Més que maratons, la pobresa necessita anàlisi de les seves causes i decisió en les seves solucions. (1/2)
A mi, l'anunci de TV3 m'agrada: el tradicional joc de les cadires il·lustra bé la idea que "ningú quedi fora de joc". I aquesta imatge final de seure tots cinc compartint quatre seients reflecteix bé aquesta idea que, a la nostra societat, hi ha d'haver lloc per a tothom.
Però les meves coincidències amb la idea de la Marató s'acaben pràcticament aquí. Donaré suport a tots els actes que es facin a Sant Feliu i a la comarca entorn la Marató i valoraré la indubtable bona voluntat de la gent que els organitza i hi participarà, però...
La pobresa no és inevitable. La pobresa no és un dany colateral d'un sistema econòmic que funciona i que deixa alguns "damnificats" amb els quals cal ser caritatius. La pobresa no és la conseqüència passatgera i cojuntural d'una crisi també passatgera i cojuntural. La pobresa no és un fenomen individual derivat de la presa de males decisions individuals. La pobresa no reclama que puntualment tots fem un gran esforç col·lectiu (com és el cas de la Marató) a partir del qual s'obriran vies de solució al problema. La pobresa no es soluciona donant peix, ni tan sols donant canya o ensenyant a pescar: la pobresa s'eradica quan ningú no acapara tot el peix, quan hi ha la garantia de peix suficient per a tothom.
La pobresa és un fenomen estructural derivat d'un sistema econòmic antidemocràtic i injust. Només cal mirar el darrer informe d'Unicef Espanya sobre pobresa infantil: el 26,2% de la població espanyola menor de 18 anys viu en situació de pobresa.
Davant la pobresa, caben bàsicament dues actituds: la de la caritat i la de la justícia. Proposo dues frases per representar aquestes dues actituds. La primera, extreta del llibre "Cinco horas con Mario", de Miguel Delibes, i que la nostra companya de la direcció d'ICV va recordar al darrer Consell Nacional: "Si no existieran los pobres, no podríamos hacer caridad", gairebé en la línia de la famosa "por Navidad, siente un pobre a su mesa". La segona, del bisbe català Pere Casaldàliga, gran lluitador contra la pobresa a la seva diòcesi brasilera del Mato Grosso: "si atenc a les víctimes de la pobresa, em diuen que sóc bon cristià; però si vull resoldre les causes de la pobresa, llavors em diuen comunista".
Doncs, en els termes que deia el bisbe Casaldàliga, ara toca ser comunista: toca analitzar les causes de la pobresa i, com ell i tans altres cristians a l'Amèrica Llatina, fer-hi front decididament. Si ho van fer allà, també ho hem de fer a Europa, també ho hem de fer aquí.
Tal com jo ho veig, la Marató s'inscriu (em temo que deliberadament per part del conjunt de mitjans que configuren i condicionen la mentalitat col·lectiva) en el corrent d'acceptació resignada de la realitat que ens toca viure i de mobilització de la caritat per atendre'n les víctimes més flagrants. I la caritat (virtud personal i pròpia de l'àmbit de les religions) no és el mateix que la justícia (aspiració col·lectiva i pròpia de l'àmbit de la política).Tal com jo ho veig, la pobresa necessita una manera radicalment diferent per enfrontar-s'hi:
I com afecta tota aquesta "perodata" a la gestió, ara i aquí, del nostre Ajuntament? D'això, justament, voldré parlar en un escrit sobre com volem enfocar, en aquest mandat, la lluita contra la pobresa i per pal·liar-ne els seus efectes a la nostra ciutat.
 |
| Imatge de l'anunci de TV3 sobre la Marató de la pobresa del 27 demaig. |
Però les meves coincidències amb la idea de la Marató s'acaben pràcticament aquí. Donaré suport a tots els actes que es facin a Sant Feliu i a la comarca entorn la Marató i valoraré la indubtable bona voluntat de la gent que els organitza i hi participarà, però...
La pobresa no és inevitable. La pobresa no és un dany colateral d'un sistema econòmic que funciona i que deixa alguns "damnificats" amb els quals cal ser caritatius. La pobresa no és la conseqüència passatgera i cojuntural d'una crisi també passatgera i cojuntural. La pobresa no és un fenomen individual derivat de la presa de males decisions individuals. La pobresa no reclama que puntualment tots fem un gran esforç col·lectiu (com és el cas de la Marató) a partir del qual s'obriran vies de solució al problema. La pobresa no es soluciona donant peix, ni tan sols donant canya o ensenyant a pescar: la pobresa s'eradica quan ningú no acapara tot el peix, quan hi ha la garantia de peix suficient per a tothom.
