Dret a decidir: per convicció i sense anticipar ni descartar cap opció.

El dimecres 23 de gener de 2013 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Declaració sobre la soberania i el dret a decidir del poble de Catalunya. El resultat és conegut: 85 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA i un de la CUP), dues abstencions (de la CUP) i 41 vots en contra (PSC, C's i PP). Dos diputats del PP estaven malalts i cinc diputats del PSC van trencar la disciplina de vot del seu partit i no van participar a la votació.

He volgut reproduir íntegra la intervenció de Joan Herrera. A la pàgina web d'Iniciativa hi podeu trobar aquest resum de la seva intervenció. Jo vull fer aquí les meves pròpies consideracions, que ja he resumit al titular: tenim dret a decidir, i el procés s'ha de fer sense prendre partit des del Parlament, sense prendre part  i sense descartar cap opció democràtica.

Estar a favor del dret a decidir no equival a estar a favor de la independència. En el meu cas, com és sabut, jo em vull poder pronunciar a favor d'una Espanya federal. Insisteixo: l'Espanya federal és la meva opció personal, que exposo aquí, en un bloc que també és el meu personal. És sabut que, dins Iniciativa, hi ha gent que la comparteix i gent que opta clarament per la independència. Tots, això sí, units pel lema de la darrera campanya electoral: "Dret a decidir, sí; drets socials, també!".

Per a mi, en una societat d'identitats compartides com la nostra, i en una societat molt a prop de l'abisme social, en què les desigualtats creixen dia a dia i els serveis públics cada dia són ideològicament qüestionats i econòmicament retallats, la idea federal evita una innecessària i contraproduent confrontació d'identitats i evita l'equivocar-nos d'enemic i de terreny de combat. Per a mi, l'enemic és de classe i el combat és contra el capitalisme, l'especulació financera, la dictadura dels mercats. Ni de jove, ni ara, comparteixo la idea que, a Catalunya, l'alliberament nacional sigui una forma d'alliberament social. Tant me fa la bandera sota la qual es privatitzi el Clínic o la gestió de l'aigua, per citar dos exemples molt propers que contradiuen aquesta idea i que ens avancen una Catalunya que no sé què té d'il·lusionant...

L'Espanya federal que jo vull poder decidir ha de tenir, al meu parer, tres grans condicions, que jo personalment crec que (encara) són possibles:

• amb el català no s'hi juga. Ni amb el basc ni el gallec. L'Espanya possible en què no hi siguem a desgrat d'una part molt important de la població ha de reconèixer com a iguals i pròpies totes les llengües que s'hi parlen. Dos de cada cinc espanyols no s'expressen habitualment o només en castellà, com ens recordava recentment Milagros Pérez Oliva en un molt bon article a El País. La idea del castellà com a llengua comuna és correcta, la idea del castellà com a llengua per damunt de les altres no fa sinó accentuar la inviabilitat de l'Espanya federal i la inviabilitat de la mateixa idea d'Espanya.
• finançament just. Catalunya ha de poder gestionar els seus propis ingressos, com en qualsevol estat realment federal. I ha de contribuir a les despeses de l'Estat central, òbviament. Però sense perdre la plena capacitat de gestió dels seus recursos: això implica també el principi d'ordinalitat amb què es va elaborar la proposta de pacte fiscal a què ICV-EUiA també va donar suport i que el president Mas va negociar de manera maldestra (potser interessadament?) a les portes del passat 11 de Setembre.
• claredat en les competències i lleialtat entre les institucions, també amb l'administració local. En un Estat federal, les administracions federades (i els ajuntaments!) són tan Estat com l'administració central: caldria acabar amb el qüestionament i laminació de competències i la sospita permanent sobre les administracions que algú considera "de segon nivell".

Això, en un marc que hauria de tenir dues grans línies de fons, sigui quina sigui l'evolució de la política catalana en els propers mesos. D'una banda, la regeneració democràtica: acabar amb els mecanismes que han portat als Pallerols, Millets i pillets de tota mena, a què les maquinàries dels partits amaguin la veu de la ciutadania, limitada gairebé a la tria entre el dolent i el pitjor cada quatre anys; incrementar tots els mecanismes de transparència, de decisió compartida, d'eleccions directes i llistes obertes, etc. I de l'altra, la recuperació d'una esquerra europea capaç de reconduir l'economia del món cap a la democràcia econòmica i la justícia social. Constatat que el capital no té pàtria, cal recuperar la capacitat global de posar límits als moviments financers, la capacitat global de recuperar per al sector públic els serveis estratègics, la capacitat global de tornar a posar l'economia al servei de l'interès general de les persones, la capacitat global de prioritzar la lluita contra l'atur, de prioritzar la sostenibilitat ecològica i social,... I això només és possible des d'una nova Internacional, la del segle XXI, que potser ni es troba encara en fase de projecte, però que és imprescindible construir. 

Entenc que hi hagi altres prioritats i altres horitzons, però la meva utopia personal és aquesta. I quan exercim el dret a decidir que defenso, l'opció que més m'hi encaixa és la d'una Espanya federal (i espero que aviat republicana!!!) dins d'una Europa federal i fonamentada en els drets socials pels quals tots els pobles europeus (és a dir, els seus treballadors i treballadores i les seves organitzacions) han lluitat en els dos segles que ens precedeixen.