent, perquè la realitat mediàtica del nostre país no juga gaire a favor de l'opció que, malgrat que potser no la podré plasmar en una papereta, és la meva. Ho he escrit sovint, a ningú no li ve de nou: República Federal d'Espanya. I, en la consulta que defenso, dir que SÍ a la primera pregunta i que NO a la segona, és l'opció que defenso. 

Espero que el respecte que em mereixen totes les altres opcions, es reflecteixi també en relació a la meva. No pretenc tampoc entrar en debat o convèncer a ningú de la conveniència de la meva opció, més quan molt previsiblement la consulta no es podrà fer. Simplement, perquè m'ho han preguntat i perquè em ve de gust, en el meu blog personal explico la meva opció personal: el contrari, quan hi parlo de tot i sempre hi exposo tot allò per què prenc partit, no s'entendria.

Votaria Sí a la primera sense cap mena de dubte. 
Per garantir que Catalunya no tingui cap nova amenaça a la seva llengua i cultura, al control dels seus recursos i al respecte a les seves institucions, estic plenament convençut que ja està superada l'etapa de Comunitat Autònoma que va establir la Constitució del 78. Per blindar allò que el PP vol acabar, cal un pas endavant que requereix, en la meva opinió, que tinguem l'estructura i les competències dels estats. Com les té qualsevol estat de les repúbliques federals que coneixem: Alemanya, Estats Units, etc. La superació de la Constitució de 1978 i l'avenç democràtic de Catalunya requereixen una nova capacitat d'autoorganització i decisió  que, en la meva opinió, s'ha de concretar en el reconeixement de Catalunya com un Estat. Sé que això és un trencament important amb l'actual "statu quo", però crec que és la conseqüència que cal derivar del trencament previ que el PP ha provocat del Pacte Constitucional de 1978.

Votaria No a la segona per una mica d'emocions i per un molt de reflexions.

La mica d'emocions. 

Tinc allò que es diu identitat compartida (català, espanyol, europeu,...) i no sento cap emoció especial (i molt menys orgull) per haver nascut, merament per atzar, en aquest indret i en aquest temps. Per opció religiosa i política, no considero estranger a ningú i no em sento foraster enlloc. L´única vegada en ma vida (i ja en són 57) que m'he sentit estrany és en una recepció posterior a un acte cultural i en què em vaig trobar en una sala en què, en un català exquisit, una quanta gent "de bona casa" parlava de les seves cuites... i la Cèlia em va haver d'agafar perquè no en fotés el camp corrents. Com la major part de santfeliuenques i santfeliuencs, visc sense cap problema la meva identitat compartida i, com apuntaré tot seguit, no veig cap necessitat ni percebo cap avantatge en canviar-ho: mai em serà estrangera la meva sogra de Cuenca, o la poesia de Miguel Hernández o de Federico García Lorca, o l'heroica defensa de Madrid o tantes i tantes altres coses. Poc rigoroses i objectives si voleu... però les emocions, que a mi em determinen poc en aquest tema, són enormement determinants per a molta gent que les converteix en el seu principal argument brandant una bandera o una altra.

El molt de reflexions.

• 1) sobre els temes de fons. Si haguéssim viscut sense la impossibilitat d'abordar democràticament el nostre present i el nostre futur, l'independentisme no hauria estat una opció minoritària fins a l'estiu de 2010. Ni la Constitució (per cert, jo no la vaig votar per la meva convicció en la necessitat de la República Federal) coarta llibertats, ni Espanya es pot identificar amb el PP. Jo sento que Catalunya viu en llibertat i amb dignitat des que, com amb tota Espanya, va recuperar la democràcia després de la mort del dictador. I, insisteixo, la immensa majoria de catalans i catalanes no parlaven de "recuperar la llibertat" (?) o de què "votar és normal" (com si no votéssim des de 1977...) abans de la injustificable actitud del Partit Popular en relació a l'Estatut de 2006, el veritable culpable i el veritable origen de la situació que vivim. Culpable per partida doble: a) pel seu atac a l'Estatut de 2006, b) pel seu bloqueig a la consulta a la ciutadania. Però el culpable és el PP, no és Espanya. Jo no em distingeixo precisament per ser pro-socialista, però rebutjo del tot la identificació simplista entre PP i PSOE. Que potser amb governs del PSOE vam tenir problemes amb la immersió lingüística a les escoles o de laminació o qüestionament constants del Govern de Catalunya? Jo veig absolutament imprescindible desempellegar-nos del PP, però no del conjunt de ciutadans i ciutadanes d'Espanya. Estic convençut que simplement ens cal el que tindríem si no haguéssim perdut fa 75 anys la Guerra (la República Federal d'Espanya). (...sovint em pregunto per què parlem tant de fa 300 anys i tan poc de quan realment ho vam perdre tot, només en fa 75. Potser per què hi havia molts notables nostrats en el bàndol que ens ho va prendre tot?...)

