Quan la crisi és un fet, l'acció municipal per l'equitat és una obligació.

Pel meu correu privat, un ciutadà de Sant Feliu m'ha enviat aquest enllaç, amb dades de l'Agència Tributària sobre la distribució dels salaris a Espanya durant l'any 2010. El quadre següent és brutal i exigeix una lectura atenta i una anàlisi aprofundida.

El salari mig declarat a Espanya l'any 2010 va ser de 19.113€ anuals, aproximadament 2,2 vegades el salari mínim interprofessional (8.866,20€/any´, 633,30€ de llavors o els 641,40€ de l'any 2011, que el govern del PP ha congelat per a aquest 2012). Si mirem el quadre precedent, prop de 2 milions de persones de tot l'Estat cobren entorn del salari mig espanyol. Per sobre del salari mig, cobren 5,6 milions de persones. Per sota, gairebé el doble: 10,4 milions de persones. D'aquestes, 7,8 milions de persones guanyen fins a 11.157€/any, menys de 1.000€/mes. No arriben ni a mileuristes. Moltes del primer grup, segurament per treballs a temps parcial o contractes de curta durada.

En coneixem la causa: la que coneixem com a "crisi" (i que no és altra cosa que l'acumulació en mans dels especuladors dels capitals que haurien de fluir possibilitant la creació de treball i de riquesa) implica atur i salaris cada cop més baixos. "Quan la injustícia és un fet, la rebeldia és una obligació!" deia una pintada que recordo haver vist fa molts anys a Barcelona.

Però no és d'això del que vull parlar. No vull parlar de les causes i de l'actitud davant la crisi, des d'una perspectiva econòmica o política global. Vull parlar de com aquesta situació ens afecta: de famílies que treuen els seus infants de les escoles bressol, que es donen de baixa del menjador de l'escola o del complex de piscines, que gairebé no poden sortir de casa. De com aquesta situació ha de fer reconsiderar moltes coses a l'Ajuntament, i ha de situar com a primer dels nostres criteris de treball que, en la proporció que ens toqui, hem de saber respondre de manera equitativa i justa a tothom, però de manera especial a aquesta immensa majoria social que té salaris declarats iguals o inferiors al salari mig anual. Adaptant la pintada que abans recordava, "Allà on la crisi és un fet, l'acció municipal per l'equitat és una obligació".

Properament, reprendrem els treballs i ampliarem la composició de la Mesa contra la crisi que es va constituir en el mandat anterior. Estem treballant també en el Pacte per a l'Ocupació, que es plantejarà els camins possibles des del món local per a la lluita contra l'atur i la progressiva recuperació econòmica i creació de llocs de treball. Aquesta és, sens dubte, una prioritat compartida pels quatre grups municipals i en què volem acollir, coordinar i impulsar un pla de treball compartit.

Però avui vull parlar de l'equitat en l'accés als equipaments i serveis que depenen de l'Ajuntament. Vull parlar de la igualtat d'oportunitats perquè cada família, cada persona, tingui la renda que tingui en el quadre que acompanya aquest escrit, pugui accedir als nostres equipaments i serveis. Vull, com deia en un escrit de fa dos anys, que cada treballador o treballadora pugui anar a la piscina i portar els seus fills a l'escola bressol municipal. Vull que els nostres espais i programes d'esports, educació i cultura siguin no només sostenibles econòmicament (que ho han de ser, és clar que sí!) però que sobretot compleixin la seva funció social. Accessibles rotundament, per tant, a qui no cobra ni mil euros al mes!

El primer pas per assegurar-nos que els nostres equipaments i serveis compleixen la seva funció social és, simplement.... saber-ho. Ens cal una anàlisi de públics, com deia fa un anys, de les nostres escoles bressol, de l'escola de música, dels equipaments esportius, dels casals d'estiu. Ens cal saber qui hi va i qui no hi va, i per què no hi va. I ens cal posar-hi solucions, progressivament, consensuadament, però cal posar-hi solucions.

Per a mi és una satisfacció molt gran haver donat, valgui la redundància, el primer pas d'aquest primer pas. Haver començat a caminar cap a un Sant Feliu més inclusiu i equitatiu. En la reunió de govern que vam tenir abans-d'ahir, 17 de gener, vam aprovar l'adjudicació d'un Estudi sobre la rendibilitat social dels serveis i equipaments públics de titularitat municipal, que ens ha de permetre una anàlisi i reconsideració a fons de la nostra política de prestació de serveis i el seu ajustament a la capacitat econòmica del conjunt de persones i famílies de Sant Feliu, que cada persona o família contribueixi al finançament dels serveis en funció de la seva capacitat econòmica, mitjançant els mecanismes de gestió corresponents que puguin verificar-la. Insisteixo: vull dir equitat, no vull dir "caritat". No vull que les famílies hagin de demostrar el que antigament es deia "pobresa vergonyant" per rebre ajuts municipals: vull que l'aportació econòmica de les families s'ajusti a la seva capacitat econòmica, sense haver de justificar les seves dificultats extremes davant de ningú.

Només és el primer pas, però qualsevol quilòmetre es recorre sempre metre a metre. L'important, l'importantíssim, és tenir clar el rumb d'aquest quilòmetre. I el meu rumb el tinc clar, claríssim: cap a un Sant Feliu ben planejat, bonic, dialogant, viu i EQUITATIU.

Sé que el meu partit comparteix al 100% aquest rumb amb mi. Espero que moltes persones i entitats de Sant Feliu comparteixin amb mi i amb el meu partit aquesta convicció que avui, potser més que mai, l'acció institucional i ciutadana per l'equitat és la nostra primera i gran prioritat.