La pobresa és un fenomen estructural derivat d'un sistema econòmic antidemocràtic i injust. Només cal mirar el darrer informe d'Unicef Espanya sobre pobresa infantil: el 26,2% de la població espanyola menor de 18 anys viu en situació de pobresa.
Davant la pobresa, caben bàsicament dues actituds: la de la caritat i la de la justícia. Proposo dues frases per representar aquestes dues actituds. La primera, extreta del llibre "Cinco horas con Mario", de Miguel Delibes, i que la nostra companya de la direcció d'ICV va recordar al darrer Consell Nacional: "Si no existieran los pobres, no podríamos hacer caridad", gairebé en la línia de la famosa "por Navidad, siente un pobre a su mesa". La segona, del bisbe català Pere Casaldàliga, gran lluitador contra la pobresa a la seva diòcesi brasilera del Mato Grosso: "si atenc a les víctimes de la pobresa, em diuen que sóc bon cristià; però si vull resoldre les causes de la pobresa, llavors em diuen comunista".
Doncs, en els termes que deia el bisbe Casaldàliga, ara toca ser comunista: toca analitzar les causes de la pobresa i, com ell i tans altres cristians a l'Amèrica Llatina, fer-hi front decididament. Si ho van fer allà, també ho hem de fer a Europa, també ho hem de fer aquí.
Tal com jo ho veig, la Marató s'inscriu (em temo que deliberadament per part del conjunt de mitjans que configuren i condicionen la mentalitat col·lectiva) en el corrent d'acceptació resignada de la realitat que ens toca viure i de mobilització de la caritat per atendre'n les víctimes més flagrants. I la caritat (virtud personal i pròpia de l'àmbit de les religions) no és el mateix que la justícia (aspiració col·lectiva i pròpia de l'àmbit de la política).Tal com jo ho veig, la pobresa necessita una manera radicalment diferent per enfrontar-s'hi:
- analitzar políticament les seves causes (decisions econòmiques en mans d'un sistema basat en l'especulació i el lucre d'una immensa minoria; manca absoluta de democràcia econòmica, és a dir, de control i regulació per part d'organismes escollits per la ciutadania dels fluxos especulatius dels mercats; pervivència i protecció dels paradisos fiscals; empobriment del sistema públic de protecció social mentre no combatem decididament un frau fiscal enorme al nostre país i gairebé amnistia fiscal als defraudadors; "no hay dinero para escuelas y hospitales, sí hay dinero para Rato"; prioritat -fins i tot intruduïda a la Constitució!- de fer front com sigui al dèficit financer a costa de crear i fer créixer els dèficits socials; model econòmic fràgil i basat absolutament en la dependència del capital estranger;...)
- combatre i superar políticament les seves causes. I això només és possible, al meu entendre, des de la construcció d'una majoria social suficient que aposti per la justícia com a motor de construcció de la societat i de gestió de la seva economia (que prioritzi la creació d'ocupació per davant de l'obsessió pel dèficit; que afavoreixi l'economia productiva i no es doblegui a l'especulativa; que protegeixi drets laborals i socials i no els rebaixi o destrueixi;...). Des de la construcció d'una esquerra que miri cap a l'esquerra i no, com els socialistes durant tants anys, al centre, gairebé copiant les polítiques de la dreta. Aquesta esquerra que miri a l'esquerra ha de protagonitzar, ineludiblement, l'adequació al segle XXI del vell discurs de "llibertat, igualtat, fraternitat" que va canviar el món fa poc més de dos-cents anys. Possiblement, a partir d'una nova Il·lustració, que reculli el millor de la tradició socialdemòcrata, socialista, comunista, ecologista, feminista i anarquista del segle XX que, malgrat tots els seus errors, va ser capaç de construir el model social europeu que ara el neoliberalisme vol finiquitar. Una nova Il·lustració capaç d'aprofundir en valors democràtics i socials, però també capaç de crear i impulsar una teoria econòmica alternativa basada en la justícia i no només en les fluctuacions de les borses i el consum desenfrenat de productes, energia i recursos a cada racó del planeta. Una esquerra viable, capaç de proposar una utopia també viable per al segle XXI. Amb un discurs que sigui revolucionari, perquè sigui capaç de trencar la ideologia conservadora i la mentalitat resignada que avui se'ns imposa, però que s'imposi per la voluntat enormement majoritària de la societat, no pel discurs o l'acció de cap avantguarda o grup d'il·luminats. I aquí, el meu partit, Iniciativa, hi ha de jugar decisiu, però no exclusiu.
I com afecta tota aquesta "perodata" a la gestió, ara i aquí, del nostre Ajuntament? D'això, justament, voldré parlar en un escrit sobre com volem enfocar, en aquest mandat, la lluita contra la pobresa i per pal·liar-ne els seus efectes a la nostra ciutat.
Comentaris