• 2) sobre els factors implicats al procés. Ens hem passat tant de temps debatent sobre la legalitat, oportunitat, etc de la consulta, que no hem pogut entrar a fons en l'anàlisi de les implicacions de la consulta. Hem parlat fins a l'extenuació de la realització de la consulta, però molt poc del contingut de la consulta. Hauria volgut debats públics en què, combinant passió amb rigor, partidaris i detractors de la independència analitzessin a fons què passaria amb la moneda, Europa, les pensions, etc, com hem vist que sí que han pogut fer a Escòcia. Em sento que em demanen un acte de fe d'un costat i d'un altre. "Estem preparats per pagar les pensions", diu l'ANC: quin contrast o debat públic hi ha hagut sobre el tema?. "Vagareu eternament pels inferns, exclosos de la Unió Europea", diu el Govern del PP: quin contrast o debat públic hi ha hagut sobre el tema? Em preocupa especialment el període posterior a una hipotètica declaració d'independència: a quins acords caldria arribar amb l'Estat en aquest període transitori (en termes de deutes, pensions, traspàs de competències, etc? quants anys implicaria el desenvolupament d'aquests acords i en quina situació quedarien mentrestant els nostres ciutadans i ciutadanes? quins nous factors caldria abordar (quins nous recursos militars, financers, etc), amb quin cost i en quant de temps? Sense resposta a aquestes preguntes bàsiques, i sense ganes de prendre una decisió tan important basant-me només en actes de fe, ara no puc dir "sí" a iniciar un procés en què no puc fer el més mínim exercici d'anàlisi de beneficis i costos que faig quan, per exemple, s'ha de decidir una inversió a l'Ajuntament.

• 3) sobre l'impacte del procés en termes de justícia social. Per més que hi pensi, i sense poder fer els múltiples debats a fons que reclamava en el punt anterior, no atino a veure què guanyaríem amb la independència en termes de justícia social o, ni que sigui, en termes de millora de les condicions de treball i de vida de la classe treballadora.  Sé que el model actual de finançament retalla les aspiracions i les capacitats de la hisenda catalana. Però també sé que les prioritats amb què els partits majoritaris que encapçalen el procés han gestionat aquests recursos i amb què gestionarien els recursos de què poguessin disposar en el futur, són exactament les mateixes que el govern del PP. Dos exemples clars: 1) CiU no es va oposar la reforma de l'article 135 de la Constitució que consagra que el pagament del deute passa per sobre de qualsevol política social, va aprovar les lleis d'estabilitat pressupostària del PP que se'n deriven i n'ha fet una aplicació a Catalunya encara més restrictiva, i 2) CiU (i ERC que no ho ha qüestionat) han retallat els serveis públics catalans no només per un finançament insuficient, sinó perquè el seu model educatiu, sanitari, social, etc no passa per la defensa de lo públic, sinó per la defensa del que diuen "iniciativa social de mercat", és a dir, que el que pugui fer un privat no ho faci l'Estat (pedra filosofal del neoliberalisme) i que lo públic ha de ser subsidiari de lo privat i cobrir només allò en què el mercat no pugui ser "eficient" (eufemisme principal del neoliberalisme, per rebutjar tota actuació allà on no hi pugui haver els beneficis que exigeixen els seus comptes de resultats). Dos exemples més. 3) discussió de la Llei d'Educació de Catalunya: malgrat renunciar al principi vigent a tota Europa (amb diners públics només es financen centres públics), només ICV-EUiA vam defensar l'existència d'un servei d'educació de Catalunya amb els mateixos deures, obligacions i criteris de finançament i funcionament per als centres públics i concertats. Em costa molt de creure que podent construir avui una única xarxa de centres sostinguts amb fons públics, els mateixos la vulguin construir demà en una hipotètica independència (... sovint em pregunto per què no s'apliquen allò de "no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy...), i 4) la privatització de la gestió de l'aigua, desmantellant tot allò que el tripartit havia aconseguit en aquest àmbit i lliurant a un vergonyant concurs entre empreses privades la gestió de la distribució i el tractament d'un bé públic de primera necessitat. Sota l'argument infantil de "primer la independència i després ja en parlarem", el debat sobre el model social, de serveis públics, de fiscalitat, de relacions socials, etc. de l'estat independent que diuen voler construir ha brillat molt tristament per la seva absència. I jo, amb els quatre exemples precedents, en tinc prou per arribar a la conclusió que la independència no aportaria res en termes de justícia social. Lògic: un conflicte territorial no es fonamenta i no es proposa resoldre les claus profundes del conflicte social, almenys per als principals partits que el lideren (CiU i ERC) i per al sector de la societat civil que els dóna suport (algú ha vist a Òmnium o a l'ANC participar com a tals en les mobilitzacions contra les retallades en sanitat o educació?). Una altra cosa seria que poguéssim hegemonitzar aquest procés (ICV-EUiA i CUP) per subvertir l'ordre social i poder avançar amb decisió cap a un model de "socialisme en un sol país", una mena de Cuba d'Europa, que em faria replantejar absolutament la meva conclusió en aquest punt i fins i tot el sentit del meu vot. Però no veig jo que aquesta sigui la finalitat de la majoria de persones i agents implicades en el procés...

