Democràcia econòmica i justícia social.
Sobre el conflicte. En Joan va fer una lectura que considero molt interessant sobre el paper dels governs en la gestió de la crisi (català i espanyol) i sobre la idea que "Europa" està en l'origen d'aquesta crisi. Va apuntar dos desenfocaments interessats. D'una banda, sobre la idea que la crisi a Catalunya és bàsicament conseqüència de la nostra relació (política, econòmica,...) amb l'Estat i que d'aquí se'n deriva, per tant, una lectura en clau de conflicte nacional. De l'altra, sobre la confusió entre el que genèricament anomenem Europa i el conjunt d'institucions que són en l'origen de la crisi que, com ara el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, ni tan sols són d'abast europeu. Una confusió de la que se'n deriva el desprestigi de l'anomenat model europeu de benestar social, la pretesa inutilitat de les institucions democràtiques europees (malgrat la seva insuficiència democràtica) i la inevitabilitat de les mesures d'austeritat imposades als governs dels diferents estats. Contra aquestes dues tesis que semblen dominar el discurs de fons de molts mitjans i alguns partits (conflicte territorial i inevitabilitat de les polítiques d'austeritat), Joan Coscubiela va plantejar de manera clara i rotunda l'evidència d'un conflicte clarament social, de confrontació d'interessos de classe, en què els qui controlen les normes i el funcionament del sistema financer actuen en benefici dels seus propis interessos i al marge o en contra dels interessos de la immensa majoria de la població. Amb governs que n'assumeixen les directrius i, tant PP a Madrid com CiU a BCN, no dubten en carregar sobre els serveis públics i les classes mitjana i treballadora els efectes de la gestió d'una crisi que l'especulació financera ha provocat però no té cap intenció d'assumir, Un conflicte global que no s'ha de llegir ni en clau de conflicte Catalunya-Espanya ni en clau de lectura tècnica sobre xifres macroeconòmiques sobre les quals és impossible ni opinar ni intervenir. El conflicte és social, pel control sobre el sistema financer i el conjunt de l'economia, un conflicte entre dreta i esquerra, entre els rics que cada cop ho són més i la immensa majoria de la població mundial que cada cop té menys recursos. I va posar un exemple clar: tota la política econòmica mundial gira entorn de la consigna universal de retorn al sistema financer dels préstecs concedits als diferents estats, condicionant de manera absoluta la seva gestió. Es tracta d'una prioritat evidentment política (que assegura els guanys del sistema financer) quan hi podria haver una prioritat política alternativa per a la creació d'ocupació (que asseguraria una vida digna a la immensa majoria de la classe treballadora i la classe mitjana, cada cop més empobrida). La política, per tant, com a clau per entendre la situació que vivim i com a clau per solucionar-la, amb una majoria social conscient de les causes de la situació i de la viabilitat d'una política alternativa.
Sobre l'alternativa. Pensant en la propera assemblea d'ICV, en Joan va plantejar la necessitat de fer un discurs clar i generador de coratge i energia social. Ens va demanar que fóssim molt detallats i rigorosos en els nostres textos i documents, però ens va demanar també que fóssim capaços de resumir en poques paraules l'esperit del que volem ser i volem fer. "Hem de trobar" -va dir- "una idea de fons que mobilitzi i canalitzi tota la capacitat social de transformació i de lluita, com ho va fer el lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" amb l'Assemblea de Catalunya, als anys setanta". Hem de trobar la concreció per al segle XXI de les idees de llibertat, igualtat i fraternitat que han mogut les esquerres de tots els temps. I ho hem de fer, deia en Coscu i altres persones que van intervenir al Consell Nacional, sense voluntat ni de ser els millors ni de ser els únics. No recordo qui va dir una frase encertada: "andando cada uno por su lado, pero golpeando juntos y al tiempo". ICV té molts matisos i es defineix de manera molt "polièdrica", com se sol dir: ecosocialisme, feminisme, radicalitat democràtica, internacionalisme... Però jo proposo que el lema de la nostra assemblea i la línia de fons del nostre discurs giri entorn de dos conceptes que estic convençut que ens han de definir i que hem de saber explicar i difondre: la democràcia econòmica i la justícia social. Si el conflicte és social i el que cal és combatre en aquesta clau de conflicte, expliquem-ho clar i en veu alta: definim de manera entenedora per a la majoria social i electoral que volem ajudar a crear què vol dir "democràcia econòmica" (control i regulació del sistema financer, prohibició de secrets i paradisos fiscals, lluita contra el frau fiscal, fiscalitat progressiva i suficient, etc) i què vol dir "justícia social" (fins i tot a nivell local: per això estic tan directament implicat en què els preus dels equipaments i serveis públics municipals no siguin cap barrera per a cap persona o família, especialment si la seva renda és mitjana o baixa).
Trenquem dinàmiques: ni les mesures Merkozy són inevitables, ni PP ni CiU no tenien altra sortida, ni el conflicte és Catalunya-Espanya, ni no hi ha res a fer, ni el món pertany al Banc Mundial i el FMI, ni l'1% pot dirigir la vida del 99%, com tan bé han assenyalat els companys nordamericans del 15-M. El conflicte és pel control dels recursos (i no només financers: aviat serà l'aigua o l'energia) i és en clau dreta - esquerra. L'obligació dels partits que creiem això és saber explicar el que volem i fer-ho de manera mobilitzadora, no només des de la protesta, des de la legítima negació a les coses contràries als interessos de la majoria (diumenge que ve direm NO a la reforma laboral!), sinó sobretot des de la proposta, una proposta il·lusionant, viable i mobilitzadora, plantejada des de la credibilitat del dia a dia i el contacte amb la nostra gent de sempre, amb un llenguatge clar, que s'entengui tant a qualsevol aula universitària com a qualsevol bar de qualsevol barri. Per constituir primer una majoria social i ser després una majoria electoral: un canvi d'aquesta magnitud no es pot fer amb cap salvador de cap pàtria, amb cap màrtir de cap causa: hem de ser molts, hem de ser la majoria i hem de ser conscients de la durada i les dificultats del camí. Jo ompliré el meu discurs amb aquesta intencíonalitat i l'ompliré d'imatges, propostes i emocions que parlin de democràcia econòmica i de justícia social. Com ja diu molta gent: "sabem que si ens movem podem perdre, però també sabem que si no ens movem ja estem perduts".
És temps d'onejar amb orgull i d'omplir de contingut i d'emoció la nostra estimada, vella i bella bandera roja.
Comentaris