Heus aquí una explicació bastant exhaustiva del sentit del meu vot, amb la consciència de la contradicció de voler votar i segurament no poder fer-ho.

I un darrer comentari, si és que hi ha algú que encara ha tingut la paciència i la voluntat de llegir fins aquí. En el darrer Consell Nacional d'Iniciativa (29 de setembre), en una reunió de més de cinc hores de durada, al llarg de la qual van parlar 50 persones i al final de la qual vam votar 127 companyes i companys (23:00 aproximadament), vam sentir opinions molt plurals. A partir d'una coincidència absoluta del vot afirmatiu en la primera pregunta (bàsicament per les raons que he exposat més amunt), hi havia companyes i companys que creien que el partit s'havia de decantar pel Sí a la segona i altres que pel No a la segona, cadascú des de les seves pròpies anàlisis. La majoria, però, es va decantar finalment perquè en la segona opció hi hagués pluralitat de vot, que cadascú votés el que cregués en consciència i que, si fos el cas, expliqués el sentit i les raons del seu vot, com he fet jo en aquest escrit, que he esperat a fer després de l'esmentat Consell Nacional. Valoro molt positivament l'opció que vam aprovar dilluns a ICV: a la primera sí, a la segona, llibertat de vot. Per descomptat, votaré sí a la consulta interna que farem a Sant Feliu en els propers dies. Sóc conscient que hi ha pressions perquè ens definim més clarament en un sentit o en un altre, però crec fermament que, recollint la pluralitat d'identitats i d'opcions que hi ha entre la militància i l'electorat d'ICV i d'EUiA. aquesta és la millor opció. No fa massa ho escrivia entorn del nostre electorat mateix a Sant Feliu: 1/3 a favor de la independència, 1/3 en contra i 1/3 indecís.

Es difícil que puguem votar el dia 9 del mes que ve... però crec que és impossible que sortim del conflicte que va crear el 2006 el PP sense poder votar sobre aquesta qüestió. Si no es pot fer en una consulta, s'haurà de donar resposta a la qüestió de la independència en unes eleccions anticipades. Amb la seva prohibició de la consulta i amb el seu discurs merament jurídic, el Partit Popular no aborda el problema polític de fons que tant va contribuir a crear i (sembla que) no està fent res per canviar la seva estratègia. Tenim servit, doncs, un conflicte que anirà per llarg, i que caldrà transitar amb la màxima unitat política possible. I, pel que fa a l'Ajuntament, atenent sempre al que diguin el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat.